Com l'aiguamoll
bressola el jonc
esclat de llum.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Aquest poema em fa recordar l'homenatge d'ahir i l'esclat en homenatge a Màrius Torres bressolats pels convocaires! Moltes felicitats!
ResponEliminaL'he trobat molt tendre! Quasi el definiria com d'amor, al poema, entre els elements de la natura :)
ResponEliminaAbraçades!
Sempre m'han agradat els joncs, ara amb el teu dibuix i els mots encara m'agraden més!
ResponEliminaM'agraden molt els teus dibuixos, quan els veig em quedo embadalida!
ResponEliminaM'encanta el soroll de la brisa als joncs..
hola, Carme, he de dir que els joncs no m'han acabat mai de fer el pes, les paraules, però, transmeten bones vibracions!
ResponEliminaJonc i jonça no es barallen
ResponEliminacompenetren ses quefers
L'un tendror davall l'aigua
i coet a dalt mirant el cel,
l'altra clourà la seva ruta
sent amiga dels ruquets.
....................Anton.
Potser en una petita barca m'hi pedria...
ResponEliminasegurament, per retrobar-te, amb la mirada absent i d'esquena.
(Avui estic rara!)
Doncs mira és una interpretació en la que jo no havia pensat, Cèlia! Gràcies!
ResponEliminaCaterina, doncs en aquesta si que hi he pensat! de fet ho és. :)
Elvira, a mi també m'agraden, i és elprimer cop que en dibuixo.
Gràcies, Natàlia, ja sé que no n'hi ha per tant dels meus dibuixos, però m'alegro molt que t'agradin.
Mireia, je, je, je... què els trobes de dolent als joncs... ells només són allà i no fan mal a ningú, és deixen bressolar pels aiguamolls pacíficament. :) T'ho dic de bon rotllo eh? No és que et vulgui convèncer, però m'ha fet gràcia tant convenciment.
Gràcies pel vers, Anton!
Eva, la mirada absent i d'esquena... ara no entenc bé si la rens tu o la tinc jo... en fi, a vegades la mirada absent ajuda a retrobar-nos a nosaltres mateixos... tant si ets tu com si sóc jo... segur que la mirada retornarà. Petonets.
Fantàstica imatge d'estiu. Els joncs bressolant-se ens avisen que ens apropem amatents i silenciosos als aiguamolls.
ResponEliminaEls joncs em fan pensar amb quan era petita. Mai m'havien agradat massa, em feien com una micona de por, una sensació estranya cada cop que els mirava. Ara, senyalaven els estius i les basses, les granotes, els capgrossos i les pedretes rodones!
ResponEliminaPetonets de natura!
Sento el cor de granotes i el brunzit del vol de la libèl·lula. ^_^
ResponEliminaA mi els joncs sempre em porten a la memòria el monstre de Frankenstein rebent una flor d'una nena.
recordo que a la meva juventud hi habien jonqueres a tot arreu
ResponEliminaara..has d'anar al blog d'una amiga per trovar.los
petonets
Un bon maridatge entre dibuix... i paraules...
ResponEliminaDes de la celístia dels estels.
onatge
Imatges trobades aquest estiu: el dibuix fora i els mots a dins.
ResponEliminaAnna, mira que se n'aprenen de coses... no se ma'havia acudit mai que els joncs podien fer por...
Uf! Perdició! Frankenstein? No, no jo no pensava pas en això! :)
sargantana, a la teva disposició... si mai trobes a faltar alguna altra cosa... :)
Gràcies onatge, des de la fosca.
No diguis que no n'hi ha per tant amb els dibuixos... donen moltíssima vida al blog, l'omplen d'imatge i de color, il·lustren les teves paraules, els teus poemes, tot allò que expliques... :-))
ResponEliminaA mi, com a la Natàlia, m'agraden de debò els teus dibuixos, Carme. Cada nou post és un somriure, un "què bonic"... altre cop :-)
ResponEliminaAssumpta, Ferran, us ho agraeixo molt... de veritat. Jo vaig fent dibuixos i a vegades n'hi ha de molt senzills, com aquest dels joncs que m'agraden prou. Però sovint penso que no me'n surto gaire, malgrat tot els,poso i vaig fent... pe`ro m'anima molt que us agradin! Una abraçada a tots dos... així compartida, tots a la vegada!
ResponEliminaI és que no són boniques les coses senzilles? A vegades mil milions de vegades més que les complicades :-))
ResponEliminaJo, amb el Paint no sé fer ni... res, res... no sé com ho pots fer :-)
Però és que no es tracta de la perfecció... És clar que no són perfectes! (que avorrit si ho fossin, per això ja podries posar fotografies) es tracta que tenen un "toc" especial... què és? no ho sé... un aire d'innocència. Potser una nena ho faria com tu. Però... què pocs adults poden dibuixar com ho faria un infant!
Ei... el meu Vincent... no creus que era absolutament ple d'imperfeccions?... i era genial!! :-))