Et convidaria a un te,
per esmorzar, al matí,
fet amb la vella tetera.
Trobo paraules, temps enllà
i em somriuen aquells records,
d'encetar camí.
Aboco poc a poc
nostàlgies que fumegen
sobre la tassa buida.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
aquesta tetera porta molta nostàlgia.
ResponEliminaTot i que no m'agrada el te, d'aquesta tetera potser sí que en beuria.
ResponEliminaEn qualsevol moment poden aparèixer la Bella i la Bèstia i ballar un vals al voltant de la tetera...
ResponEliminaQuins versos més nostàlgics. Aquest sí que és un poema amb caliu!
ResponEliminaI m'han encantat les teves il·lustracions sobre paper de la marató.
Una abraçada.
Tant la tetera como el poema, són plens de sentiments i sensibilitat.
ResponEliminaAquest vidre com una catifa màgica, transporta la tetera per l'aire.
ResponEliminaPotser la pintora, en un moment d'inspiració, ha trobat la tercera dimensió.
Bon dia Carme.
Accepto el convit!
ResponEliminaBon diumenge, Carme. :-)
rits, les coses antigues, ja se sap, a vegades la provoquen...
ResponEliminaEstàs convidat Jp!
XeXu, quin ensurt que em donarien, eh? :)
Maijo, gràcies maca!
Moltes gràcies, Josep lluís!
Pere, no seria gens estrany que com a espectador ben oportú, la tercera dimensió la posessis tu.
(rodolí, per rodolí) Bon diumenge, Pere.
Amb una mica de llimona, Mc? I sucre? Que tinguis un molt bon diumenge!
Com diu la maijo, són uns versos amb molt de caliu. M'agraden molt...
ResponEliminaQue tinguis un bon diumenge, Carme!
He reconegut la tetera immediatament!! He dit "la del blog d'en Ramon" abans de veure que tu ho havies posat! T'ha quedat genial!! :-))
ResponEliminaUi, sí, jo en vull una tasseta, amb un núvol de llet i dues cullerades de sucre :-))
Gràcies, guspira i bon diumenge també per a tu!
ResponEliminaAssumpta, aquí tens el te... et deixaré que tu mateixa et serveixis la llet, que jo no domino gaire els nuvolets de llet... no fos cas que em passés! Bon diumenge, guapa!
Quina invitació tan bonica Carme, si algú mai em convidés a fer un te amb aquestes paraules tan dolces no tardaria ni un segon a dir...si! Jo porto les galetes i les pastetes va bé? ;)
ResponEliminaAi, els records, sempre fumejant com la vella cafetera!!!
ResponEliminaMolt tendre tot plegat!!!
Ai! Pilar, tan llaminera que sóc, em va perfecte!
ResponEliminaUna abraçada, Joana!
...I el fum de la notàlgia es desperesa invaint l'estança, com si hi viatgès l'Aladí.
ResponEliminaUna metàfora perfecta, la del dibuix i les lletres, Carme. M'encanta!
Et fa igual després de dinar? A mi el te m'agrada després de dinar i la teua tetera desprén una aroma... irresistible :)
ResponEliminaMoltes gràcies, Pilar!
ResponEliminaDesprés de dinar en faré un altre amb tu, Noves Flors!
El millor de tot la companyia que envolta la tetera, per anar fabricant més nostàlgia
ResponEliminaTens la gràcia de re-dimensionar allò que toques. El dibuix t'ha quedat molt i molt bé, però el conjunt que resulta afeixin-li els teus versos càlids i nostàlgics és fantàstic. Gràcies Carme.
ResponEliminaCompartint l'ombra de la tetera. Un bon regal, també. Gràcies.
ResponEliminaCarme!!! jo que avui havia estat la primera en deixar un comentari, no sé pas on haurà anat a parar...Ves a saber...;)
ResponEliminaPreciós!
Deixarem el te per un altre matí! ;)
Garbí cada dia fabrica les nostàlgies de l'endemà! :)
ResponEliminaGràcies a tu, Ramon, per inspirar-me amb els teus objectes i les teves fotos.
Bona setmana, Jordi!
Fanalet, sempre hi ha un nou matí per prendre un te... segur que sí!
De tant en tant va bé prendre's un te de records i nostàlgies, sobretot si és ben calentò i estem una mica baixos de moral. Ens sentirem embolcallats per la fumerola de la tetera...
ResponEliminaPetons,
M. Roser
Hmmm, deliciós, el poema i el té.
ResponEliminaQuina il·lusio m'ha fet veure aquest raconet de casa meva tan ben dibuixat per tu!!...La imatge de'n Ramon ja m'agradava moltíssim, concretament el detall de la llum del vidre i les ombres i tu amb el dibuix li has sabut donar la mateixa força!!
ResponEliminaQuina traça per dibuixar i quina imaginació tens a l'hora d'afegir-li poesia a les imatges!!
Ja se que sempre et dic el mateix, però és el que sento.
Una abraçada.
Posa'm un te, m'agraden de tots els gustos, sense llet, sense sucre només un tallet de llimona.
ResponEliminaMmmmm Boníssim.
Tot fa olor de tranquil·litat.
ResponEliminaEl poema, el dibuix.. tot.
Quins versos més macos, Carme; "...Aboco poc a poc nostàlgies que fumegen sobre la tassa buida..." Com que arribo tan tard, guardo el teu convit per a demà al matí, eh? Amb poc temps per a nostàlgies a aquella hora, però segons com encara millor...
ResponEliminaUna abraçada, artista!
Oi que sí, Roser? Jo també ho penso! petons.
ResponEliminaMontse, gràcies, m'alegro sempre que t'agradi i més aquest que és d'un objecte de casa teva. Una abraçada.
Carme, avui he anat fent tes... a totes hores del dia. ;) M'alegro que t'agradi.
Me n'alegro, doncs, Pep! La tranquil·litat sempre és bona.
Galionar, demà al matí, encara que sigui amb poc temps, tindràs el te a punt! :) Un petó!
... i jo veig l'ombra d'una passejada per l'Índia en elefant cercant més te.
ResponEliminaRafel, tu tens molta imaginació, eh? Bona nit!
ResponEliminaAi Carme, aquest se m'havia escapat... i sort que l'he vist perquè el dibuix de la tetera, m'encantaaaa!
ResponEliminaLlàstima que a mi el te tampoc em digui massa cosa...