dijous, 19 de març de 2009

A vegades es fa tard

Era un noi silenciós i tímid, i tot plegat venia d'una sola raó, no s'agradava tal com era.

Als 15 anys es trobava una mica desorientat i no tenia gaires ganes d'estudiar. A l'institut, al poble, tothom es coneixia prou. Ningú es podia amagar gaire de res i tampoc fer-se excessivament l'interessant. I ell anava fent, esportista, això sí i amb ganes d'escampar la boira sempre cap a l'exterior més que no pas posar-se davant d'un llibre.

A la seva classe hi havia una noia, que també era prou silenciosa i tímida. Ell la trobava molt bonica i a més a més estudiava i treia bones notes. A vegades parlaven de coses, i es van anar fent bons amics. Un dia que el professor els va enviar a tots dos a preparar la sala on la seva classe havia de fer una representació de final de curs, ell va estar molt content de poder-hi anar amb ella. Allà tot desplegant cadires ... van anar-se explicant coses, com sempre i just abans de tornar cap a la classe, es van agafar la mà i es van mirar amb tendresa i afecte. I ni tan sols això era suficient per al Gerard. No podia deixar de pensar que ella només podia ser una bona amiga.

Malgrat la seva timidesa, la buscava i trobaven petits moments cada dia per estar junts. Un vespre, tot sortint de l'institut van donar una volteta abans d'anar a casa i la Gemma, va tornar-li a agafar la mà i li va dir que l'estimava.

En Gerard, feliç, es va quedar rumiant com era d'increïble que aquella noia s'hagués fixat amb ell! Va gaudir del moment amb felicitat i li va semblar que una petita porta s'estava obrint davant dels seus ulls. Es va oblidar, però, de contestar-li perquè ella pogués saber també els seus sentiments. Ell els donava per sabuts.

La Gemma va continuar essent amiga seva i parlaven sovint, però van passar els mesos i els mesos i res no canviava.

Un dia la Gemma va començar a sortir amb un altre noi una mica més gran.
I en Gerard no podia entendre què havia passat...

En acabar l'intitut, no es van veure més fins al cap de 20 anys. Tots dos tenien una vida ja feta i un parell de criatures i tot treient importància als moments viscuts dels seus 15 anys, van parlar-ne amb la despreocupació que els donaven els anys de distància, van poder posar en comú que era el que havia passat en aquells moment. Una mena de malentès.

Però què podien fer-ne ara? ja era massa tard per a ells.

I és que a vegades es fa tard.

21 comentaris:

  1. M'has fet recordar una mena de "malentès" similar que vaig tenir amb un noi, del qual n'estava un munt... Aixxxx... quan vaig descobrir tot el que havia passat em vaig voler tirar al tren!!! A vegades les coses passen per no parlar-les.. Almenys això em va passar en el seu moment, cap dels dos sabia que havia passat, i amés cap dels dos va voler baixar del burro... En fi, coses que passen!
    Que tinguis un bon dia!

    ResponElimina
  2. Tira, no cal que contesti, ja ho sap.// Deixant apart el caràcter, l'home cslla quan hauria de parlar.// has escrit molt bé. N'hi han a tocar de casos cpm el que descrius.Anton.

    ResponElimina
  3. Diuen que la comunicació es vital pero crec que en tenim que apendre.

    ResponElimina
  4. carme...

    no hauria de ser cap història trista, esta situació...

    ara, com abans, se tenen l'un a l'altre... i tornen a trobar-se amb tota la resta de vida que els envolta...

    tal com ho has escrit, me fa la impressió que continuen estimant-se, com ja s'havien estimat, com potser ho han fet sempre... o diferent, però s'estimen.

    ... tard, per a què?

    si volen, si en tenen ganes, si s'ho permeten i els seus entorns també els estimen i ho permeten, podran continuar sent amics i estimant-se...

    si per alguna raó no ho volen fer, no ho faran.

    ja sé que sempre és més fàcil escriure que fer les coses... però...

    una abraçada, carme

    ResponElimina
  5. Uiii la manca de paraules .a vegades pot canviar la vida d'una persona.
    No obstant la sinceritat a vegades també pot donar un malentes,per no saber dir en el moment ,per no tenir mesura ,per no tenir paciencia.
    Bo.. sort que pas a pas cada dia aprenem un xic.
    petons .
    Avui St.Josep, un dia especial per
    casa meva. salaut!! Nuria

    ResponElimina
  6. Ai, quina despistada, no contestar-li! La timidesa té això, t'oblides de parlar, d'expressar allò que sents... però si s'han retrobat amb parella cadascú és que realment, no estaven fets l'un per l'altre, es podrien oblidar encara més coses!

    ResponElimina
  7. Ooh! Gerard!! Per què no li vas dir que tu també l'estimaves a ella?

    Si ella va començar a sortir amb l'altre noi va ser perquè ell no va respondre, estic segura...

    Aquestes històries em deixen amb ganes de dues solucions :-) M'agradaria que els personatges es poguessin desdoblar ;-)

    - Primera opció: En Gerard respon i s'estimen tota la vida :-)

    - Segona opció: Si en Gerard l'hagués estimat de veritat li hauria dit. Són molt més feliços ara, amb les seves actuals parelles :-)

    ResponElimina
  8. Eli, ja raó, ja: Coses que passen!

    Anton, per no parlar et pot canviar la vida, oi? però com que no sabrem mai si és per bé...

    Striper, no se n'acaba mai d'aprendre.

    Iruna, tens raó no hauria de ser trista. Les coses no han de ser tot o res, oi? Gràcies bonica, com sempre em quedo amb la teva visió d e les coses. M'agrada.

    Núria, espero que aquest dia especial, hagi passat amb placidesa. Una abraçada.

    Cèlia, no sé pas si hi ha massa manera de saber-ho...

    Assumpta, em fas somriure ... tu també ets com jo de les que ho voldría sempre tot, que tot fos possible, oi?

    ResponElimina
  9. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  10. realment sols "és tard" si tenim aquesta sensació de temps perdut...

    però els "protas" han perdut el temps?
    aquest "malentès" no els pot haver fet madurar d'una forma què, ara es possible una retrobada serena? il·lusionada?

    es pot haver fet tard per una passió... fins i tot per enamorar-se...
    però per un amor? per estimar-se com sempre, com mai...
    es pot fer tard?

    Aiiiiixxxxx! que em sembla que m'empatollo...

    bona nit nina estimadíssima.
    Un petó dolç, dolç, dolç...

    :¬)*************

    ResponElimina
  11. I tant que es fa tard, i de vegades no sabem ni per què. Les coses tenen el seu moment, i si es deixen passar, la situació canvia, les persones canvien, i res és igual. Mai se sap si sortirà, o quan sortirà un nou moment, per això cal aprofitar els que tenim, però em sembla que és més fàcil de dir que de fer, tot i que en la situació del relat(?) semblava senzill...

    ResponElimina
  12. Jejeje és clar!! Jo ho penso moltes vegades... poder viure situacions que són absolutament incompatibles entre elles mateixes. Però estaria bé, oi? :-)

    Per què, seria bonic poder veure com hagués seguit la història si en Gerard hagués dit quelcom tan maco com JO A TU TAMBÉ :-)

    ResponElimina
  13. "Arribem tard a voltes
    sense saber que a voltes
    el fràgil art d'un gest senzill, podria dir-te que..."

    Preciosa història Carme, tants cops es fa tard sense adonar-nos. Però la vida és això, no? Les coses dites, les no dites... Un munt de casualitats, instants creuats...
    Bona nit preciosa.

    ResponElimina
  14. és tan difícil, de vegades, comunicar-se i fer entendre el nostre missatge!

    ResponElimina
  15. Barbollaire, el temps mai no és perdut del tot, si no és que ens entestem a voler-ho veure així... m'agrada pensar que sempre hi ha una altr a oportunitat, diferent de la primera, evidenment, però una altra, ni millor ni pitjor, simplement diferent.

    Xexu, semblava senzill, però està clar que no ho era tant. I sí, les coses canvien i les oportunitats també, mai no són les mateixes, però n'hi ha d'altres.

    Assumpta, seria bonic que la vida no tanqués els seus camins i que si n'hi ha dos poguéssim recorre'ls tots dos. És un invent que tenim pendent.

    Anna, Gràcies pel teu bocinet de Lluís Llach. És una cançó preciosa. Com la vida, també, preciosa malgrat tot.

    Jesús, sí senyor! aquí és on volia anar... a vegades creiem que comuniquem... i no.

    ResponElimina
  16. ¡Vaya, el cortejo no dejó claras las pistas suficientemente!.
    Les quedará la duda de qué pudo ser lo que no fue.
    Abrazos

    ResponElimina
  17. Aquestes històries sempre m'han semblat molt tristes.

    ResponElimina
  18. Es fa tard, es perd el tren... el destí els guardava noves vides, però recordar et fa recapacitar oi... genial, m'ha agradat molt.

    ResponElimina
  19. Tere, siempre es difícil dejar las cosaas claras.

    Kweilan, bé, sembla trista però enrealitat hi ha una altra vida per a cadascú d'ells.

    Cesc, a mi em sembla important recordar que les coses s'han de dir ben dites i clarament.

    ResponElimina
  20. Com no posis més pistes, no podré endevinar l'autor ni el títol...
    :-(
    Plaffs!!!
    -Ai! Era una broma avi!!!

    Fem tard.
    Què hagués passat si...
    Una història amb final feliç (?) que descriu a la perfecció una sensació que molts adolescents han patit (sovint les noies prefereixen els "nois madurs"...)

    ResponElimina
  21. De primer he pensat "que trist", i després m'he quedat amb la frase que potser ha estat per bé. No sabem què hauria passat si el Gerars hagués parlat. És tan fàcil dir que l'altra opció hagués estat la millor sense poder-ho comprovar...! Petons.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari