I després del 99... vindrà el 100!
Col·lecció de moments serà blog col·laborador del joc nº 100.
Qui més vol col·laborar?
Mireu els comentaris, en Tibau ens proposa que col·laborem tots.
Participació al 99 Joc literari d'en Tibau de Tens un racó dalt del món:Cada matí feia el mateix recorregut a la mateixa hora. Es creuava, en sentit contrari amb centenars de cotxes desconeguts. Però cada dia, entre l’encreuament del passeig i el quiosc de l’avinguda coincidia amb un d’especial. Si anava aviat, el trobava al quiosc i si anava just de temps es creuaven a la farmàcia. El conduia una noia que portava el cotxe ple de criatures, els devia portar a l’escola.
Tenia una expressió assossegada i dolça que li agradava. I ell esperava aquests segons de cada dia amb un cert delit. Era una efímera escapada de la seva vida quotidiana.
Ella no semblava mirar-se’l. Sempre rumiava què podria tenir d’especial que li fes desviar la mirada cap a ell? I no es trobava res de res, fins que un bon dia se li va acudir: Es posaria, durant el trajecte, un nas de pallasso.
El dia que es van trobar al forn cara a cara. Va semblar que el reconeixia fins i tot sense nas. Ell el va buscar ràpidament de la butxaca i tot posant-se’l va dir:
- M’agrada veure’t al natural, sempre et veig en llauna...
Ella va riure i això li va ser suficient.
Tenia una expressió assossegada i dolça que li agradava. I ell esperava aquests segons de cada dia amb un cert delit. Era una efímera escapada de la seva vida quotidiana.
Ella no semblava mirar-se’l. Sempre rumiava què podria tenir d’especial que li fes desviar la mirada cap a ell? I no es trobava res de res, fins que un bon dia se li va acudir: Es posaria, durant el trajecte, un nas de pallasso.
El dia que es van trobar al forn cara a cara. Va semblar que el reconeixia fins i tot sense nas. Ell el va buscar ràpidament de la butxaca i tot posant-se’l va dir:
- M’agrada veure’t al natural, sempre et veig en llauna...
Ella va riure i això li va ser suficient.
bonica trobada :)
ResponEliminabon dia, carme
M'ha agradat molt, molt :-)) (bé, jo ja li he posat un final romàntic a la història, per suposat... seran una parella molt feliç on el sentit de l'humor i el carinyo no faltaran mai) :-)
ResponEliminagràcies per tot, com sempre.
ResponEliminaSi algun blog vol aprticipar de la celebració del 100è joc literari, està convidat; que es posi en contacte amb mi
Ostres molt i molt be.
ResponEliminaBonica i potser la més sincera i viscuda, preciós relat!
ResponEliminai sempre poder fer recorreguts per poder riure/somriure...
ResponEliminaLa frase casual m'ha fet somriure... sempre et veig en llauna... no sé què li diria jo a algú que no conec i que em digui això... ha, ha!
ResponEliminaBona interpretació! M'agrada i és alegre! :)
ResponEliminaAquest text és mig inspirat en l'anècdota del jesús i en una de pròpia. I us he de confessar que la frase final no és meva. Però sí que és d'una anècdota viscuda.
ResponEliminaNo sé si entenc bé (he he he...)
ResponEliminaEs tracta d'una possible relació adúltera a curt termini (infidelitat imminent) i enllaunada perquè es creuen amb el cotxe, oi?
Però això no és un joc d'en Tibau, nano, és un relat de la Carme...
Ah! És veritat...
Aix, els del PiT, que em feu ballar el cap!
ResponElimina