D'una foto de la Montse
Com els senyals que queden damunt de l'herba,
les paraules em dibuixen camins pel cor.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
malaides paraules...
ResponEliminatenen el poder de transportar-nos,
d'emocionar.nos...
estimades paraules
Quins regals em fas!!
ResponEliminaM'admiro de, com en quatre paraules, pots dir tant!!
Em satisfà molt, que la meva imatge et sigui una font d'inspiració!
Una abraçada.
De vegades amb destinacions confuses.
ResponEliminaPer a mi sempre... estimades paraules, sargantana.
ResponEliminaMontse! pensava que volia avisar-te, però la veig que m'has trobat. M'encanta buscar la inspiració en les imatges boniques!
Striper, a vegades sí... a la vida sempre hi ha moments i moments.
Sargantana, ara em rellegeixo i no m'agrada com s'entén la frase que t'he contestat, sembla que et corregeixi i no és així. Volia dir que fins i tot quan semblen maleïdes o quan fan mal, jo acabo estimant-me -les igual, com a paraules, perquè sempre ens donen molt... No sé si m'explico gaire millor... una abraçada.
ResponEliminaNo digueu que els camins pel cor no són unes senderes precioses, oi? En aquestes condicions jo vull fer senderisme, sens dubte.
ResponEliminaBonic i reflexiu a la vegada.
ResponEliminaM'encanta quan veig que copies fotos i en fas dibuixos i poemes!! :-))
ResponEliminaM'agrada veure aquesta "interacció" :-))
Ah!!... per si et serveix d'alguna cosa, jo personalment havia entés bé el que deies a la Sargantaneta :-) no crec que es pugui interpretar com a correcció si no com a èmfasi, oi? Ella diu maleïdes i estimades... tu remarques, prioritzes la segona :-)
Les paraules, els gestos, les mirades, les carícies...sempre queden emprentades al cor!
ResponEliminaNoves Flors, i tant que sí, jo també intento fer senderisme, sempre que puc... :)
ResponEliminaKweilan, gràcies per ser-hi.
Assumpta, gràcies pel comentari, a vegades les coses es poden interpretar de diferents maneres i jo llegint l'he interpretat diferent de quan l'havia escrit.
Fanal blau... i tant que sí, no només les paraules. :)
De vegades són camins tan densos i atapeïts, que gairebé el perdem. Com les paraules que no voldriem escoltar mai.
ResponEliminaPerò vet aquí, que tard o d'hora el bosc sembla obrir-se de nou per a mostrar-nos el camí i potser no és "un camí de roses", però les seves paraules ens arriben al cor. Com les teves!
Una abraçada!
M'has fet pensar en la promoció del programa de tarda de tv3 de l'Om, es veu que a Catalunya hi ha un camp amb roderes que diu: "1000 el club", però només es deu veure des de l'aire, suposo...
ResponEliminaAh! Les paraules, quantes coses podríem dir i ens quedem en txorrades com la que he dit en les primeres sis ratlles, oi?
:-)
Es maco això de les paraules que dibuixen camins pel cor
ResponEliminas'ha entes be, maca
ResponEliminano pateixis..
un bes.
assumpta, no saps com entenc de bé el que dius. És important que ens arribin al cor i deixar-le s entrar.
ResponEliminaSergi, tu sempre amb paraules que arrenquen somriures, i aquestes no són les més importants?
Gràcies, khalina!
Sargantana, una abraçada.
Potser sí, si tu ho dius no et trec la raó...
ResponElimina;-)