De la foto de la capçalera d'en Pep
Amagada, dins la fosca
en un reflex de llum,
em crida la nina.
Mudada, orgullosa,
amb un balanceig suau,
sembla defugir-me, la nina
M'atreu i m'admira
no se pas com endur-me-la.
Faig l'últim esguard a la nina.
La deixo, l'oblido
ni tant sols la reconec
és ella, que ara em ve a buscar?
Amagada, dins la fosca
en un reflex de llum,
em crida la nina.
Mudada, orgullosa,
amb un balanceig suau,
sembla defugir-me, la nina
M'atreu i m'admira
no se pas com endur-me-la.
Faig l'últim esguard a la nina.
La deixo, l'oblido
ni tant sols la reconec
és ella, que ara em ve a buscar?
De ben segur que es ella qui et ve a buscar
ResponEliminaGràcies, Carme.
ResponEliminaPer fer de la foto, una obra d'art.
I el poema...preciós.
M'has portat en el moment precís que vaig fer-la.
I m'has fet sentir el que vaig pensar en aquell mateix instant.
Gràcies.
ho ha dit en Pep....has fet de la foto una obra d'art, i molt ben acompanyada amb els símbols de l'alfabet..... ben escollits i ordenats
ResponEliminaEm repetiré... el dibuix és d'aquells que es fa dir sí senyora! Enhorabona!
ResponEliminaPreciós.
ResponEliminaAquest matí he passat per aquí, he tingut una idea per posar-te al comentari i m'he posat a buscar un "complement"... i se m'ha oblidat tornar!! (ui, ui, encara tindrà raó la Sargantana amb allò de dir-me velleta hehehe)
ResponEliminaBé doncs, el que volia dir és like a puppet on a striiiiiiing :-))
Per cert, segur que sí, que ella et vindrà a buscar :-))
No m'estranya que et vingui a buscar la nina. Ella sap que em tu s'ho passaria molt bé. ;-)
ResponEliminaMiquel Àngel, s'ha valgut del Pep i del seu blog per trobar-me... l'espavilada!
ResponEliminaPep, era una foto difícil, la vaig intentar, però em va quedar fosca, fosca... i m'ho vaig deixar córrer. per què no dir-ho? amb una mica de recança.
Gràcies, Garbí!
Gràcies, porquet, una abraçada.
Un petó, Montse!
Assumpta, gràcies per la cançó, que ens acaba de declarar iaies del tot. Mare meva quants anys fa d'aquesta cançó! ;) La nina era al Temps de flors de Girona, penjada en una escala fosca i il·luminada amb un focus petit. Jo que no faig fotos mai, amb aquest a no vaig poder i em vaig acomiadar de la nina. :) Petonets.
Glòria, doncs mira, m'ha trobat! :)
A mi també em va atreure tant que vam estar una bona estona, amb en Barbollaire, intentant l'instantània. Poca llum.
ResponEliminaLa llum que tu li has posat, de colors i paraules, impressionant.
Una abraçadíssima! :)
Hahahahaha ep, que com a iaies catosfèriques estem MOLT però que MOLT bé!! :-DDD
ResponEliminaÉs una nina-flor ;-)
La nina ha fet com els marrecs, que els vas darrera tot el dia i no et fan cas i quan te'n vas, no poden viure sense tu...
ResponEliminaA mi m'agraden molt les nines i aquesta nina flor, és preciosa i el poema també.
Petons,
M. Roser
Com m'agraden els contes de nines que un dia determinat decideixen venir a trobar-nos.
ResponEliminafanalet, ja m'agrada que ens hi encantéssim una mica tots, compartint moments, encara que sigui en diferit! Abraçadíssima també per a tu!
ResponEliminaGràcies pel regal de la paraula nina-flor, Assumpta, m'agrada! Petonets de iaia catosfèrica!
Gràcies, Mª Roser! ha fet ben bé així!
Pilar, em va sorprendre des del blog d'en Pep i jo de primer no li vaig fer cas... però tant i tant em va cridar l'atenció que mira, me la vaig endur a casa.