Escrit i dibuixat a partir d'un apunt de Noves flors
Quan les ones són flors
i les flors pensaments.
Teixiries lligams
amb garlandes de mar,
amb esquitxos de pètals,
camins de pensaments.
Estem sols.
i les flors pensaments.
Teixiries lligams
amb garlandes de mar,
amb esquitxos de pètals,
camins de pensaments.
Estem sols.
Ni lligams ni mirades
no esborren solituds.
I cerquem les tremolors
en els mots dels poemes
i ens trobem
en el cel infinit de la nit.
Quan els estels són mots
i els mots sentiments.
no esborren solituds.
I cerquem les tremolors
en els mots dels poemes
i ens trobem
en el cel infinit de la nit.
Quan els estels són mots
i els mots sentiments.
Jo esper que la meva mirada pugui esborrar un poc algunes solituds. A mi, les vostres, sí que m'ajuden. Bon diumenge, Carme!
ResponElimina...Creus en les causalitats? Res a veure amb les casualitats. Hi creus? Em reconc totalment en les teves paraules.
ResponEliminaEl poema d'avui és una meravella.
Bon dia, Carme.
Sí, sí que ajuden Vida... és una manera de dir. Potser haguera hagut de dir "no esborren de tot" solituds... Gràcies, bon diumenge, bonica!
ResponEliminaPilar, gràcies maca... no sé què dir-te sobre les casualitats... crec en les casualitats i també crec que les casualitats a vegades ens diuen coses... M'agrada que t'hi reconeguis, qua això passa és una felicitat compartida. Bon diumenge!
Un poema preciós preciós de veritat uf! m'agrada tot però sobretot els darrers versos! Bon diumenge!
ResponEliminaPreciós poema, jo vull garlandes de mar i esquitxos de pètals dels que ens ofereixes, maravellosa imatge.
ResponEliminaPreciós poema Carme, i la imatge preciosa.
ResponEliminaBon diumenge !!
Petonets
quan els estels són mots i els mots sentiments...
ResponEliminateixim en solitari un cel que és de tots
un poema que fa pampalluguetes amb tants estels que n'hi ha...tant sentiment..
Preciós!!!!!!!!!!!!!!
Els meus sentiments anaven i venien com les onades mentre llegia al cel el que tu escrivies, les teves paraules.
ResponEliminaVersos de soledat ... perquè ens agraden tant?
Bona tarda Carme.
Gràcies, Elvira, tot el mèrit és de Noves Flors que m'ha inspirat.
ResponEliminaNatàlia, t'ensenyaré a trenar garlandes de mar alguna estoneta ... gràcies per venir, bonica!
Gràcies, Lisebe!
lolita, teixim en soliati un cel que és de tots, és una bona manera de veure-ho...
Pere, potser ens agraden tant perquè la solitud és allò més íntim que tenim, més nostre. I emmirallar-se en els mots d'un altre a vegades va tant bé com expressar els propis mots. Bona tarda, Pere.
Ui, moltíssimes gràcies, per haver agafat un poema meu com a base per escriure'n tu un tan preciós. M'encanta, així és que... me'l guarde!
ResponEliminaUn bon maridatge entre dibuix i paraules, entre sentiments i versos, entre colors i ombres...
ResponEliminaUna abraçada des del mar.
onatge
Carme, sóc jo una altra vegada. He posat la teua versió davall de la meua i ha quedat preciosa!!! Passa pel meu blog i veuràs.
ResponEliminaPreciós, Carme!
ResponEliminaGràcies, Noves Flors, ara passo cap allà a deixar un comentari, que de veure-ho, ja ho he vist.
ResponEliminaUna abraçada, sense mar, onatge!
Gràcies fanalet!
Meravilhosa poesia de Carme. Un còp de mai, que te convida de cercar los mots , coma las estèlas jos lo cèl infenit de la nuèch...
ResponEliminaSempre necessitem alguna cosa on agafar-nos per trobar els mots. Gràcies per venir manjacostel. Una abraçada.
ResponElimina