Les línies paral·leles,
allà, a l'infinit,
quan ningú
no les pot veure,
no les pot veure,
es busquen,
fins a trobar-se en un punt
d'intersecció.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Per què tanta timidesa?
ResponEliminasegurament és així...
ResponEliminaabans, ningú ho entendria...
Moltes felicitats, Carme!
Una bossa de petons dolços, d'abraçades infinites!
:¬)********
Xexu, :) si es trobessin davant de tothom ja no serien paral·leles... que no ho veus?
ResponEliminaMoltes gràcies, per la felicitació, poeta, segurament deu ser així... però jo tampoc ho he vist, eh?
potser cal canviar-los el nom i dir-los "discretes" :)
ResponEliminaS'han de mantenir les aparences... sort que allà (a l'infinit) es poden esbravar una mica. :-)
ResponEliminaRes no és el que sembla...
ResponEliminaem recorda molt a un del smeus microcontes http://jmtibau.blogspot.com/2008/12/microcontes-amor-platnic.html
ResponEliminaA l'infinit segur que es trobaran. Almenys, així ho hem d'esperar. Ja que ens costarà de veure!
ResponElimina*Sànset*
Et deixo, com a present onomàstic, el seguiment del teu poema:
ResponEliminaAcròbata
Acròbata entre les línies
Que traces per indicar
Els límits del bé i del mal,
De l'amor i de la llunyania.
I lluito contra l'equilibri
Fràgil que costa de trobar,
Contra l'huracà i el senyal
Fals interpretat pel cor cec.
I llepo el llim de les sínies
Per si han quedat resquícies
Del teu nom en la meva follia.
I sagno perquè el cos vibri
En escoltar les vils notícies
Del teu adéu, i la veu sigui gemec.
d.
Sempre ho he intuït. Perquè seguir en paral·lel si poden estar plegades.
ResponEliminaEl que importa és el punt...Ja t'hop vaig dir...Màgic.
ResponEliminaPrimer felicitar-te per el teu sant, i les linees ja fan bé d'ajuntar-se, doncs és el plaer que dona sortir del que és normal
ResponEliminaja t'ho he dit a les Itineràncies però ho torno a dir per si un allò...
ResponEliminaEt segueixo a casa....
Un petó
:¬)**
(3r intent de deixa el comentari)
Per molts anys, Carme!
ResponEliminaPel que fa al poema, suposo que tothom té dret a ajuntar-se i el simple fet d'haver nascut línia paral·lela no té perquè ser un impediment
Clídice, m'has fet somriure, discretes, en són molt... ningú les veu mai! :)
ResponEliminaMc, sempre seguint una norma tan rígida, sense descans, pobretes, al final crec que s'ho tenen guanyat. :)
Ferran, ni la geometria, no és el que sembla, ja ho veus! M'ha fet somriure també, el teu comentari. Gràcies :)
Jesús, que no sigui que havent-lo llegit fa temps em quedés l'inconscient patint per les pobres paral·leles... víctimes d'un amor impossible... :) No el recordava, però en llegir-lo de nou al teu enllaç, m'he adonat que l'havia llegit. Ho considerarem com un final feliç. :) Una abraçada.
Sànset, doncs s'ha de tenir fe en els finals feliços... oi, que sí?
Gràcies, deo, un bon regalet...
óscar, ho veus? oi que sí? que ja es veia a venir? m'alegro que també ho pensis!
Pilar el punt, tens raó, important i màgic...
Gràcies, garbí, sortir-se una mica del camí marcat pot se r una gran cosa, elle s ho han descobert al final, al final... mé s val tard que mai. :)
Gràcies per seguir, poeta, jo t'he seguit als comentaris del Lloc.. una abraçada.
Teresa, no ho hauria de ser... no ho hauria de ser. Valguin els bons desitjos per elles, les paral·leles. Moltes gràcies, bonica!
No sé si ho celebres. Per si de cas: moltes felicitats!
ResponEliminaL'infinit és el reialme dels somnis que no atrapem mai, allà on l'impossible es plega al nostre desig. Déu és, diuen, infinit...o Amor: el petó de dues parel.leles.
ResponEliminaQuantes coses que m'has fet venir al cap! La forma poètica que li has sabut donar m'ha encantat.
línies sinònim de vides.
ResponEliminaSón unes romàntiques!! ;-))
ResponEliminaOstres, tan curtet... i m'ha encantat! :-))
Albert, el que celebro infinitament és tot l'afecte de la gent que se'n recorda de mi i em felicita. Gràcies!
ResponEliminaMoltes gràcies, Llaudal!
estrip, :) una abraçada...
Assumpta, romàntiques incorregibles! I l'infinit dóna per molt!
CARMEEEEEEEEEE!!! FELICITATS!! Ostres, si avui és la Mare de Déu del Carme!! ;-))
ResponEliminaPER MOLTS ANYS!! :-)))
Potser totes les paral·leles s'abracen en una cruïlla, a mi m'agrada que fos així...
ResponEliminaDes del mar.
onatge
Moltes gràcies, Assumpta!
ResponEliminaUn petonàs ben gros!
onatge, un punt d'intersecció múltiple? trobada col·lectiva? :) seria bonic.
Doncs vet aquí un bon motiu per deixar comentaris, benvolguda Carme :)
ResponEliminaQue passis / passeu tots molt bon cap de setmana.
Ferran, moltes gràcies pel teu punt d'intersecció... :)
ResponEliminaA més a més, a aquestes hores, ja gairebé hem arribat a l'infinit!
Bon cap desetmana per a tu, també, Ferran! Un petó.
Si en seré de tanoca! ara que ja ha passat el dia me n'adono que és clar si ets dius Carme....i avui era el dia....amb retard felicitats!
ResponEliminaSempre havia sospitat que les paral·leles tenien una mica de gelós de les perpendiculars....
He trigat una mica en trobar la intersecció, però FELICITATS!!!
ResponEliminaElvira, moltes gràcies bonica... les felicitacions, tu ja ho saps, no arriben mai tard... I em fa gràcia ell teu comentari perquè he preparat uns quants posts geomètrics i entre ells un de les perpendiculars... :)
ResponEliminaGràcies , Rafel, una abraçada!