.jpg) |
| Aquest poble ja va sortir en aquest post La consciència controla la superfície de totes les coses. Com la gran roca que s'alça, sobresurt, domina, es veu. Però la vida és a baix a les casetes petites, a les cambres amagades als soterranis secrets. I aquesta riquesa invisible és capaç de moure muntanyes. |
.jpg)
Una bona metafora del conscient i l,inconscient, Carme però l,inconscient a mes l,has fet tan suggestiu i temptador que tots ens quedariem amb ell. M,agrada ser inconscient, ostres!
ResponEliminaL'insconscient és una canya, Teresa. Jo crec que sempre l'hauríem d'escoltar molt més del que l'escoltem. Ostres, i tant que sí!!!
EliminaEstava preguntant-me jo si et referies al subconscient o a l'inconscient...
ResponEliminaEl títol ja em delata... he, he, he... ;)
EliminaCom l'iceberg.
ResponEliminaClavat!!!
Eliminadarrera de tot hi ha el que no es veu, però viu, batega..
ResponEliminaqui pogués domesticar la consciència..:)
versos profunds per a una imatge que em sedueix molt!
Al final de tot l'inconscient sempre mana, el que passa és que si no l'escoltem protesta inadequadament...
EliminaLa consciència és solament la punta de l'iceberg....
ResponEliminaBoniques paraules per acompanyar un bon dibuix, Carme! Ptons!
Ben bé la punta de l'iceberg...
EliminaGracies, Alba, petons...
Mentre tu entraves al meu bloc jo estava tafanejant el teu... tants cops com hi passo i sempre miro els dibuixos, llegeixo els versos, però no sé gaire què dir... però avui, mentre jo escrivia sobre pedres de mediocritat que et trobes pel camí tu et poses a parlar de la gran roca que s'alça dominant sense adonar-se que la vida li passa per sota, a ran de terra. Llegint-te i copsant un cert paral·lelisme entre entrades de bloc m'he sentit ben acompanyat... gràcies!
ResponEliminaSí que tenen alguna cosa en comú, els posts... És cert.
EliminaPenso que aquell que es deixa enganyar pels afalacs o per pujada de l'ego sempre és la part conscient de la ment. El que protesta per sota i et fa obrir els ulls al moment més impensat, i algun cop arriba quan, precisament no rumies sobre el tema és l'inconscient. Hauríem d'obrir més canals de comunicació entre els dos. No ens enganyaríem a nosaltres mateixos tan sovint.
ResponEliminaL'esperit intangible de les coses que mou el món i rau en nosaltres, part intrínseca de la condició humana.
Abraçades, des de El Far.
Que bonic és, tal com ho dius, Jordi!
EliminaAbraçades!
Sovint allò que no es veu però està latent, té més força que el què se'ns presenta a primera vista...
ResponEliminaBon vespre.
I tant que sí, molta més força...
EliminaLa roca imponent, altiva, solitària. Als seus peus la vida que bull, que pot contemplar, però que no controla.
ResponEliminaNo la controla en absolut...
EliminaEm costa molt fugir del conscient i deixar-me endur… però reconec que, segurament, tens raó quan dius que l'hauríem d'escoltar més. Sovint ens "fem trampes al solitari" com se sol dir.
ResponEliminaTot i així, el control és necessari. Com sempre l'equilibri sol ser la millor resposta.
M'agrada, Carme, com saps treure profit del que veus a fora (amb l'aquarel·la) per a mirar cap a dintre.
Una abraçada! (conscient!!)
Quan tot va bé, vol dir que l'equilibri funciona... Segurament et deixes endur suficientment, amb la música, la poesia i tot plegat... Quan hi ha un desacord interior, és quan hem d'escoltar les dues parts de nosaltres.
EliminaGràcies, August... Quan faig la foto, quan dibuixo o pinto, encara no sé què escriuré. És en el moment que em deixo endur, sense ser massa conscient del què vull dir o de com acabaré aquelles paraules que em vénen al cap, que surten aquestes coses. No són pensades, ni buscades, són sentides. Surt el que surt i en l'escriptura és menys arriscat deixar-se anar que a la vida...