Solitud que compartim,
amb la flor que es marceix,
amb la flor que es marceix,
amb la font que ja no raja
amb la música callada
amb esguards translúcids
amb silencis ferèstecs,
compartim ...
i volem ser foc i volar
tu el caliu, jo el vent .
De vegades només
ResponEliminahi ha solitud a compartir...
o el mateix fred,
la flama s'albira
al lluny però
no arriba mai...
Compartim pensaments
que s'entretenen
entre les flors
els núvols
la pluja la
lluna i el sol...
Compartim l'espurna
de vida que ens han
donat per viure...
Una abraçada des del far.
onatge
Que bonic és això de compartir, veritat?
ResponElimina;-D
La solitud compartida ja no ho és tant.
ResponEliminaBon dia, CARME! :-)
Que meravellós es saber compartir i tenir amb qui fer-ho
ResponElimina"Jo no vull compartir la meva solitud
ResponEliminaescoltarem silencis
m 'encendràs amb les teves flames
però vull volar tot sol
sense compartir la meva solitud."
Bon dia Carme.
(No sé que passa aquest dilluns, els blocs estan plens de soledats)
Quan la solitud es comparteix curiosament deixa de ser solitud....molt macos el dibuix i els mots
ResponEliminacompartir és alhora caliu i vent. Aquesta deu ser la màgia.
ResponEliminaMolt maco tot, dibuix i poema!
Preciós dibuix i versos Carme. Una abraçada molt forta!
ResponEliminaSolitud compartida no és solitud. És ser foc i vent i aigua i vida, en definitiva.
ResponEliminaLa solitud compartida és companyia. Si a més a més s'consegueix el que es vol, és la millor companyia.
ResponEliminaVolem ser foc i volar...Crec que sí.
ResponEliminaUn poema preciós, carme.
Caliu i vent. Dos solituds que viuen felices perquè l'una ajuda l'altra a ser com és.
ResponEliminaSegur que tu el vent que porta i aporta el caliu per arreu...
ResponEliminal'una ajuda a l'altra
ResponEliminapreciós, com sempre. la imatge i el poema