Dalt del coll,
xiprers immensos
acompanyen l’ermita.
Silenci de bosc.
Desborda la casa,
de les seves flors.
Ningú enlloc.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Quina quietud es respira llegint-te...
ResponEliminaCaram...vinc de ca la Cèlia i ara em trobo aquest parany també tant silenciós.
ResponEliminaQuè bé...
Jo també faré una mica de silenci. :)
Quina calma.M'agraden les ermites .Aquest estiu n'he descoberta una a prop de Llançà. T'enviaré una foto :)
ResponEliminaAixò és comprar un trosset de paradís. Quina sort i quanta enveja; i jo amb la casa potes per amunt amb el paletes.
ResponEliminaSalut i Terra
Ara he vist que havia oblidat la casa que vessava flors... ja està afegida.
ResponEliminaNoves Flors, era una quietud amb petits sons de bosc, l'aire, els insectes, els ocells... m'alegro que arribi.
Fanalet, a veure si et serveix per anar frenant de la feina. :)
Joana, les ermites són boniques i els llocs on estan posades generalment són especials. M'agradarà veure-la! Gràcies.
Francesc, tot són moments... i quests dels paletes a csa són llargs de passar. Una abraçada. Salut i terra!
ResponEliminaJa m'hi agradaria estar a la vora de l'ermita! amb el teu permís penetro dins del dibuix i començo a olorar les flors i passejar pels camins de quietud!
ResponEliminaQue tranquils que s'endevinen aquests llocs. És com aquest bloc que encomana pau i tranquil.litat.
ResponEliminaMare de Déu dels onze dolors..., quin dibuix més refrescant. Paratge per ser visitat i respirar-ne el silenci i la profunditat...
ResponEliminaDes del far una mica de brisa.
onatge
Segur que t'agradaria, Elvira, és un lloc molt agradable, un collet amb bona vista i a ran de bosc.
ResponEliminakweilan, vam voltar tot un matí per aquesta vall del Bac i no vam creuar-nos més que un parell de cotxes i un parell de persones a peu.
Te'l recomano, onatge! gràcies per la brisa, que no en passa gaire avui! Bona nit!
Els dibuixos amb cases, balcons, portes, finestres flors... et queden molt, molt, molt bé :-))
ResponEliminaShhhhh...que no et destorbe ningú, que res trenque la calma :)
ResponEliminaUns dibuixos preciosos.Per un moment m'he sentit transportada al costat de l'ermita.
ResponEliminaPetons!
M'encantaria poder fer això que diu l'Elvira: entrar dins dels dibuixos! M'arribaria a la casa, a la porta d'entrada... qui hi deu viure? I... tindran alguna relació la gent de l'ermita i la de la casa?
ResponEliminaSí que m'agradaria, sí, poder-m'hi ficar.
Pau i tranquil·lirar de les grans, la dels teus versos i dibuixos.
ResponEliminaUna abraçada.
Ningú enlloc, menys tu per dibuixar-ho i fer un poema per després oferir-lo a tots els teus seguidors.
ResponEliminaGràcies.
Gràcies, Assumpta!
ResponEliminaXica, respectem el silenci! :)
Eva, gràcies, una abraçada!
T'agradaria, Ferran. Bé jo ficar-m'hi, no m'hi vaig ficar, però era un lloc molt bonic.
Gràcies, Joana!
Ramon, va ser un dia de vacances molt bonic aquest a la vall del Bac.
Quanta calmaaa i tranquil.litat sensorial traspua el teu blog (com sempre)
ResponEliminaPetons
El bonic de viure en calma és poder-ho recordar immediatament després! Ja has retornat? Tu a més de recordar l'estiu, ens el dibuixes, és fantàstic!
ResponElimina