Són un dinosaure i no em vull despertar....així no penso que ja ens vam extingir.
Participació al 214è Joc literari d'homenatge a Monterroso
dissabte, 1 d’octubre del 2011
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
El primer sembla un dinosaure d'aquests de galeta, recoberts de xocolata... són taaaaan bons!!
ResponEliminaM'agraden tots dos Carme !!!! i els dibuixos !!!
ResponEliminaVull dir que m'hi recorda... hehehe! No t'ho prenguessis malament, eh! =)
ResponEliminaVeient-los així quasi fa pena que s'extinguissin
ResponEliminaBons dibuixos, El primer és maquíssim
ResponEliminaTant un com l'altre... potser ja és hora que espavilin, no? ;-D
ResponEliminaTirant enrera, he vist tots els dibuixos i et felicito. Ara has d'obrir un blog per dibuix. El del mar de Colera, és teu també?
ResponEliminaEl que vas fer de la transparència de Fanal Blau (no he vist l'original). Molt ben resolt, deu ser difícil amb el paint.
Les impresores sempre fan el què volen, veig que no sols em passa a mi que en sé ben poc. Però, et van quedar bé
T'han sortit uns nanocontes infantils, il-lustrats, preciosos!
ResponEliminaYáiza, bonica, com em podria prendre malament que un "dinosaure meu" recordi les galetes amb xocolata? Si això és el millor elogi del món! ;)
ResponEliminaGràcies, Elfri!
Garbí, més greu li sap a ell que ha caigut en depressió profund a i no para de dormir. Estar extingit deu ser molt dur, eh?
Gràcies Mª Antònia! M'animes molt eh? Sí, sí, el mar de Colera també és meu!
Mc, pobrets, estan fets caldo... ja ho veus1
Moltíssimes gràcies Pilar! Quan t'he vist aquí estava al gmail... posant la teva adreça...
Són uns dinosaures genials!
ResponEliminaEl primer és com les criatures, es tapa els ulls i la realitat no existeix.
ResponEliminaEl segon... et deixo que tinc son.
Gràcies, marta!
ResponEliminaRafel, veus? a tu també oi? tots estem igual! :O
deixem-los dormir, pobrets. Gràcies
ResponEliminaPerò no havien de fer una miqueta de por, els dinosaures? Després de veure els teus estic a punt de despertar-ne algun i adoptar-lo com a mascota...
ResponEliminaUna abraçada!
Carme! Els teus dinosaures m'encanten!! i m'ha fet molta gràcia veure que, malgrat estan molt ben dibuixats, els hi falta "dolenteria" i tots ens hi hem "encarinyat" :-DD
ResponEliminaJesús, gràcies!
ResponEliminaGalionar, no fan por, oi? és que tal com em passa amb les persones, em queden dinosaures de còmic. :)
Assumpta, mira me n'alegro molt sempre es bo sentir-se estimat i que et vulguin per mascota! :)
Si somio amb la Champions i no em desperto també la guanyarem? ;p
ResponEliminaHa desaparegut el meu comentari, intentaré posar-ne un altre.
ResponEliminaQuan s'ha despertat , el dinossauri no hi era...
Es veu que tenia por i s'ha amagat a l'armari.
Petons,
M. Roser