dimarts, 10 de març del 2009

A vegades m'assec i espero

Buscava una porta, per a il·lustrar un escrit, com una mena de conte petit.

He trobat una porta per manllevar i reinterpretar

al Barbollaire, anant al seu racó del Flick. Gràcies, poeta!



Era una porta intermitent:

Oberta i tancada. Oberta i tancada. Oberta i tancada.

Com totes, direu vosaltres, i tindreu raó.

I tenia un espiell enreixat.

Per a l'intercanvi de sensacions:

De fora a dins, de dins a fora, de fora a dins.

Una porta que tancava un refugi.

I a la vora, uns bancs on seure i esperar.

Era una porta de color blau.

Mentre sec m'ajuda a somiar amb el mar.

Mentre espero em porta a somiar amb el cel.

Mentre sec i espero miro créixer les fulles i les flors.


17 comentaris:

  1. Un text molt suggerent i bonic a la vegada.

    ResponElimina
  2. Una porta blava la d'uns d'eix color, potser? Bonic i sugerent.
    Parpelles ue tanquen i obren...Anton.

    ResponElimina
  3. Ai les intermitències...! Sempre ens queixem d'elles, perquè ens fan inestables, ens creiem més vulnerables quan es manifesten, però sort que hi són!

    ResponElimina
  4. gràcies per les flors estimadíssima nina.
    Les de les teves paraules.
    I les que has posat a banda i banda de la porta.

    Tot, ara, guanya una nova dimensió. Una nova tendresa.

    Gràcies per haver trobat la porta blava...

    Que fàcil que és estimar tanta dolcesa...

    Un petó dolç.
    :¬)****

    ResponElimina
  5. Es una altre experiència de l'estat de trànsit, Carme?

    Més ben dit... és una imatge per a concentrar-se i arribar a aquest estat? :-)

    Això de oberta i tancada, oberta i tancada... sembla per arribar a concentrar-se i allunyar el cap d'altres pensaments que puguin destorbar aquest estat intermig entre el son i la vigília...

    El mar, el cel... tot això relaxa... i ser capaç de sentir o veure el creixement de les fulles sembla un estat d'hiper-percepció (no sí si m'ho acabo d'inventar això d'hiper-percepció jeje)

    És tot molt interessant... estic segura que té algun sentit especial... i aniré entrant a veure si ho expliques o si jo ja he fet un us exagerat de la meva imaginació :-)

    Si em permets dues cosetes :-)

    1.- El teu dibuix de la casa m'ha recordat una "cara del món" de Jesús M. Tibau... les finestres serien els ulls i la porta la boca :-)

    2.- T'he respost el comentari al meu blog sobre la versió de Lluís Gavaldà de la cançó dels Beatles... que crec que, tot i que no en siguis conscient, sí que l'havies sentit alguna vegada... i ara farem un experiment a veure si logro despertar el teu subconscient dien-te que cliquis aquí i ja veurem si funciona :-)

    ResponElimina
  6. Tanta porta, finestra, barana...què en dirien els psicoanalistes? (Consti que no són dels meus)
    Em sembla que et convé anar treient moltes coses del cor, del cap, de l'ànima, i tot bonic...tens molt per donar...
    I generosa, ho regales...

    ResponElimina
  7. La teva porta pintada de blau.....m'ha recordat una porta oberta cap al soseg ,aquest blau magnific de color del mar.
    Quan una porta es tanca podem pensar que unaltre s'obrirà?.Potser una més llunyana, peró que al travessar el seu lindar no troverem ningu desconegut.
    bona nit a tothom Nuria

    ResponElimina
  8. De tant en tant també és bo asseure's i esperar, perquè pot ser donar pas a la calma i a l'esperança.
    D'altres, asseure's i esperar, pot ser una renúncia d'empenta, una porta tancada.

    Que bé, però, poder trobar banquets on, ni que sigui per breu estona, poder somniar en els blaus i mirar la força dels brots.

    ResponElimina
  9. ostres, el teu escrit m'ha fet sentir la necessitat que aquesta porta blava, tan tancada, s'obrís... potser seuré en el banquet mirant les plantes i esprant o imaginant que en algun moment la porta o potser una finestra, s'obrin ni que sigui una mica...

    ResponElimina
  10. Gràcies Kweilan!

    Anton, tu sí que ets poeta! Que bonic això de les parpelles!

    Trini, segur que tens raó. Sort que hi són!

    Gràcies a tu Barbollaire, per deixar-me la teva porta... tan oberta que me l'he pogut endur.

    Merike, quin bé de déu d e portes! Quan me'n torni a fer falta alguna ja sé on anar-les a buscar.

    Assumpta, no, no, no és cap experiència en hipnosis. Vol ser una visió de la vida i d'algunes coses que ens porta. No sé si és massa abstracta i no s'entén... A vegades voldrçiem toes les portes obertes, però ens perdríem la cal ma de l'espera i els somnis i la possibilitat de fer-ho tot més bonic mentre esperem.

    I sí que tens raó, el teu enllaç ha funcionat i he recordat aquest anunci tan bonic de la marató. Sí, sí l'havia sentit... tens raó i jo mala memòria.

    Zel, no sé què dirien ni m'importa gaire, tampoc són massa dels meus. I les coses que porto a dins afortunadament ja les vaig traient d'una manera o altra. Ni puc ni vull deixar de fer-ho. M'he d'expressar per a sentir-me bé.

    Gràcies, Striper.

    Núria, una altra o la mateixa, qui sap? totes les portes es poden obrir i tancar molt més d'un cop. Si dóna repòs ja estic contenta.

    Fanal blau, com l'encertes! pensava en trobar la mesura justa entre l'esperar, el seure i l'acció, l'empenta com dius tu. Si mentrestant néixen flors, fan més agradable l'espera, però que no ens hi encantem.

    Bruixoleta, a veure si l'hauré de dibuixar oberta! Encara que nomñes sigui perquè vinguis a veure-la. Una abraçada preciosa!

    ResponElimina
  11. El blau sempre ha estat el meu color preferit.

    Aquesta porta m'ha recordat la del jardí d'una casa on estiuejava de petita. Clar que la meva porta acostumava a estar tancada, amb calma junt les hortènsies.
    La teva porta m'ha portat a la meva

    ResponElimina
  12. és preciosa, blau intens, arriba molt. Molt ben acompanyada. Saps que aquests dibuixos creen adicció?

    ResponElimina
  13. Khalina, unes hortènsies a la meva porta tampoc li haguesin quedat malament. És bonic poder anar de l'un al'altre de mi a tu, de tu a mi, d'ells a nosaltres.

    Krapumka, adicció? espero que sigui sense efectes secundaris, al menys. ;)

    ResponElimina
  14. molt maco...el text i clar el dibuix.....Una pregunteta el text es teu? me l'apunto a la llibreta de poemes macos...

    ResponElimina
  15. Gràcies Mon, sí el text és meu i em fa molta il·lusió que el tinguis en una llibreta de poemes macos. :)

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari