diumenge, 20 de febrer de 2011

Us presento la Maira, la blocaire...

Aquesta  és  la   Maira,  fa  uns  anyets  (exactament  dos i mig)   es  va fer  un blog.  Primer li va  posar  simplement  el seu nom:  Maira.  Però  li va  agafar  tant  fort  això  del món dels  blogs,  que li  va  canviar  el títol   i li va  posar:  Maira,  la blocaire.

La  Maira  no acabava  d'entendre  ni ella mateixa quina mena  de relacions  són les que es creen   aquí,  dins  d'aquest  món. A  vegades  li semblaven  relacions  normals,  d'amics,  virtuals,  però normals,  però  a vegades passaven coses  que ja veia  que no,  que ben normals  no són.

I  un bon dia,  va decidir que  podia  demanar  a la gent  que  es  belluga  per  aquí,  què  en penseu  dels  seus  dubtes  i de les seves experiències.   Dos  anys  i mig,  ja  és  força  temps,  però  ella  sap  que hi ha gent  que porta  més  de 5  anys, i també  veu  que hi ha gent  acabada  d'arribar  que sembla  desenvolupar-s'hi  molt  millor que ella.

Que  us sembla  si aquí,  a la Col·lecció  de moments,  li fem  d'altaveu  i  li  donem les nostres opinions.  Tal com a ella  li vagin sortint  dubtes  o problemes  o reflexions,    ens  els dirà  en veu alta  aquí,  si la voleu  ajudar  amb la vostra opinió...

41 comentaris:

  1. Em sembla molt bé! Ànims per la Maira!

    ResponElimina
  2. Hola Maira! precisament jo també dubto entre tenir dubtes i no tenir-los

    ResponElimina
  3. Quins ulls tan bonics... semblen els de la meva germana :-))

    Ai, Maira, filla meva!! Si em preguntes a mi (que porto, més o menys, el mateix temps que tu) et diré que segons el dia que m'ho preguntis respondré que sí, que entre els blogaires hi pot haver autèntica amistat, encara que sigui virtual... si m'ho preguntes la setmana següent et diré que no... que per ser amic d'algú l'has de conèixer en persona, haver-hi parlat "en directe", haver vist el seu somriure, els seus gestos i conèixer la seva veu... i que aquí, un cop apagat l'ordinador, poca gent es preocupa dels altres si no és per alguna anècdota...

    Actualment estic en la fase optimista :-) o sigui que crec que sí, que aquí dins hi tinc amics... potser no ben bé com els "reals"... potser no "amics molt profunds", però amics al cap i a la fi ;-)

    Ep!! però igual la setmana que ve torno a pensar el contrari...

    Em sembla que no t'hauré ajudat gaire, oi?

    Per cert... existeixes de veritat o ets una projecció de la CARME com iniciativa per tractar aquest tema tan interessant? :-)

    ResponElimina
  4. Que la Maira tregui els seus dubtes al públic és el primer pas per fer una bona teràpia. Aquí estem per ajudar a ella i a qui faci falta, dins les nostres humils capacitats.

    ResponElimina
  5. Maria ets molt guapa i tens els mateixos dubtes que qualsevol amic blocaire. I si a més ets una Maria-Carme, crec que ja sabràs molt més que jo sobre aquest món, tan bonic i tan ple d'amics que sempre poden compartir aficions comunes, que provablement moltes vegades no es poden compartir amb la gent real del voltant, o no de manera tan intensa.
    Tot i això els dubtes sempre hi són, és clar. Som humans i com humans no podem gaudir de la certesa absoluta, això ho deixarem per als Deus i Deeses.
    Hui estic molt contenta i voldria convidar-te a ma casa a Maria, a Carme, o a Maria-Carme. Voldria compartir una alegria molt gran que encara no sé com assimilar.
    Vinga us deixe que m'enrotlle com les persianes.
    B7s a les dues, o a una, Aiiiiii quin cacau!!!

    ResponElimina
  6. Quins ullassos la Maira. D'això... no tindràs el seu telèfon? Bé, és igual. Aquesta podria ser la primera lliçó, que a la catos passen coses, moltes coses.

    Aquí estem, si podem ajudar, mirarem de fer-ho. Però dubto que li puguem explicar més del que puguis explicar tu Carme, gran entre els grans.

    Per cert, digues-li que s'apunti a la trobada de 2015, pel que pugui ser. Ah, i que voti a c@ts! Tampoc he vist que faci cap poema a Itineràncies, deu ser dels meus!

    ResponElimina
  7. per a mi, com saps, segueix sent una incògnita això de les relacions blogaires.. hi ha qui diu que hi ha més diàleg o compenetració que a les relacions reals, si és així, això només ens faria un croquis de com són les relacions no virtuals, de les seves carències, però no ens diria gaire del que són les relacions virtuals..

    ara fa uns dies que faig vacances virtuals, bé segueixo llegint-vos a estones, i la meva experiència o la percepció del que em podria passar al respecte és que si deixes uns mesos aquest món possiblement totes les relacions es perdrien, perquè el contacte és l'eix de les relacions, en canvi si les relacions haguessin estat no virtuals, possiblement les reempendria en un futur o amb una certa constància. És clar que si continuo en aquest món i segueixo les relacions és possible que un dia em desvirtualitzi amb algú i d'això se'n pogués derivar una amistat, però cal tenir en compte que això precisament es faria "real" en el moment en què un es desvirtualitza, abans pòt haver-hi molt d'afecte i afinitat però mai s'ha estat frec a frec fent-la petar, no s'ha sentit la veu, ni s'han vist els ulls... això és important... si més no per a mi..

    Aquest és el pensament que tinc ara mateix, però no n'estic convençuda.. pot ser que vagi errada... en tot cas estic molt contenta de què hagis encetat aquest tema, crec que pot ser un molt bon rebombori a la catosfera i segur que ens aportarà, ens aportarem pensaments força interessants..

    seguiré amb il·lusió totes les peripècies de la Maira.
    una abraçada Carme,

    ResponElimina
  8. Hola, Carme, a la Maira li podríem dir que en el món virtual es trobarà de tot, com en el món real. Que potser els interessos comuns o una mútua simpatia propiciaran uns lligams intensos amb alguns i algunes de les persones blocaires, i això l'enriquirà molt. Però sobretot, que no robi temps als amics reals a causa dels amics virtuals ni deixi de fer coses importants per dedicar-se al bloc. Dir-li també que els seus ulls són preciosos.
    I Carme, el dibuix de l'Anton mereix un bravo molt, molt potent.
    Un abraçada,maca.

    ResponElimina
  9. En principi només puc dir que hi ha blocaires amb els quals es nota un "feeling" i d'altres amb els quals es nota que et són més aviat indiferents o, fins i tot, que no t'acaben de fer el pes... potser perquè captem matisos insignficants, no ho sé.

    La pintura de l'Anton, preciosa.

    ResponElimina
  10. Em pregunto perquè es fa aquestes preguntes la Maira, si ja és una veterana en les relacions (relacions?) virtuals. M'agradarà esbrinar-ho...
    Que maca la capçalera!

    ResponElimina
  11. Jo sóc un inexpert recalcitrant.
    I també sóc un gran dubtaire, o un gran cagadubtes! Així m'agrado més.

    ResponElimina
  12. Això del blogs, al final de tot, és com la vida, hi ha de tot una mica, de bo i de dolent, però, sortosament, podem triar el millor :D Per això hi ha cases on hi entres i d'altres on no t'hi atanses, i aquest sembla el truc: triar, com ho faries a la vida :) Ànims Maira!

    ResponElimina
  13. Ja! Ja! Ja! en saps un niu d'esvalotar el galliner. Em sembla que la teva amiga Maira és un xic virtual.
    Però digues-li de part meva que no tingui dubtes, que escrigui mentre s'ho passi bé.
    A més, estic totalment d'acord amb els comentaris de Galionar i Novesflors.

    Bona tarda Carme:)

    ResponElimina
  14. Gràcies, guspira!

    Elfri, si li dius aquestes coses, la Maira, de seguida voldrà ser amiga teva... :)

    Assumpta, de fet no existeixo, bé, jo sí que existeixo, la que no existeix és la Maira. Em proposava precisament això que tu dius. A través d'un personatge anar traient temes referents als blogs i a les relacions en els blogs. A veure com anirà... La Maira podria tenir diverses veus o ser la veu de molts pensaments o dubtes o plantejaments que tenim per aquí.

    Garbí, gràcies, no esperava menys de tu... sempre ben disposat. :)

    Iris, guapa, gràcies per tot el teu comentari... encantador. I sí la Maira és una Maira de mentida... no crec que la trobis pel Teler. :)

    XeXu, millor que demanis el telèfon a d'altres blocaires més de carn i ossos... podries quedar ben decebut només amb un arxiu .jpg de paint. he,he,he. Si sobreviu prou temps l'apuntarem al que faci falta. Bé al c@ts, no. Crec que seria un vot nul. :) A la trobada 2015 si ha de donar joc per a alguna cosa, per què no?

    lolita, ja saps que tu ets la "culpable" d'aquesta idea... o sigui que t'espero aportant idees i ajudant a la pobre Maira que de tant en tant ens durà les seves tribulacions. De tot el que dius em fas rumiar moltes coses. Si ara desapareixes del tot i no tornes... tu i jo i qui sigui... segurament que la gent s'oblidarà molt més fàcilment de tu que si la coneixença és real. Però si tornes la gent et recordarà i s'alegrarà de veritat. Segur!
    I les amistats reals, si són amistats profundes no depenen del temps que passi, sempre són potents i es poden retrobar. pe`ro hi ha molts "coneguts" reals que si desapareixen en dos dies no hi pensem gens... aquí és igual.

    ResponElimina
  15. Galionar, aquesta és la meva manera de veure-ho. Les persones són les mateixes i es comporten més o menys igual. Amb una mica més de llibertat aquí que a la realitat. I sí, tens raó, els amics reals són els més importants, però els virtuals que es fan reals, ja són reals del tot.

    Noves flors, captem matisos, i tant que sí... i ens equivoquem poc, poc...

    A veure si aconsegueixo que ho esbrinis, Pilar! O tot queda en foc d'encenalls.

    Jordi, un altre cagadubtes... la Maira també voldrà ser amiga teva, eh? ;)

    Clídice, gràcies, triar és una bona cosa... a la vida i aquí.

    Pere, i jo també estic d'acord... però si ens posem d'acord tan de pressa... em serà molt complicat esvalotar gaire el galliner ;) Una abraçada, Pere.

    ResponElimina
  16. T'anava a escriure "Ets brutal Carme!" i ja està perquè trobo que tens molts recursos per parlar de qualsevol cosa d'una manera molt bona sempre; i veig que tots els comentaris ja fan referència al tema en qüestió de les relacions als blogs. És igual, jo a la meva! crec que aquesta és una iniciativa molt bona, et felicito! llegirem els dubtes i els problemes de la Maira i en deixarem l'opinió. I penso que això és veritablement enrriquidor, em refereixo al fet de llegir les opinions de la gent, perquè en el fons no hi ha una sola VERITAT, però llegint les opinions de la gent amb una mica de sort podrem aprendre a veure-hi més enllà en qualsevol moment i aspecte de la vida, sigui virtual o no ho sigui. Ja no m'enrrotllo més! :)

    Per cert, el dibuix de l'Anton el trobo molt i molt bonic.

    ResponElimina
  17. CAMI D'AMIC una MICA MAI Compres.
    Tenir un AMIC no és tenir un servidor... És un CAMI per als dos.
    Amor
    Constància
    Intel·ligència,...
    Maira.
    Tu pots ser amiga de tots, no la protegida...
    ............... Anton.
    Carme, tu sedmpre tens la sorpresa agradable a punt. Tu si que pots despotricar sobre l'AMISTAT.

    ResponElimina
  18. Una cosa, jo n'estic molt contenta de les relacions virtuals i de les que en un primer ho eren i ara ja no són. S'han fet reals!
    I un segon, que va per la LIta: Demà et va bé? (ja està, perdoneu-me) i ara va per la Carme a qui realment m'ha costat i molt trobar una cançó per ella i crec que avui l'he trobat.
    Per ara en tinc dues que són de la Lita, una pel Vicicle, una per la PIlar i me'n falta trobar unes quantes. Pel Waw en tinc una altre i pel Sr.Tinc una més...

    Per tant, trobo que qui vol es coneix, i dir-te que quan ho fas és una meravella!
    Un altre perdó, Liti, em pots trucar avui, please?
    I Carme, passa per casa, vols? QUe m'has costat molt!

    Espero que de tot cor t'agradi, paraula, està fet amb tot el "carinyu" del món. No és cap broma, eh?

    ResponElimina
  19. Gràcies, filadora, espero doncs totes les vostres aportacions.

    Anton, la Maira segur que serà amiga de tots... no en tinc cap dubte, però vol debat i conversa.
    Ara amb els ametllers florits, m'agradava que el meu blog en deixés constància. Les teves flors ens acosten a la natura a temps real. :)

    ResponElimina
  20. Vinga Maira som-hi tots que com més serem més riurem!

    Jo, que encara duc la L a la pantalla, tot just fa mig any que corro per aquí, i he descobert un mín encisador i una gent fantàstica (i no tiro de tòpic!).

    Aquí estem amatents i esperant els teus dubtes per, si cal, sumar-hi els nostres!

    ResponElimina
  21. Laura, ara va per tu. Abans estava entusiasmada i no he respós com calia. Mira, Pot ser un dels dubtes més grans que tinc alhora de parlar de blogs, de preparar-ne, d'inventar, de comunicar-me amb la resta és si realment transmeto el què vull transmetre. A vegades les coses es poden interpretar de moltes maneres i aquesta és la gran pega que trobo. Llegir-ho o entendre-ho malament. Aquí sí que hi poden haver malentesos que poden fer mal, per mi un mal real i no virtual. Una qüestió més i que també em preocupa és el temps que un s'hi ha de dedicar. Portar un post ben portat, actualitzat per anar bé cada dia, vol molt esforç. Per una banda agilitza la ment, no et traves tant, però per un altre, t'obliga a ser-hi igual en circumstàncies difícils: acumulació de feina real, la família... I una cosa molt important és la de saber cuidar bé als lectors. Per mi respondre els comentaris és primordial. I per un altre comentar als llocs que més t’agrada anar. Els comentaris són d’alguna forma el nostre aplaudiment cap els altres, la nostra i la seva companyia i de veritat que tenen un valor incalculable. Aleshores és quan comences a trobar-hi una complicitat amb tots que a voltes, a fora, al món real costa de ser-hi. No sé... De veritat, em costa prescindir dels meus amics blocaries i dir-te que a tots ells els enyoro i la veritat, me’ls estimo. Els porto molt endins. Son una mena de família per mi. T’animo a què ho facis, Laura, que no et desanimis (hi ha molts moments que et passarà), que miris d’esquivar com puguis comentaris que no t’agraden i... no sé! Un altre pega potser, les enveges que corren: per mi les que em fan més mal. I crec que ho he exposat tot, al menys el que trobo jo...
    Ânims i endavant, Laura. Val la pena intentar-ho!
    La meva abraçada per les dues.
    I disculpa, Carme, estava tant contenta que he respòs a mitges, francament...

    ResponElimina
  22. I perdó, LAURA no MAria, senyooooooooooor!

    ResponElimina
  23. Benvolguda Maira, benvolguda al món blogaire. Però que dic si portes més temps que jo.

    Bé , de totes maneres has fet una molt bona tria d'utilitzar la Col·lecció de Moments com a altaveu.

    Una abraçada
    Rafel

    ResponElimina
  24. I segueixo,... tota persona que té un bloc per alguna cosa el té i una d’elles és la de compartir qualsevol cosa que en el món exterior se’t fa difícil de fer, al menys a mi. No tots els amics, amigues que tinc, els importa de la mateixa manera la literatura, l’art o el cinema o el què sigui, més aviat els importa poc o res. D’aquests en tinc molt pocs. De la meva feina amb ells, amb els altres, sobretot del tema de l’escriptura no en parlo mai, primer perquè no coincidim amb això que molts de nosaltres tenim dins, unes inquietuds que molts les troben estranyes o si més no bohèmies (adjectiu que sempre he odiat pel fet de dedicar-se a escriure, a pintar, etc, etc.).
    I per ara res més fins que me n’arribi un altre...

    ResponElimina
  25. Porquet, ningú millor que nosaltres mateixos, els blocaires, o que jo mateixa, la Carme, per saber que no és cap tòpic. Que hi ha persones fantàstiques. Que sovint sembla que fem una pinya com una família i que s'hi belluguen afectes de veritat.

    Anna, moltes gràcies per totes les teves opinions i consells. Els malentesos... és ben bé que sí, que hi poden ser. Aquí com a tot arreu. Però també és cert que aquí trobem unes afinitats que sovint en el nostre entorn no les trobem. Una abraçada, bonica.

    Moltes gràcies, rafel!

    ResponElimina
  26. Jo li diria que és com tot a la vida. Trobar una màgia especial amb allò que fas.És l'única manera de fer-ho amb passió.
    Quan no hi trobes cap sentit s'ha de buscar la màgia en un altre indret virtual o real tan li fa!
    Benvinguda als dubtes de la màgia dels blogs Maira!

    ResponElimina
  27. Encantat de conèixer a la Maira. Ens veiem al sopar blogger. Una abraçada.

    ResponElimina
  28. Sí, Joana, la màgia la podem anar posant nosaltres mateixos allà on siguem capaços de posar-la... si deixem de posar-la, la màgia desapareix, podem trobar un altre lloc real o virtual, com dius. La Maira segur que a hores d'ara ja l'ha trobat. Ens veiem al sopar, Joana!

    Jordi, ens veiem al sopar, també! Una abraçada.

    ResponElimina
  29. Jo li diria a la Maira segons la meva modesta experiència, que les relacions a través dels blogs poden arribar a ser molt profundes o molt superficials (com a la vida mateixa). Que no s'amoïni per res. Que sigui sempre ella, no cal emmirallar-se amb ningú... No és bo fingir el que no s'és. I nar-hi nant...

    Des del far una dues abraçades una per tu Carme i l'altre per la Maira.
    onatge

    ResponElimina
  30. onatge, crec que la Maira no buca pas tant consell, sinó més aviat entendre coses... ella no pot evitar de ser ella mateixa, com tohom... però és curiosa...

    ResponElimina
  31. Doncs clar que l'ajudarem en els seus dubtes, si més no fins on puguem perquè nosaltres mateixos també en tenim,de vegades, de dubtes.

    ResponElimina
  32. Mc, doncs ja no demano res més...

    ResponElimina
  33. qui digui que aquest món és virtual menteix, fa mitja hora real que estic llegint tot aquest interessantíssim devessall de pensament que és la prova evident que, com a espècie, som fascinants. Es parla de relacions virtuals, però al darrere sempre hi ha una persona, pertant, virtual només és el mitjà, com també ho és una conversa telefònica (aquí escrivim i per telèfon parlem, però tot ha estat transformat elextrònicament). Amb els amics físics, per dir-ho així, comparteixes una cervesa i una conversa, amb els virtuals comparteixes altres coses, també converses, també idees, també sensibilitats. Les unes i les altres formen un Tot en el qual cadascú és un vèrtex, un nus d'una xarxa que pot arribar a ser ifinita i que és l'inici d'una mena d'intel·ligència planetària. Tots, físics i virtuals, som neurones del que acabarà éssent un cervell de tamany planetari, un bocinet de cosmos conscient.
    Així, doncs, benvinguts al ball!

    ResponElimina
  34. Moltes gràcies, Joan, estic ben bé convençuda d'això que dius...

    ResponElimina
  35. Aquest mon és una bojeria, no diré que he conegut molta gent, però n'hia 3 que han fet grans coses per mi.

    Potser dissabte en coneixo algún més ;)

    Petonàs

    ResponElimina
  36. Maira, com diu onatge, nar-hi nant, que m'ha fet gràcia!
    N'hi ha qui passeja pel món a cop de xiruca i n'hi ha qui amb sandàlies i n'hi ha com... tantes passes tants blocs! Tens ganes que compartim dubtes? És un inici per compartir! Però com bé diu el Joan, s'hi acaben compartint moltes d'altres coses... a mi, el que més m'agrada, és la poesia espiritual i no vull dir cap tipus de poesia especial, sinó el que es comparteix i t'arriba a lànima!

    ResponElimina
  37. Carme i la Maire no diu res? No opina? Mira que em el rotllo que li he fotut...

    ResponElimina
  38. Deli'ns, si que opinaré, sí, però sóc una mica lenta i m'heu dit tantes coses! Però sí, sí, no em quedaré callada, no!

    ResponElimina
  39. Dani, doncs sí, és un món molt especial. Ens veiem dissabte!

    Cèlia, doncs si nirem nan... :)

    Anna ... si el que no aconsegueixis tu! Mare meva si em fas fer cada cosa... :)

    ResponElimina
  40. He he he, per una que n'encerto! Deixa'm ser feliç!

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari