dissabte, 24 d’octubre de 2009

Mundos paralelos - Relats conjunts

Una proposta de Relats conjunts

Quan em tornava a adormir, els matins just al moment de llevar-me mentre el despertador repetia cada vuit minuts el seu repic insistent, sempre tenia el mateix somni. Quantes coses hi caben en 8 minuts! Era un somni diferent dels altres, perquè tenia sempre una sensació de realitat especial, ja que l'escenari era sempre la mateixa habitació on jo dormia i jo estava en el somni igual que en la realitat, o sigui ficada dins el llit dormint.

El somni començava que jo estava dormint, però em despertava i volia obrir la finestra. No s'obria de cap manera fins que m'adonava que estava recoberta per un paper. Quan arrencava el paper, em sortia una finestra oberta pintada a la paret i no podia pas arrencar la paret. L'angoixa era tan intensa que em despertava i em llevava de seguida. Això un dia rere un altre. Quan ja m'aixecava del llit, ben desperta i obria la finestra, l'aire em consolava del mal son .

Em semblava viure en dos mons paral·lels, en un estava tancada i empresonada i en l'altre estava lliure de moviments.

Ara, escric aquesta història com a testimoni d'un creuament en els mons paral·lels. No són tan paral·lels com semblaven i es veu que s'han creuat sense saber com i aquí està el mal, que no sé com tornar a creuar-los.

Després de la visita diària al món on sóc empresonada, com cada dia, em llevo obro la finestra, i també s'obre com cada dia i aleshores em falta el tacte de l'aire, trec la mà i per bé que la finestra s'havia obert de veritat, la meva mà topa amb un cel pintat.

Ja estic desperta... no puc tornar a despertar... refaré el camí mentre deixo notes i avisos de socors per tot arreu. Refaig el camí, tornaré a dormir, si us plau si algú em troba, desperteu-me, estic atrapada.

19 comentaris:

  1. Ei, Carme; sóc jo.
    Vaig obrir la finestra, com cada dissabte a la mateixa hora, quan el ocells dormen.
    La Carme era allà, al quadre que penjava a la paret, empresonada dintre el marc, les mans esteses, mig despullada. Bé, anava vestida amb una transparent camisa de dormir color turquesa, donant llum a l’alcova. Els seus fars desperts, encesos sota la camisa, em guiaven cap a ella als seus braços estesos.
    Al fregar les seves mans, la meva cara es transformava com un crit de Munch.
    En obrir la finestra dels meus ulls, ella hi era allà en tot el seu esplendor: La Vida.

    ResponElimina
  2. Caram, quin relat més ben trobat! Molt angoixant si ens posem a la pell de la protagonista, digne d'una pel·lícula! Et felicito, molt bona aportació.

    ResponElimina
  3. Molt bo, Carme. A mi m'ha fet por. Molt ben escrit perquè com a lector vas entrant en l'angoixa que consumeix la protagonista a mesura que vas llegint.

    ResponElimina
  4. Cal intentar despertar-te amb alguna canço especial, potser nabuco.. potser tocs de sinfonioa de Bhetoven cada 8 minuts.

    ResponElimina
  5. Quin somni! Quina angúnia! Jo de tu em carrego la paret! Jo et desperto ni que sigui a base de bolets...! la qüestió és NO patir, o no?

    ResponElimina
  6. Que et passi prompte aquest angoixós somni i retorna a la realitat teva bona, que fas falta per aquí en bon estat,... Em recordaré dels 8 minuts avui que toca això de l'hora... i una cosa, que hi tens una cortina a l'habitació de dormir, qui sap si un es pot tornar somnàmbul i confon el paper per la... Quin ensurt ens has posat davant... Quasi que m'ho creia i anava a salvat-te... estaves en perill...Anton.

    ResponElimina
  7. Mare meva, és molt angoixant... és boníssim!!

    Sí, crec que el millor que pots fer és refer el camí... ves a dormir, mira de dormir i, probablement, durant el son, tornaràs a creuar al teu món real (o habitual)

    Espero qua així sigui... sort!!!

    ResponElimina
  8. Manel, gràcies per despertar-me!

    Gràcies, Xexu!

    kweilan, per un cop he aconseguit escriure un relat que fa por... no hi tinc gaire traça!

    Struper, Beethoven per a mi va bé, més que bé, perfecte, és un dels meus grans ídols, gràcies.

    Mortadel·la, bé que no siguin gaire forts, eh? ja, em desperto, ja... i ràpid, abans que m'estomaquis! :)

    Anton, gràcies per venir a salvar-me. Aquest cop és pura ficció. No acostumo a tenir malsons, o bé no els recordo, que ve a ser igual. de petita sí que en recordo, però de gran ja no, tinc un bon dormir. Gràcies!

    Assumpta, segur que sí, clar que crec que entre tots m'haurien despertat, si realment ho hagués necessitat! Bona nit, i bon diumenge!

    ResponElimina
  9. Exactament el que fa és angoixa, sensació de que falta l'aire, que ha pogut trencar el paper però no pot trencar la paret i està tancada...

    "em falta el tacte de l'aire", "la meva mà topa amb un cel pintat".

    Molt, molt ben trobat!

    Bona nit i bon diumenge :-)

    ResponElimina
  10. No sé... és que m'imagino moltes coses i són bastant terribles. M'imagino que si no pot tornar al seu món real, començarà a picar la paret amb els punys, a esgarrapar-la...

    És molt desesperant...

    --------

    Va, ara sí, marxo o em quedaré enganxada aquí imaginant finals!!!

    Petons! ;-))

    ResponElimina
  11. Final dedicar a l'Assumpta, perquè pugui dormir sens e malsons

    Em torno a adormir i refaig el camí enrere... somio que s'obre la finestra i entra l'olor de l'herba mullada per la pluja de la nit, un raig de sol, encara ataronjat de l'albada dibuixa les formes de les escletxes o foradets de la persiana. Em desperto m'estiro i somric al nou dia.

    Bon dia Assumpta, no em faries pas una foto d'aquest cel tan bonic?

    Bona nit preciosa!

    ResponElimina
  12. La veritat és que el quadre et transporta al món oníric. No m'estranya que els que escriviu els relats la majoria coincidiu en el tema dels somnis i dels móns paral·lels.

    ResponElimina
  13. Bon dia, Carme!!

    Un dia faré la foto d'aquest cel tan maco de bon matí!! ;-))

    ResponElimina
  14. sí que fa certa por, sí... Ben trobat i ben escrit!

    ResponElimina
  15. Atrapada? molt bon relat i molt ben escrit...i la teva proposta d'altre final molt bona també!

    ResponElimina
  16. Atrapada en una caixa d'on no es pot sortir...
    Uff quin malson!!!

    Molt ben teixit.

    ResponElimina
  17. Ei, sí que el teu va de somnis, també...però saps què? el meu somni, (sense el final) és un somni cert, de quan era petita...sóc rara, Carme...

    ResponElimina
  18. Gràcies, marta!

    Bon dia Assumpta i bona setmana!

    Gràcies, ma-Poc

    Un petó Elvira!

    Ramon m'alegro que t'agradi

    Zel, ets rara? benvinguda al club dels raros... i jo, què et penses?

    ResponElimina
  19. Deu ni dor, això d'estar atrapat entre dos móns en somnis... I és que sovint pot ser tant real tot allò que somiem... Allò que sentim, angoixa, plaer, por... És curiosa la nostra existència! Bon relat! ;)

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari