A vegades es fa tard

Era un noi silenciós i tímid, i tot plegat venia d'una sola raó, no s'agradava tal com era.

Als 15 anys es trobava una mica desorientat i no tenia gaires ganes d'estudiar. A l'institut, al poble, tothom es coneixia prou. Ningú es podia amagar gaire de res i tampoc fer-se excessivament l'interessant. I ell anava fent, esportista, això sí i amb ganes d'escampar la boira sempre cap a l'exterior més que no pas posar-se davant d'un llibre.

A la seva classe hi havia una noia, que també era prou silenciosa i tímida. Ell la trobava molt bonica i a més a més estudiava i treia bones notes. A vegades parlaven de coses, i es van anar fent bons amics. Un dia que el professor els va enviar a tots dos a preparar la sala on la seva classe havia de fer una representació de final de curs, ell va estar molt content de poder-hi anar amb ella. Allà tot desplegant cadires ... van anar-se explicant coses, com sempre i just abans de tornar cap a la classe, es van agafar la mà i es van mirar amb tendresa i afecte. I ni tan sols això era suficient per al Gerard. No podia deixar de pensar que ella només podia ser una bona amiga.

Malgrat la seva timidesa, la buscava i trobaven petits moments cada dia per estar junts. Un vespre, tot sortint de l'institut van donar una volteta abans d'anar a casa i la Gemma, va tornar-li a agafar la mà i li va dir que l'estimava.

En Gerard, feliç, es va quedar rumiant com era d'increïble que aquella noia s'hagués fixat amb ell! Va gaudir del moment amb felicitat i li va semblar que una petita porta s'estava obrint davant dels seus ulls. Es va oblidar, però, de contestar-li perquè ella pogués saber també els seus sentiments. Ell els donava per sabuts.

La Gemma va continuar essent amiga seva i parlaven sovint, però van passar els mesos i els mesos i res no canviava.

Un dia la Gemma va començar a sortir amb un altre noi una mica més gran.
I en Gerard no podia entendre què havia passat...

En acabar l'intitut, no es van veure més fins al cap de 20 anys. Tots dos tenien una vida ja feta i un parell de criatures i tot treient importància als moments viscuts dels seus 15 anys, van parlar-ne amb la despreocupació que els donaven els anys de distància, van poder posar en comú que era el que havia passat en aquells moment. Una mena de malentès.

Però què podien fer-ne ara? ja era massa tard per a ells.

I és que a vegades es fa tard.