dissabte, 7 de març de 2009

Experiència d'hipnosis

Voldria agrair-vos, totes les vostres idees i interpretacions al meu missatge del subconscient. També voldria agrair especialment la sensibilitat a les persones atentes que van notar que això no era un somni, i fins i tot algú va parlar d'hipnosi.

Estic fent un curs d'hipnosi enfocat per a les teràpies psicològiques. Res a veure amb l'hipnosis espectacle. De fet el meu curs sobre llenguatge era aquest. Hi ha molta part de llenguatge. El trànsit hipnòtic s'indueix a través d'un llenguatge utilitzat de manera molt precisa, fins i tot sofisticada, diria...

Avui voldria parlar-vos de l'estat de trànsit:

Les persones tenim tres estats: el son, la vigilia i el trànsit.

El trànsit (trance) és un estat natural de les persones, en el qual entrem de manera espontània alguns cops i que també es pot provocar. Entrem en trànsit a vegades a través de la música, amb alguns rituals religiosos, també en estats contemplatius i mot concentrats.

Quan ens van explicar tot això de l'estat de trànsit, jo ja vaig adonar-me que hi tenia una certa facilitat. Recordava alguns moments en la meva vida en que el meu estat era "diferent" i les sensacions i percepcions estaven augmentades. Un estat molt agradable. Bàsicament m'ha passat en moments on he concentrat molt l'atenció en una cosa i m'he deixat portar per la contemplació. Un cop va ser mirant els arbres, algun altre cop parlant amb algú, un cop mirant una nit estelada. I algun altre cop d'aquells que t'encantes i que no tornaries a la realitat ... si poguessis.

El darrer dia vam aprendre a provocar el trànsit als altres i a provocar-nos-lo també a nosaltres mateixos. El missatge del subconscient va ser un d'aquests estats de trànsit. Potent, trasbalsador, interessant, apassionant , engrescador.

Com que el missatge és del nostre inconscient, (en això igual que els somnis) només nosaltres mateixos podem desxifrar-lo amb seguretat. Amb ajuda, si cal.

Crec que el meu subconscient volia dir-me que interpreto massa els missatges que rebo dels altres, i que amb la meva fal·lera de positivitzar totes les coses a vegades els escric o reescric per mi mateixa. Que d'un missatge en blanc (o amb poc contingut) puc fer-ne un de fantàstic que potser no correspon a la realitat. Segur que no està pas malament del tot, ja que m'ho miro en positiu, però com a mínim s'ha de ser concient d'això. Perquè un altre dia pot ser al revés, d'un missatge neutre puc fer-ne un de dramàtic. Vull dir que a vegades em penso que em diuen coses que potser no m'estan dient tan clarament.
Millor retornar a la meva frase de sempre: Les coses són com són i les persones també. Realista, neta i clara, a vegades me'n vaig pels núvols...
Potser sí que hi havia alguna cosa que passava per alt, ja ho veus, Eva!

20 comentaris:

  1. Carme, potser és el moment de molta feina i de nervis pels canvis socials, potser pels propis canvis personals, però jo agraeixo el teu positivisme que dona esperança, encara. Un petó!
    Per cert, llegint el que escrius sobre els estats de la ment, ja tens raó! Sempre és molt interessant les coses que ens expliques! Gràcies!

    ResponElimina
  2. Com diu la Cèlia, el positivisme et fa veure les coses d'un altre color però també penso que no les desenfoques.
    A mi també m'agrada l'hipnosi i n'havia fet amb un psicoanalista quan estudiava psicologia. És fantàstc estar en aquest estat de que hi ets i no hi ets!
    Bon cap de setmana carme!

    ResponElimina
  3. De tant en tant em passa. Jo en dic moments de síntesi perquè en aquell moment tot té sentit, encara que no sàpiga explicar perquè. Hi ha com una mena de serenitat i eufòria.
    Aquell moment l'estic visquen per primera i última vegada a la meva vida!
    De fet tots els moments són irrepetibles, però no sempre en som prou conscients.
    El que m'agradaria és trobar la forma de quedar-me en aquest estat. L'estat de síntesi permanent.

    ResponElimina
  4. Sempre és interessant saber coses com les que comentes, jo no en sé gairè del tema però resulta interessant :)

    ResponElimina
  5. Jo també també m`he trobat en aquest estat de trànsit varies vegades en l'adolescencia.
    La llum de la lluna,un petó, el perfum de la natura per la nit, sólien ser els escenaris més freqüents que em deixaven sense sentit de la realitat i ho transformavem tot en un somni, en una película meravellosa irreal...

    Anys desprès degut als meus falsos deliris, vaig anar a una psicòloga i per a curar-me del desengany tant gròs que vaig tenir, vaig fer unes quantes sesions de hipnosi.
    Em va decebre una mica el tema perque no em vaig sentir mai hipnotisada o perque no era com jo m'imaginava que era aquest estat.

    No sé si jo no ho feia bé o que va passar... Això va ser fa uns 4 anys, ara comparteixo els meus pensaments en vatros i em va molt bé.

    De totes formes Carme,
    quina vida més interesant portes!!!!

    Muah!

    ResponElimina
  6. No sabia que es podia provocar l'estat de trànsit, de fet no acabo d'estar segur del que és, però me'n faig una idea. Suposo que es tracta d'una abstracció, d'una comunió perfecte amb allò que te'l provoca, de manera que sembla que estem una mica fora de nosaltres mateixos. Bé, així m'ho imagino jo, però potser m'equivoco.

    ResponElimina
  7. Molt interessant això del trànsit... ha de ser bo això de poder desconnectar una mica.

    El meu cap no sap fer-ho. El meu cap sempre dona voltes a les coses... moltes voltes... les alegries, les tristeses, les visc mil vegades seguides perquè em resulta quasi imposible deixar la ment en blanc.

    El meu cervell no descansa mai...

    Però, a vegades... en aquests moments de donar cinquanta-mil voltes a qualsevol experiència i repetir-la mentalment una i una altre vegada... potser no estic tant lluny d'aquesta sensació intermitja entre el son i la vigilia... no sé...

    Per altre part... mare meva! això "Que d'un missatge en blanc (o amb poc contingut) puc fer-ne un de fantàstic que potser no correspon a la realitat" ho faig jo a cada moment... D'un somriure que em dediquin, n'invento una amistat... d'un petit retard en creo un oblit...

    En fi... potser no estic parlant del mateix i ara m'he anat per les branques :-))

    ResponElimina
  8. Mai he viscut una situacio de hipnosis i potser em faria por.

    ResponElimina
  9. Mai he tingut l'ocasió de fer una sessió com la que ens descrius, suposo que pel que expliques és força interessant.
    Respecte al possitivisme, potser sí que de vegades ens podem passar fins i tot una mica, però crec que és millor que no pas la gent que tot el dia viu envoltada de negativisme.
    Bon diumenge carme !!!

    ResponElimina
  10. Jo et prefereixo positiva, Carme.
    Un dia m'expliques com pots concentrar-te tant com per entrar en trànsit. Jo crec que no seria capaç (potser si, tot deu ser experimentar-ho)... una vegada, quan tenia 18 anys, em van hipnotitzar. no m'ho creuria si no fos perquè davant meu hi havia la meva mare i alguns altres familiars... i perquè el meu cosí ho va filmar (super 8)... no m'ho creuria! sóc massa escèptica.

    Carme, a veure si un dia m'hipnotitzes! però no amb els poemes, que amb els poemes ja ho fas ! A la brava! eh?
    ;)

    petonets de diumenge!

    ResponElimina
  11. Hola Carme!
    Bon text i originals dibuixos, estil naïf?
    Salutacions
    Sílvia

    ResponElimina
  12. Cèlia, no, no el canviaré pas... no sabria com fer-ho, tampoc, tot just sintonitzar-lo una mica millor.

    Joana, és interessant, suposo q ue hi deu haver diferent s nivells de profunditat en la hipnosi, però jo és com si hi fos més que mai.

    Joan, no sé si ens hi podem quedar per sempre, tampoc sé si és possible, si que crec qeu podré aprendre a controlar més elt emoa i a entrar-hi més voluntàriament que no pas accidentalment. Ja t'explicaré.

    Cesc, ja aniré explicant.

    Eva, em semblña difícil de saber si els estats de trànsit són igulas per a tothom. Jo coincideixo més amb en Joan, que no pas amb aquesta sensació d'irrealitat que tu dius. Crec que tot és més real que mai. I no sé dir-te si estaves hipnotitzad o no. Però m'alegro que compartir poensament i sentiments amb nosaltres et vagi bé. A mi també me'n va, de bé. Gràcies.

    Xexu, fa de mal explicar, és un estat de la ment, que jo sempre he trobat molt agradable, com més relaxat, més obert, més receptiu i sensible.

    Sí, sí, Assumpta sí que parles del mateix. Ja és això, ja. Puc fer d'un somriure una amistat fàcilment, en canvi rarament faig d'un retard un oblit. Més aviat faria d'un oblit un impediment que el justifiqués. Les coses no m'acostumen a fer mal, perquè les positivitzo encara que sigui "forçant" la màquina. A vegades... potser massa.

    Striper, no fa gens de por, al menys d ela manera que ho hem fet nosaltres.

    Gràcies assumpta! segur que si el negativisme i la queixa constant no crec que siguin gaire útils, o sigui que mal que mal...

    Montse, mira, ara n'aprenc, quan en sàpiga... necessitaré voluntaris per acabar de pràcticar. O siugi que ja ho saps, si t'arrisques...

    Benvinguda al meu blog, Sílvia, ara mateix et faig una visita. M'afalagues amb això d e l'estil naif. Més aviat és estil com puc i com sé. Fins ara!

    ResponElimina
  13. Ooooooh!! Quina sort tens :-)) Poder positivitzar-ho és genial... Jo el que faig és exagerar-ho tot... Com he dit també faig d'un somriure, d'una paraula bonica, una amistat... però ja veus que també exagero l'altre banda... un retard és un cataclisme

    Ha de ser meravellos poder positivitzar-ho tot :-))

    (m'aproparé encara més sovint per aquí a veure si se m'encomana una miqueta jejeje)

    ResponElimina
  14. Assumpta, prou que pot ser-ho, de meravellós, però algun cop tinc la sensació que m'enganyo a mi mateixa. Tampoc em passa gaire, però m'agrada aprendre a filar prim.

    ResponElimina
  15. Què vols que et digui... jo pateixo molt sent així... sempre pensant "fulaneta m'estima molt i valora molt la meva amistat"... cinc minuts més tard... "no, qué tonta que sóc, si a fulaneta jo no li importo gens, com he pogut pensar que li importava?"... cinc minuts més tard després d'una trucada... "Siiii!!! sí que li agrada parlar amb mi!!!"

    Ja voldria jo enganyar-me :-))

    ResponElimina
  16. Un món aquest realment interessant i desconegut. M'ha agradat el detall d'hipnosi-espectacle, del qual hem de fugir.
    Suposo que ja ens donaràs alguna pista clau per endinsar-nos en la ment dels altres (de vegades voldria poder posar en trànsit l'avi Gres...)
    Sergi.
    ;-)

    ResponElimina
  17. I quin mal hi ha en positivitzar tot allò que creus que té altres perspectives per ser vist i valorat? Ets com ets i si a més t'hi trobes bé, sent com ets, no cal donar-hi més voltes.
    M'ha sorprès lo de la hipnosi..., sempre m'ho he mirat com un espectacle on no m'agradaria participar. O com quelcom pactat.
    Ara bé..., en un entorn íntim no em faria res sotmetrem a una sessió d'hipnosi, tot i que no acabo de veure això de l'estat de trànsit. Tot seria provar-ho. :)

    ResponElimina
  18. El mon de la hipnosi és desconegut per a mi, i m'ha resultat molt interessant llegir aquest post.

    Sobre si positivar és dolent, no ho sé, suposo que una mica no. Però bé, cadascú sap autoanalitzar-se millor que els altres, no?

    ResponElimina
  19. Dona, Assumpta, enganyar-se no cal, interpretar bé allò que et diuen si...

    Crec que l'avi Gres deu gaudir d'alguns estats de trànsit sensacionals!

    Trini i Khalina, jo no he dit mai que hi hagi cap mal a positivitzar ... és una de les coses qur millor em surt i que més m'ha servit a la vida, però si se'n fa un abús, és com tot. Jo només dic que no vull enganyar-me i saber sempre on sóc, en relació als altres.

    ResponElimina
  20. Caram, m'ho pensaré molt això que dius. Jo també m'hi puc trobar, a vegades, perquè penso "massa" enllà, i realment això pot dur a interpretacions equivocades. Però que difícil és, eh? A vegades quan me n'adono ja fa estona que el pensament fa de les seves...

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari