I al mateix temps us proposa el primer tema que li ve de gust reflexionar:
Hola a tohtom, torno a ser la Maira. Ja em llanço i començo a explicar-vos les meves coses i reflexions:
Jo sóc molt tímida i sempre m'havien ensenyat a ser prudent, a parlar amb les persones de maneres diferents segons si hi havia més confiança o menys...
I aquest és el primer tema que em va sobtar del món dels blocs. Un dia vaig deixar un comentari en un blog per primer cop i la resposta a aquest comentari em va fer pensar que s'equivocaven de persona, que es confonien. No era així. La resposta era per mi: desconeguda tractada amb tot l'afecte. Tot i que no tothom és igual. A mi em va semblar que una majoria em tractaven com si em coneguessin de tota la vida, només entrar al seu blog.
Això em donava dues sensacions contradictòries:
Primer sentir-me ben acollida, però segon, veure que aquest acolliment no era exactament per a mi, sinó per una persona anònima que era jo, i em donava la sensació que potser era un acolliment càlid, però en certa manera superficial, ja que es donava a tothom indiscriminadament. Jo tenia el costum de donar la benvinguda una mica formal a la gent que aterrava al meu blog per primer cop i anava agafant familiaritat i confiança amb el temps.
Després he vist que, fins i tot, a la vida real, tractar a tothom com si ja el coneguessis de tota la vida, pot ser força agradable. Però no deixa de ser superficial... ja que tampoc parlaries les mateixes coses, ni compartiries el mateix si ja coneixes que si no coneixes.
I vosaltres com ho feu? Contesteu amb les mateixes paraules, amb les mateixes expressions els amics coneguts que als vinguts de nou? Us agrada que us tractin com si us coneguessin de tota la vida, així d'entrada?
Quines reflexions no? Crec que la Maira comença amb molt bon peu al món dels blocs...
ResponEliminaDoncs sí. A mi, com a la Maira, m'agrada que em tractin amb gran cordialitat, així, d'entrada. Però m'adono que no tothom ho vol així, i llavors em sento com si hagués ficat la pota fins al capdavall.
ResponEliminam'agrada i trobo necessària la naturalitat en les relacions humanes, però un excés de confiança amb els desconeguts amb fa estar molt en guàrdia. Potser sóc massa conservador, però de moment em va bé.
ResponEliminaTal com vull que em tractin ho faig jo amb els altres
A la Maira ja li he contestat allà. Però a tu et diré que em sembla que m'agradarà molt i molt el seu blog, si ens fa pensar en coses com sembla que apunta. Em sembla que serà un espai interessantíssim. Apunta a c@t reflexiu!
ResponEliminajo et dic maira que em penso que no és pas indiscriminadament que ho fem, el respondre amb calidesa i superconfiança diria que amb el temps i les lectures de l'altre es va agafant confiança , el que si hi ha és una cordialitat i una bona educació ....
ResponEliminaMaria, ella comença un nou blog, però ja té un parell d'anys d'experiència! :)
ResponEliminaJordi, potser no és que posis la pota, potser queden sorpresos, com diu la Maira que li va passar a ells.
Garbí, doncs si et va bé deu ser un bon sistema, oi? reciprocitat... el millor!
XeXu, intentarem que ho sigui, però d'aquí al cat reflexiu hi va molt, sobretot perquè tenim un competidor difícil de guanyar! :)
Elfri, és només la sorpresa dels primers moments... ara ja ho veig diferent.
A mi el que em va xocar de bon començament és que les persones que entraven al meu blog i deixaven algun comentari, tot i que no em coneixien de res moltes vegades em deixaven abraçades (a mi això no em surt dir-ho, no sóc tan extrovertida).
ResponEliminaM'agrada que els blocaires em tracten cadascú com li vinga de gust, com se senta còmode.
La primera vegada que parlo o em parlen, no m'agrada que ho facin com si ens coneguessim de tota la vida, i menys encara quan de vegades veig la mateixa persona pel carrer i no saluda... La hipocresia no la soporto (i està bastant estesa...). El món dels blogs, és un altre món. De tota manera no deixo o faig un comentari al cap blog que no em surti de dins. Deixar o donar una abraçada virtual, no em sembla malament. Quan l'altra persona porta barba, una encaixada de mans...
ResponEliminaDes del far (ara no sé què dir...)
onatge
Noves flors, i jo que sóc de deixar abraçades ... :) que les deixo amb tot el cor, encara que siguin virtuals, potser si fossin reals necessitaria una mica més de temps. :)
ResponEliminaOnatge, doncs una abraçada, jo també les deixo, potser no el primer dia, però sí ben aviat. :)
Ostres! mmmmmm.... jo a la vida real també tracto moltes vegades a la gent com si la conegués de tota la vida. Curiós pel què llegeixo. De fet, de vegades, si algú extern m'escolta, de vegades em pregunta: "que us coneixieu?" i queden sorpresos si els dic que "no, en absolut, és la primera vegada que la/el veig". Però parlar amb afecte ho faig quan estic a gust, i no significa pas que li hagi de parlar d'intimitats (que evidentment només explico a la família i als amics que m'estimo!).
ResponEliminaVeus? tu parles de blogs i jo me'n en vaig per les branques! Bé, ara no ho borraré. La qüestió és que quan et fan sentir a gust m'agrada fer-ho recíproc o com a mínim intentar-ho! en veu alta o per escrit, això no té importància.
I ara ja callo! Vull dir que paro! :)
Com que no vull repetir el que li vaid dir a la Maira, tractaré de fer un resum...
ResponEliminaHi ha fronteres prou flexibles com per permetre'ns decidir què volem deixar entrar i què volem deixar fora. Això ens permet evitar els prejudicis i conèixer la persona al nostre ritme.
totes les contestes són diferents, cada persona t'aporta alguna cosa especial que fa que contestis de diferent manera a tothom, ni millor ni pitjor, diferent.. cada relació et mou una part de tu mateix (sobretot) i és aquesta part la que s'acaba expressant..
ResponEliminaA mi m'agrada que em tractin com si em coneguessin de sempre, encara que al principi potser em descol·locava una mica, no que no m'agradés sinó que em sorprenia.. és a mi? pensava..
deixar-se anar ja sigui per disbauxa, ja sigui per sinceritat, ja sigui per sentiment, és de les coses que li trobo més sentit a la vida.