Feia dies que quan tocaven les campanes de l’església se sentia com una mena de ressò que intrigava la gent.
dijous, 22 d’octubre del 2009
Joc literari nº 130
Reinterpretació d e la foto d'en Tibau
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Devia dir el lloro, si estic al lloro, acabarà amb mi aquest lloro, me'l deixo i me'n vaig a fer de xuta o d'òbila, i si veuen que soc un lloro que he suplantat a la xuta... ni han que ara als BITLLETS, ja en diuen Mitllets i no passa res, me'n vaig a cal cardenal a veure si tinc més bona vida....Ni han que perden el plor, altres el lloro... per que els cardenals es posen morats, us ho recordo, amics del cor, serà molt que no n'hi hagi per mi de pipes sense fum, que jo no fumo, eh, no em fumis, mestressa....Anton.
ResponEliminaMolt bon conte. I el lloro és una monada.
ResponEliminagràcies de nou, i amb el desig que n'arriben moltes més.
ResponEliminaUna abraçada
Molt bo Carme, el meu lloro fugia de l'església i el teu hi va a parar...Bon conte...bon dibuix
ResponEliminaJajajajaja anava llegint amb interés... em semblava molt simpàtic això del poble sencer amagant al lloro, protegint-lo... però el final ja és APOTEÒSIC!!... "en una llengua que no entenien" :-))
ResponEliminaCarme, quin lloro més ben parit!! Cada cop fas uns dibuixos més fantàstics, felicitats!! El conte m'ha encantat.... quina creativitat, ais.... Un petó i bon cap de setmana!!
ResponEliminaQue eixerit aquest lloro!!!
ResponEliminaI tot el poble fen-li costat, je,je
Un relat tendre i divertit alhora.
I del dibuix que puc dir-ne...
Genial!!!
=)))
M'havia passat per alt aquest post, sort que m'ho has dit avui en el comentari al meu conte perquè m'hauria sabut greu perdre-me'l.
ResponEliminaM'ha agradat molt i, com diu l'ASSUMPTA, el final és apoteòsic. Certament parlem del mateix lloro, tu i jo :-)
Anton, si ja dic jo que de paraules mai no te'n falten, en tens una reserva infinita!
ResponEliminaGràcies kweilan!
Una abraçada, Jesús!
Elvira, estan sortint gracioses les relacions entre els diferents relats del lloro.
Assumpta, gràcies, m'alegro que t'hagi fet somriure, bonica.
Gràcies, Cris, un petó de cap de setmana.
-assumpta- quan sentia a vegades les paraules que li feien repetir als pobres lloros o pericos ... em semblava una bestiesa, en aquest conte me n'he recordat.
McAbeu, i si no és el mateix lloro i simplement són ànimes bessones que es troben i poden explicar-se com n'és d'interessant aprendre idiomes i quina quantitat de matisos té el só de les campanes i compartir-ho i intercanviar-ho... I viure feliços i menjar anissos o pipes, és igual!
:) gràcies per passar a llegir-lo Mc
Molt bon lloro reinterpretat!
ResponElimina