Dibuix d'una foto del Pep, i text inspirat en el post del Pep
El mar, que era tan a prop d'on vaig néixer, com si fos una fada padrina, em va regalar un esperit tranquil. Tot i que era un immens regal, que vaig agrair molt, potser a base de fer-me massa preguntes, aquesta tranquil·litat perillava de tant en tant. Però ni tan sols la meva fada padrina podria demanar-me que deixés de fer-me preguntes. I sí, poc a poc, algunes coses, com l'amor, es van fent entenedores ben endins. Els somnis no només comencen, sinó que van agafant relleus per que no quedi mai buida la carmanyola de somnis que necessitem per sobreviure. A cada somni acomplert o bé desdibuixat, se n'hi posa un altre en el seu lloc. Els somnis fan la vida immensa, la poca pressa en abastar-los la fa plàcida. Si morís demà, crec que no tindria gaires recances. No hi ha cap pressa... la vida, de moment continua: intensament plàcida.
Això és estar en pau amb un mateix. Sensació de que ja ho tens tot fet, però que a l'hora encara et queda molt per fer durant el temps que tinguis. Una bona concepció de la vida.
ResponEliminaintensament plàcida.
ResponEliminaAixí siga.
Per si un cas, jo, personalment, preferiria que no morissis demà... et trobaria a faltar :-)
ResponEliminaEl dibuix t'ha quedat magnífic :-))
Sabeu?...els blogaires mai morirem, jo tinc amics que s'en van anar fa anys i encara trobo els seus missatges penjats dalt del cel. Feu la prova i veureu que sempre estan amb nosaltres.
ResponEliminaIntensa i plàcida si, però que no s’acaba massa d’hora.
ResponEliminaSi el teu caràcter li'l deus a la mar... sí, et va fer un regal impagable.
ResponEliminaDemà? no ,no em va bé demà millor seguim vivin plàcidament
ResponEliminaSaps, Carme? Crec que el nostre millor somni és que somiem i fem realitat el que realment som. VIDA. Fins i tot quan morim continuem vius, dins dels nostres somnis.
ResponEliminaEncisadora reflexió, dins d'un mar de somnis.
Una abraçada.
La carmanyola dels somnis, els que ens alimenten....què bonic!
ResponEliminaNo sé si la mar haurà estat avui tan intensament plàcida...
Una abraçada!
Carme,penso que mai hem de deixar de fer-nos preguntes, la vida és això, una recerca continua, una altra cosa
ResponEliminaés que no sempre trobarem les respostes, però això ens animarà encara més a perseguir els nostres somnis...Un mar tranquil.
Petons,
M. Roser
Molt xulo el dibuix.
ResponEliminaJo sóc molt molt molt de mar i tot i que en el relat (és un relat, no?) ens parles de mar plàcid a mi m'agrada més quan hi ha onades.
XeXu, doncs sí, a mi em serveix...
ResponEliminaAixí ho espero, Jordi! :)
Doncs, posats a triar, Assumpta, jo també ho preferiria. Gràcies, maca!
Carles, no se m'havia acudit mai pensar-ho així... però té la seva gràcia això! Jo ja he dit algun cop que si veieu el meu blog aturat i no he avisat ni dit res que plegava és que m'he mort. Mai no marxaria sense avisar! :)
Esperem-ho Carme, que duri una mica encara!
Noves Flors, suposo que el meu pare i la meva mare també hi van tenir alguna cosa a veure, al cap i a la fi ells estaven més a prop que el mar, encara. ;)
Bé garbí, no et preocupis si demà no et va bé, ja buscarem algun altre dia! No hi ha pressa! :)
Fins i tot quan morim continuem vius en els nostres somnis... és bonic i tranquil·litzador. Gràcies, Pilar, seguirem somiant.
Avui, no he vist el mar, fanalet! Ni plàcid, ni inquiet.
Mª Roser, encara que volgués no podria deixar de fer-me preguntes. És impossible! Tampoc no vull, eh? però les puc fer amb menys neguits.
Marcel, és més una reflexió personal que no pas un relat... però també té alguna cosa de relat.
Mirar enrere i no sentir recances és la millor manera per seguir endavant.
ResponEliminaI que sigui llarg el camí que et queda!
"...No hi ha cap pressa... la vida, de moment, continua intensament plàcida..." Carme, t'imagino asseguda mirant aquest mar que has dibuixat i murmurant-li: Serè el cel en tu s'aguaita, mentre va passant la tarda..."
ResponEliminaUna delícia com sempre, Carme, els teus dibuixos i les teves paraules. Una abraçada.
Placidesa...serena com el mar seré...triga uns quants anys encara malgrat la felicitat....carmanyola de somnis ...que maco Carme!
ResponEliminaEspero,Carme. Que la teva vida sigui intensament plàcida, ho desitjo de veritat.
ResponEliminaSovint tinc por de que les meves paraules siguin mal interpretades o que la gent pensi que parlo per parlar, però amb tu perdo aquesta por, parlo amb sinceritat i ....sis-plau, no et moris. Tens que fer molts dibuixos i molts poemes, i creu-me si et dic que és un plaer saber que hi han àngels com tu en el immens món dels blogs.
El dibuix és preciós i amb l'escrit m'has arribat al fons del cor.
En la vida he tingut la sort de trobar moltes persones, que són tresors per mi, tu ja hi formes part.
Gràcies.
Glòria farem i viurem intensament el camí que sigui, llarg si pot ser!
ResponEliminaUna abraçada, Galionar! Només he mirat un mar virtual... però també m'ha servit per parlar-li. Les fotos tenen molt de poder, també. :)
Gràcies, Elfree!
Pep, he tingut molta sort, sempre he tingut molta sort. La meva vida ha estat i és cada cop més intensament plàcida. No tinc pas cap ganes de morir-me, Pep ni cap motiu que em faci pensar-ho. Però em dóna per pensar, a vegades, aquestes coses. Com una mena de prova o de barem. Què passaria si em quedés poc temps de vida... què faria? probablement res de massa diferent.
El teu text i la teva imatge em van agradar per seguir amb el mateix tema, com si fos una conversa. M'agrada trobar placidesa als llocs on vaig.
Moltes gràcies pel teu post, per la inspiració i pel teu comentari. Bona nit, Pep!
Quanta raó que tens Carme, els somnis es van fent relleus perquè sempre tinguem una visió que ens faci tenir il·lusió. I trobo fantàstic aquest caràcter plàcid que destaques que tens, amb gana de viure però sense cap pressa, ni deures pendents. Més que l'estar obert al que vingui i entomar-ho amb alegria.
ResponEliminaM'ha agradat molt aquest text i aquesta finestra al mar que ens has dibuixat.
Bona nit!
quin goig sentir-te..
ResponEliminano seríem res sense els somnis.. m'agrada com ho sents, però jo si que tindria recances si morís demà, de fet tinc recances a la mort..ja veus, hi ha temes que em costen..
quins dos blaus més bonics a tocar de l'horitzó!
moltes gràcies! moltes gràcies pel què dius. No hi ha cap pressa, la vida continua, intensament plàcida.
ResponEliminaaquests dies no puc mirar el mar, em fa una mica de mal. xò el necessito tant.
m'agafo unes frases, espero que no et sàpiga greu "carmanyola de somnis que necessitem per sobreviure. A cada somni acomplert o bé desdibuixat, se n'hi posa un altre en el seu lloc. Els somnis fan la vida immensa" (necessito recordar-ho)
Barce, moltes gràcies, bona nit i bon cap de setmana!
ResponEliminalolita, a vegades són moments que ho veus així tan clar (o com si fos tan clar) però tampoc et dic que en un altre moment ho pugui veure d'una altra manera. Però per a mi la mort és el no res... com em podria fer por si tot just fa 59 anys jo no hi era i era en el no res i... això res. És tornar als origens, en el fons.
rits, gràcies a tu... si et serveix alguna paraula meva, doncs això:gràcies per entendre-les i llegir-les amb "carinyu"!
Una abraçada, guapíssima i molt bon cap de setmana.