A cada pas, un pètal caigut
a cada mot, una flor eixuta.
Com senyals inequívocs
de perfums que perduren
enllà del temps i de cada somni.
El tou dels dits
serva l'olor, encara.
......................................................Carme
Pètals de llum
servats encara
en sentors de vida.
servats encara
en sentors de vida.
.................................................Jordi Dorca
"Cap flor és eixuta
si neix del teu record.
Cap perfum és comparable
a la dolcesa del teu cos."
si neix del teu record.
Cap perfum és comparable
a la dolcesa del teu cos."
..................................................Barbollaire
En la sendera de les flors,
arcs iris de colors
i multitud d'aromes,
treuen el cap per la finestra del temps
i em vénen a trobar.
.............................................................Pilar
L'essència roman.
Aromes de perfums
que ens esvaloten.
.........................................................Fanal Blau
Perfums esvalotats
pètals de besos
abraçada floral
pètals de besos
abraçada floral
......................................................Elfreelang
Pètals caiguts
bressol de lluna;
Somnis d'estels
amb perfum de flors.
bressol de lluna;
Somnis d'estels
amb perfum de flors.
............................................................Mª Roser
"Cap flor és eixuta
ResponEliminasi neix del teu record.
Cap perfum és comparable
a la dolcesa del teu cos."
(espero perdonis la gosadia de seguir-te tant pobrament...)
Bon dia, Carme
Petonets dolços :¬)***
Potser és que a cada pas que fem perdem un bou i la seva esquella.
ResponEliminaEns haurem d'esforçar a guardar les millors aromes romanents.
... sempre ens quedarà la tèbia i subtil fragància i allà on estiguem, on el temps ens porti, flairant el tou del dits (recordant) la podem reviscolar, perquè hi ha mots i coses que no moren mai.
ResponElimina(si m’ho permets, trobo que l’alegria del dibuix no s’adiu amb la tristor o reflexió del poema **no t’ho prenguis malament eh**)
És inevitable que anem deixant coses darrere nostre. Però mentre el record que en conservem sigui bo, no les acabem de perdre del tot.
ResponEliminaOstres tu, fa dies que vaig llegint els poemes però no sé mai què dir, i em sap greu! Però estic aquí, eh!
ResponEliminaper sort els aromes són cíclics i tornaran. DE vegades va be deixar escapar coses per rebre'n de noves
ResponEliminaBonic i acolorit dibuix per una desapareguda sensació, en un canvi estacional. No pots amagar el positivisme que portes dins.
ResponEliminaPerdoneu-me si faig intepretació lliure del poema, però... tot el que vivim, es transforma en record, i deixa una senyal determinada en el nostre camí. Si mirem enrere potser encara la podem distingir...
ResponEliminaBon dia, Barbollaire, em sembla tot un privilegi que em portis la teva poesia fins aquí. Moltíssimes Gràcies.
ResponEliminaPorquet, a vegades ens hi hem d'esforçar i a vegades es guarden soles sense cap esforç, depèn...
Carme, el teu afegit o la teva interpretació em sembla perfecta, precisament és això el que intentava transmetre. No sembla que ho hagi aconseguit si sembla massa trist. No volia ser-ho. Que bé que el dibuix li doni el contrapunt. Carmeta, maca, com podria enfadar-me per un comentari proper, sincer i que m'aporta un retorn d'una excel·lent lectora com tu? :) Impossible. Al contrari, te l'agraeixo molt i molt. Jo sé el que vull dir i no ho dic bé si sona trist. Gràcies i una abraçada,
Mai no les perdem del tot, Mc! D'això n'estic convençuda!
XeXu, gràcies, maco. Sé que hi ets! No et preocupis pels comentaris. Una abraçada amb totes les lletres.
Garbí, doncs sí.. així mateix, els aromes tornaran, segur i cada època té els que li són propis.
Gràcies Mª Antònia! Un petó.
Bona interpretació, Yáiza, només un afegit hi faria... a vegades no cal ni mirar enrere, en el moment present, en l'ara, encara sentim perfums el passat.
Ostres!!!! Feia anys i anys que ningú em deia Carmeta, m’has fet riure moltíssim.
ResponEliminaRecordar no sempre és trist, és més aviat nostàlgic. (encara que jo abans he dit tristor). Però tens raó quan dius que el color és el contrapunt, perquè hi ha cops que recordant ens il•luminem. Apa, ja està tot arreglat. Et torno l’abraçada, Carmeta ;DD
Pètals de llum
ResponEliminaservats encara
en sentors de vida.
:) si has rigut vol dir que no t'han molestat les confiances de dir-te Carmeta. A mi no em molesta gens, tot i que m'ho han dit poques vegades. Recordo que fa un temps vaig llegir "Retrat de Carme en penombra" i a la protagonista li molestava un munt que li diguessin Carmeta i també he conegut altre persones que els molesten els diminutius, jo els trobo carinyosos, però procuraré que sigui sense abusar! Apa, com tu dius, tot arreglat! :D
ResponEliminaJordi, afegeixo la teva llum, que potser li fa falta al meu poema. L'hauria de tenir, però no la té! :) Gràcies
ResponEliminaI tant que la té.
ResponEliminaI en dono fe.
M'heu recordat la roda poètica ;-))
ResponEliminaHi ha perfums que perduren perquè impregnen el cor.
ResponElimina(I amb aquest comentari m'ha vingut una idea , un indici de poema que escriuré ara mateix abans que se me'n vaja del cap. Carme, ets una font d'inspiració!!!) :)
Un temps que transcòrre plàcid amb un grapat de sensacions que perduren en la memòria...
ResponEliminaEn la sendera de les flors,
ResponEliminaarcs iris de colors
i multitud d'aromes,
treuen el cap per la finestra del temps
i em vénen a trobar.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaRecords i somnis perduren,
ResponEliminasempre va be tenir-ne en el calaix de la memòria.
L'essència roman.
ResponEliminaAromes de perfums
que ens esvaloten.
Perfums esvalotats
ResponEliminapètals de besos
abraçada floral
quin goig llegir tot aixo
ResponEliminaem feu enveja...
Quina delícia venir a ca teva, Carme! Aquests perfums, els pètals, els versos... una delícia!
ResponEliminaGràcies, Jordi!
ResponEliminaAssumpta, dons que bé, no? Ja o ens caldrà muntar-la allà, aquí mateix també funciona!
Noves flors, tots som font d'inspiració els uns pels altes. Aquesta és una de les moltes màgies dels blogs.
Una abraçada, Judit!
Gràcies, Pilar, seguim afegint més versos al poema conjunt!
Pep, setia trist tenir-lo buit, oi?
Gràcies, Fanal Blau! seguim fent créixer els versos!
Una abraçada igual de floral que la teva, Elfree!
sargantana, gràcies per venir!
Guspira, que bé que et sembli una delícia! Gràcies!
Pètals caiguts
ResponEliminabressol de lluna;
Somnis d'estels
amb perfum de flors.
Petons,
M. Roser
Em sap greu! Mai sé què posar, Carmónssia. Em quedo travada quan llegeixo els vostres poemes...
ResponEliminaUna mica tard, però ja estàs afegida. Disculpa però he estat fora, aquest cap de setmana. Un petó!
ResponEliminaAnna, guapa, ja m'agrada veure't per aquí denou... encara que diguis que no saps què posar.
“Encara” tenim dits
ResponEliminai cada dia neixen flors,
fem camí, i sota de
cada pedra un poema
amb la metàfora
de la vida...
Des del far una abraçada.
onatge