dijous, 22 d’octubre de 2009

Joc literari nº 130

Feia dies que quan tocaven les campanes de l’església se sentia com una mena de ressò que intrigava la gent.

I és que el lloro, fart de la xerrameca de l’amo i de la insistència en fer-li aprendre paraules estúpides, feia temps que volia marxar. No vivia lluny de l’església i des de sempre havia sentit les campanes: era un so divertit i genial per imitar! Semblava que l'amo esperés que toquessin les campanes per començar a exigir-li parauletes i parauletes, fins que un dia va dir prou. Va marxar en direcció a l’església, i va buscar un racó per refugiar-s’hi. Allò si que era vida! Silenci absolut, tranquil·litat i campanes. Al cap de pocs dies, repetia,orgullós, cada pic i repicó.

Quan el van descobrir volant per tal de cercar alguna cosa per menjar i es van adonar que l’eco era un lloro... no va passar cap dia que un veí o altre li portés pipes i coses bones. Havia caigut bé.

I va ser així com tota la ciutat va decidir encobrir-lo i ajudar-lo a ser lliure. No van servir cartells ni rètols... en una llengua que no entenien.

Reinterpretació d e la foto d'en Tibau

10 comentaris:

  1. Devia dir el lloro, si estic al lloro, acabarà amb mi aquest lloro, me'l deixo i me'n vaig a fer de xuta o d'òbila, i si veuen que soc un lloro que he suplantat a la xuta... ni han que ara als BITLLETS, ja en diuen Mitllets i no passa res, me'n vaig a cal cardenal a veure si tinc més bona vida....Ni han que perden el plor, altres el lloro... per que els cardenals es posen morats, us ho recordo, amics del cor, serà molt que no n'hi hagi per mi de pipes sense fum, que jo no fumo, eh, no em fumis, mestressa....Anton.

    ResponElimina
  2. Molt bon conte. I el lloro és una monada.

    ResponElimina
  3. gràcies de nou, i amb el desig que n'arriben moltes més.
    Una abraçada

    ResponElimina
  4. Molt bo Carme, el meu lloro fugia de l'església i el teu hi va a parar...Bon conte...bon dibuix

    ResponElimina
  5. Jajajajaja anava llegint amb interés... em semblava molt simpàtic això del poble sencer amagant al lloro, protegint-lo... però el final ja és APOTEÒSIC!!... "en una llengua que no entenien" :-))

    ResponElimina
  6. Carme, quin lloro més ben parit!! Cada cop fas uns dibuixos més fantàstics, felicitats!! El conte m'ha encantat.... quina creativitat, ais.... Un petó i bon cap de setmana!!

    ResponElimina
  7. Que eixerit aquest lloro!!!

    I tot el poble fen-li costat, je,je
    Un relat tendre i divertit alhora.
    I del dibuix que puc dir-ne...
    Genial!!!
    =)))

    ResponElimina
  8. M'havia passat per alt aquest post, sort que m'ho has dit avui en el comentari al meu conte perquè m'hauria sabut greu perdre-me'l.
    M'ha agradat molt i, com diu l'ASSUMPTA, el final és apoteòsic. Certament parlem del mateix lloro, tu i jo :-)

    ResponElimina
  9. Anton, si ja dic jo que de paraules mai no te'n falten, en tens una reserva infinita!

    Gràcies kweilan!

    Una abraçada, Jesús!

    Elvira, estan sortint gracioses les relacions entre els diferents relats del lloro.

    Assumpta, gràcies, m'alegro que t'hagi fet somriure, bonica.

    Gràcies, Cris, un petó de cap de setmana.

    -assumpta- quan sentia a vegades les paraules que li feien repetir als pobres lloros o pericos ... em semblava una bestiesa, en aquest conte me n'he recordat.

    McAbeu, i si no és el mateix lloro i simplement són ànimes bessones que es troben i poden explicar-se com n'és d'interessant aprendre idiomes i quina quantitat de matisos té el só de les campanes i compartir-ho i intercanviar-ho... I viure feliços i menjar anissos o pipes, és igual!

    :) gràcies per passar a llegir-lo Mc

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari