Dibuix d'una foto de la Mireia
Arran de terra
verds i grocs a les herbes.
El cel i el mar
fan l'ullet al darrerre.
Només l'instant em mira.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
La complicitat amb la natura no té preu.
ResponEliminaSembla un dibuix japonés, Carme. Quedaria preciosa qualsevol paret, amb un paper amb aquest dibuix.
Bon dia, dissenyadora de moments!
El sr. blogger m'ha esborrat el comentari. Et deia que m'encanta i que em sembla que les posaré al blog una al costat de l'altre. Gràcies per un dibuix d'una de les meves fotos
ResponEliminaSegur que després de mirar-te et fa l'ullet. :)
ResponEliminaQuin talent, Carme!
ResponEliminaMar i cel poden fer l'ullet a qui desitjin. Sempre serà ben rebut.
ResponEliminaés curiós, quan d'altres s'hi ofeguen...
ResponElimina*Sànset*
Quan el vent bufa
ResponEliminales herbes s'atropellen.
.........................Anton.
"Ai! mar, maret
ResponEliminaque t'amagues darrera l'ordi assedegat
si no fossis tan salat
et beuria tot de cop ..."
I seguia segant darrera les bèsties, amarat de suor.
Bon dia Carme.
anava a dir com la kweilan, però em sembla que no cal, veritat? ÔÔ
ResponEliminao si?
quin talent, Carme!!!!!
És cert que té un aire oriental, transmet calma, tranquil·litat..
ResponEliminaM'agrada això que sigui l'instant qui et mira i no a l'inrevés, dexem-nos mirar pels instants!
aprofito per dir-te que no sé si és problema meu, però cada vegada que entro al teu blog, tot va molt lent i a vegades no puc moure'm amunt i avall, i he de sortir... no sé si és perquè hi ha molta càrrega de fotos o com t'ehe dit potser el problema és meu...!
Una platja deserta, un mar com una bassa d'oli, unes herbes pentinades per una brisa suau... m'acabo de relaxar del tot.
ResponEliminaSempre hi ha un instant que ens mira, de vegades som nosaltres que estem despistats, però tu en aquest cas estaves amatent i has copsat tot l'instant...
ResponEliminaDes del mar.
onatge
Els ulls de la natura són blaus, doncs?
ResponEliminal'instant també em mira encara que sigui hora d'anar a dormir...herbes i mar fan bona parella!
ResponEliminaGràcies, Pilar si em decideixo a provar amb el paper, te l'hauràs guanyat! El dibuix, és clar!
ResponEliminaMireia, ja passaré a veure com ha suportat la comparació!
Clar que si! Noves flors, per això me'l vaig guardar!
kweilan... només és una còpia!
Mai no reben cap carbassa, oi, Sànset?
Anton, que bonic, m'agrada l'expressió! Les herbes s'atropellen! :)
No te'l beguis Pere, et farà mal! :)
Gràcies, Arare, un petonet!
No sabria pas dir-te quin és el problema, a mi no em passa, però jo què sé... no hi enenc res! Em sap greu, lolita!
Ferran, m'agrada relaxar a la gent, però que cosnti que a la mani, pensarem en tu i també hi seràs en esperit!
onatge, a vegades estem despistats, és cert! aprenem poc a poc amb la vida...
Llaudal, poden ser-ho, oi? ben blaus!
Bona nit, Elvira!
Tot que no és poc, poques coses tan imprescindibles.
ResponElimina