El mar els crida.
Mantenen l'equilibri,
àvids de blau, mai no poden decidir
si enlairar-se cap al cel o inclinar-se cap al mar.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Gràcies per compartir els moments
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Premi a la millor iniciativa 2008
Premi c@ts imatges 2009
Gràcies!
Gràcies a tots!
Regal de l'Anton.
Gràcies
Gràcies!
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Itineràncies poètiques
Tot el mes de Juliol
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Poemes dedicats
20 que col·leccionen amb mi:
Sempre m'han fascinat aquests pins que veus mig posats i que no saps com han anat a crèixer entre roques al costat del mar.
La natura que creix allà on menys ho esperes
Aquests pins demostren que no fa falta gaire cosa per sobreviure, de fet nosaltres estem igual...sempre fent equilibris.
Sí, hi ha pins que saluden i hi ha pins que van molt més enllà, veritables equilibristes de la pròpia vida! Quina bellesa, oi?
Carme, aquest paratge de Norfeu és per la costa brava? Bon escrit, dibuix estupendo :)
ains... quina tranquil·litat mediterrània... :)
Perfecte... Quina magnificència.
Blau infinit, mar i cel units
en abraç de color i els pins, pinzells d'un quadre etern,
sucats de verd, volent donar
el groc per que generí
el seu color en la immensitat...
El roc, gegant pintor de termes, aguanta la lluminosa calma
per un dia omplir de maragda
tot l'entorn.
Gaudim del pacient treball
del gegant, ancestre nostre
que petrificat,estri balandreja
ensenyant-nos verd destí.
......Anton.
Quina inclinació! Qualsevol hi seu al damunt! Mare... quin vertigen!
Ho veus? Una altra catifa de mar...
Però mira que bé que ho fan...mantenen l'equilibri!
una abraçada, carme!
T'encantaria veure les plantetes que viuen a les parets de les rescloses...
Si pero millor no fer equilibris sobra de ells.
La foto és preciosa i el dibuix gairebé insuperable. Dic gairebé perquè el proper encara m'agradarà més.
Tens raó, rits, a vegades sembla que surtin de la mateixa pedra.
Garbí, ara que ho dius, sí que en fem d'equilibris, i els hem de fer amb vertigen i tot!
Cèlia, sembla que ells aconsegueixin millor que nosaltres l'equilibri.
Cris, és just a sota el Cap de Creus. Una de les poques zones que ens queden sense espatllar gaire.
Núr, mediterranis som i epr això ens agrada.
Gràcies, Anton, pels teus versos.
Mortadel·la, no, no hi seguis si tens vertigen, pot ser molt perillós!
Fanal, també n'hi ha que cauen, no et pensis, aquest són bons equilibristes.
Arare, les vaig veure a les teves fotos... ja sé que no és el mateix que al natural, però em van encantar.
Striper, millor els dos peus a terra.
kweilan, gràcies, avui volia fer el comentari d'un llibre... i primer he llegit el teu que havies fet fa un temps i buf! ja no sabia què dir, m'ho hauré de pensar millor.
Jo crec que continuaran prop de la flaire del mar i viuran vora el cel.
O també en podríem dir que la natura mira d'obrir-se camí a qualsevol lloc.
No va ser llop de mar
el Xicu i l'home del carrer estret
navegaven en el seu vell bou
entre contes i xerrades
el Rafel mantenia aquest equilibri
entre cales i pins.
Entre cants d'havaneres i peix fregit
el pagès de Llofriu
cigar calat en els seus llavis
contemplant l'ombra del vell pi
que penjava en aquesta cala d'Aigua Gelida
va remugar:
”No hi ha res més dur que l'aigua de mar”
Si jo fos ells ho tindria molt clar... cap als núvols!! :-))
He estat una estona amb la rodeta del ratolí amunt i avall per anar veient l'original i el dibuix i és que m'agrada molt!! :-))
Ja ho tenen tot, oi, Cesc?
Sï, Xexu aprofita totes les oportunitats.
Manel, això és tota una història!
Assumpta, sembla que ho vulguin tot, aquests!
Un dels slògans del meu poble diu que és on els pins s'enamoren del mar. Per mimar-nos amb el gaudi dels petits plaers de la natura, el nostre litoral està ben guarnit amb llocs on els pins s'enamoren del mar. Un d'aquests és el que has descrit i el que encapçala tant bellament la teva casa virtual.
El cel ben serè torna el mar més blau...
D'un blau que enamora al migdia clar.
Enstre els pins me'l miro.
Dues coses hi ha, que mirar-les juntes em fa el cor més gran:
la verdor dels pins, la blavor del mar!
Des d'ahir que estic una mica maragalliana. Ahir, per la dissort d'una pèrdua del pare d'uns amics, avui per la bellesa de l'instant.
Un petó, Carme.
Gràcies Trini per un comentari tan bonic i maragallià. Un petó de bona nit.
La naturaleza es sabia y acabará encontrando el equilibrio para hacerla aun más perfecta.
besos y buen comienzo de semana.
Publica un comentari