dissabte, 27 de juny de 2009

Tortugueta

D'una foto de Zel

En una altra vida, jo era una tortuga. O potser em falla la memòria i era en aquesta mateixa vida. La qüestió és que no sempre podem ser iguals, canviem amb el temps volgudament o per força. Mica en mica, sense adonar-me'n, he deixat de ser tortuga. Encara m'agrada anar a poc a poc, sí. Però sovint tinc pressa per arribar i corro, a vegades massa, a vegades a la mida justa. En una altra vida vaig ser una tortuga i no voldria pas recuperar cap temps perdut. Caminar poc a poc és tan bonic!

18 comentaris:

  1. Les tortugues tenen més coses bones de les que ens pensem, veuen per exemple la vida a un altre ritme i poden distreure's amb els petits detalls.
    M'agrada molt el dibuix!

    ResponElimina
  2. Camminar a ritme de fotògraf, no pèrdre detall de res. Meravellós!
    Bon cap de setmana, tortugueta :)

    ResponElimina
  3. Varen regalar-me una tortuga com aquesta quan vaig fer la 1ªcomunió.
    Era com un gosset.Va viure amb nosaltres 40 anys ,fins que va morir per un accident.
    Era la senyal de que arribava el bon temps quan en els primers dies que el sol escalfava sortia de la capsa on la posavem per passar l'ivern.
    Caminar a poc a poc .... és viure la vida desde el soseg.
    A vegades penso que en determinades circunstancies ,les persones fem com les tortugues ,ens fiquem a dins de la closca per no veure els perills.
    Bo... caminem a poc a poc i alcem el cap per afrontar amb valentia el que ens porta el camí.

    El dibuix molt rebonic!!
    Nuria

    ResponElimina
  4. És perfectament cert que les presses són males consellers. Ser una tortuga et pot anar bé en la majoria de situacions, i escolta, segur que les tortugues també tenen una punteta de velocitat per quan els fa falta, mira si no les marines que neixen a la sorra i han de córrer cap a l'aigua, que representa la salvació. Felicitats per ser una tortuga.

    ResponElimina
  5. ara ho entenc!!!
    a mi sempre m'han agradat les tortuguetes...per aixo tu tambe m'agrades tant...jajajajaj
    petons..de sargantana a tortuga...ejej

    ResponElimina
  6. Jo també vaig com les tortugues, però el cas és avançar, seguir, continuar, sortejar els penyasegats que a tots se'ns presenten vorejant-los, ser pacients... un deia davant també hi plou...bon cap de setmana a tots. Anton.

    ResponElimina
  7. Doncs no sempre són els contes com els pinten... les tortugues no són animals tan pacífics com semblen, només ho volen semblar. Tinc una tortuga de terra fa anys, sempre tranquil·lota caminant a pas lent pel sol, però fa dies que li ha agafat mania al meu germà, i el persegueix per mossegar-li les sabatilles. Mai havia vist una tortuga caminar tant i tant ràpid...

    ResponElimina
  8. Jo, que sembla que porte la pressa enganxada al cos, no saps com m'agradaria ser capaç de caminar a poc a poc, gaudir l'instant sense pressa...
    Jo també tinc una tortuga de terra i camina ben de pressa, ara ja m'hi he acostumat però al principi de tenir-la això em va sorpendre molt.

    ResponElimina
  9. la vida sea de pendre amb molta tralquilitat, perque ella mateixa ens fa anar més estresats...uan abraçada

    ResponElimina
  10. De vegades anem amb presses. Està bé ser una tortuga o millor dit qui pugués ser una tortuga i mirar la vida amb tanta tranquil.litat!

    ResponElimina
  11. és curiós com la observació de bestioletes ens pot recordar part dels nostres comportaments... penso com Doe, que no ens hauríem de quedar amb la "etiqueta" que tenen les tortugues, i que com més les observem i coneixem, més coses en podem aprendre i descobrir...

    les closques, Carme, protegeixen... però a vegades són una càrrega excessiva... has vist mai una tortuga panxa enlaire? no es pot tombar sense ajuda...

    prefereixo pensar que seguim/seguiu sent persones, ben humanes...

    petons de bestioleta!

    ResponElimina
  12. Jo sóc lenta en moltes coses i massa ràpida en altres... No sé si sempre porto el ritme que cal per a cada cosa... :P

    ResponElimina
  13. Ui! m'has fet pensar en la que tinc a casa...
    A vegades me la quedo mirant ,li agrada parar el sol i estar quieteta i altres cops corre per la terrassa com el vent. No som tan diferents als animalons!:)
    Bon cap de setmana Carme!

    ResponElimina
  14. m'ha agradat la teva visió poètica sobre la tortuga i el ritme de vida que portem.
    D'altres, ens els comments, han mostrat visions menys poètiques d'aquests animalons.

    Es complicat trobar el ritme just. A mi massa poc a poc no m'agrada, tampoc massa ràpid. Sempre són millors els punts mitjos en general a la vida. L'equilibri

    ResponElimina
  15. M'agradaria ser tortuga, ami, ara mateix seria ajaguda parant el sol...sense pensar!

    ResponElimina
  16. Encara dec ser una mica tortuga quan em fixo amb els petits detalls, doncs, bajoqueta. :)

    Trini, quina gràcia! a ritme de fotògraf... jo que no agafo una càmera ni per mal de morir. Prefereixo les fotos dels que en sabeu més que jo. :)

    Núria, quina història més bonica la de la teva tortuga... deu ser el regal de comunió que ha durat més anys, no?

    Xexu, gràcies, m'has convençut! per anar de pressa no em cal deixar de ser tortuga... a moments fins i tot les tortugues va de pressa. Una abraçada. :)

    sargantana, je, je, je, em sento com una tortuga sortint de la capsa... una braçada per a tu també.

    Gràcies, Anton, a poc a poc, també s'arriba ben lluny ... i a mi no em sembla que tu vas tant apoc a poc... eh? Déu n'hi do quina marxa portes!

    Doe, quants dies! bentornat! S'ha de saber totes les versions de les coses... Ara resulta que no són tan pacífiques! Jo sí, però, eh?

    Noves flors, li deu haver passat com a mi, abans caminava més a poc a poc, per la vida i ara m'he accelerat una mica... No molt...

    Jorge, vinga intentem-ho!

    kweilan, doncs mira que tu amb els teus llibres, aquí ens dónes una imatge ben tranquil·la! Espero que la pressa no t'atrapi.

    Gatot, de fet, no ho deia pas per la closca. Només per la velocitat de creuer... abans era una i ara sento que és una altra. Tinc una amiga de fa molts anys que a vegades m'ho deia de bon rotllo: "Tortugueta" ara ja no m'ho diu, fa molt temps. Però tens raó, indubtablement que m'agrada més ser persona...

    Rita, podria ser que fos precisament això el que em passa a mi.

    Joana, doncs mira, deus tenir raó, no som tan diferents!

    Khalina, com els budistes, que són molt savis... sempre el camí del mig! Jo també el trobo sovint el més adequat.

    Zel, avui és diumenge, encara pots ajeure't una mica al sol... sense pensar... o pensant només en el sol i les sensacions d'escalfor sobre la pell... Petonassos.

    ResponElimina
  17. Recordo el post de la Zel.
    No m'han agradat mai les tortugues, potser per una que vaig "conèixer" de petita i la seva mestressa era d'aquelles persones rares, esquerpes i punyents. Suposo que hi va tenir a veure molt.
    Però si coincideixo en que m'agradaria dur un ritme més tranquil, d'anar fent mica a mica, no a cop de rellotge com vaig tot el dia, (com la majoria de gent).
    Ah! però la tortugueta del dibuix si m'agrad, eh?
    Bona setmanaaaaaa!
    PD. I aquesta tampoc podré ralentir el ritme, només queden dos dies per a fer la "tira" d'informes i ppt's i etc. dels c.....
    aisssssssss!
    ;)

    ResponElimina
  18. UOOOOUUUOOUOUOUO!
    Les tortugues són el meu animal preferit! En faig col·lecció (de figures de tortugues, no de tortugues vives...) i porto dos tatuatges, un d'una tortuga que vaig dibuixar i l'altre és el caràcter xinès que vol dir tortuga. Són animals que m'han semblat sempre carregats de secrets, d'experiència, de saviesa, d'intel·ligència, de paciència, etc.

    ains... Preciosa, Carme! (I les fotos de la Zel, també! Ara corro a dir-li-ho!) Bona setmana!

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari