D'una foto de Barbollaire
Semblava perdut en la foscor
però era un punt que donava tota la seva llum.
Sense ombres ni reserves.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
...ni complexos.
ResponEliminaTot està, com deia en XeXu en creure que es pot.
Un beset, Carme!
Com el sol quan es pon o quan s'enfila darrere l'horitzó. mai no es perd. Sempre il-lumina. Sabem que hi és i amb això n'hi ha prou.
ResponEliminaBon dia, Carme!
Excepte el meu rebesavi Carles Riu, el reste de mortals és moren, amb un avorriment absolut.
ResponEliminaEn Carles Riu va fer reunir a tota la familia i va a començar a explicar acudits fins que és va morir
llavors era la flor de la generositat.
ResponEliminaLa llum que emana de les coses menudes :)
ResponEliminaNo, no esta perdut, Momentània! El tinc joooooooooo! Com que a ningú li agradava aquella dita, me'l vaig quedaaaaaaaar.
ResponEliminaEn BArburt va venir al jardí, en aquell que fa una micona de fred i li va disparar una foto, oi MIquel Àngel que dic la veritat?
Ni un Pixa Llits es pot despreciar! Ho il.lumina sempre tot.
A donar-ho tot en les coses belles de la vida!
ResponEliminaMolt bonic, Carme que no et falte mai la llum:
ResponEliminaEntre el beslum
una lleu resplendor
l'acaronà.
Sembra el foc
ResponEliminala seva llum de blog
sense ombres ni temences.
Fosc o no, sabem que sempre tornarà a sortir el sol. Ja ho deia Sisa, no?
ResponEliminaUna abraçada, Carme.
Sí, Alba i pot, i tant que pot!
ResponEliminaSabem que hi és i que tornarà, Pilar i això és molt important.
Carles, és impressionant això de morir explicant acudits!
Deu ser-ho, Núria, trobo que és una bona manera de veure-la.
Clídice, pot ser una bona quantitat de llum, oi?
Doncs veig que l'has cuidat bé, Anna! està preciós.
Porquet, només gaudir-les ja és molt!
Gràcies, iris, molt bonic el teu haikú!
Gràcies, Jordi!
Qualsevol nit, oi, Olguen? :)
És ben bé la flor de la foto! ;-))
ResponEliminaAra bé... és un pixallits? però... no havíem quedat que els pixallits eren els "angelets"? O ja m'estic embolicant? :-)) Mai aprendré res de les flors?
Que bonic viure
ResponEliminadel mugró i la mamella
la mare dolça
fen-te la pessigolla
i pixant-te de riure!!
Gràcies, Kweilan!
ResponEliminaAssumpta, sí, sí, també... primer surt la flor, com aquesta del dibuix i després surten els fruits en forma d'angelet! És la mateixa planta en moments diferents.
Miquel Àngel, tot bé? :)
Ostres, sí, sí... és cert que ho vas explicar! :-)
ResponEliminaAra ja no ho oblidaré!
Gràcies!! :-))
Ostres, tampoc ho sabia! Els angelets, aquells que bufem mentre pensem un desig?
ResponEliminaOh! Carme, em dónes una alegria!
Veus com són mooooooooolt macos?
I Miquel Àngel, potser és d'aixó que em faci tants farts de riure? Per culpa d'aquestes flors?
Si és així, encara m'agraden més!
Aquesta no la sabia, veus?
Saber que hi som
ResponEliminadarrere el brancall
La fosca no ens aliena
La paraula crida
i desgavella l'obsc
El groc triomfa.
................ Anton.
La flor pren més bellesa perquè has sabut triar el fons que més li escau. Grisos, negrers i formes excel.lents.
ResponEliminaEls moments de felicitat són deutors de les circumstàncies, a vegades funestes, que els envolten.
Feia dies que no et visitava i ara n'he gaudit més que mai.
Assumpta, :) i si no, ja t'ho tornaré a explicar...
ResponEliminaAnna, que bé donar alegries de tant en tant... sí, sí, són macos i quan els collim per bufar els angelets, ja no fan pixar al llit, veus?
Gràcies, Llaudal!