La sala era agradable i els colors alegres i càlids.
Tot a punt per a un ambient de festa.
Però la solitud i la tristesa s'havien apoderat
dels ulls i dels cors dels assistents.
Un a un havien marxat,
quedaven només aquells que no sabien on anar.
17 que col·leccionen amb mi:
Es tractava de fer un relat inspirat amb el quadre de Van Gogh? És que he vist que tothom de relats conjunts té la mateixa foto posada... :)
Besets!
Veritablement, per moltes rialles que s'hi poguessin sentir en ocasions, solitud i tristesa era el que hi havia al fons dels seus cors...
Cada paraula té moltíssim sentit.
Breu, però molt cert "aquells que no sabien on anar"...
Precisament jo sobre aquest quadre vaig escriure fa temps aquest poema:
El cafè de nit té el sòtil d’herba i les parets d’estiu.
Els afònics s’hi apuntalen i intercanvien retards i begudes.
Van fermats per una corda invisible que els transforma
en un aliatge estrany de pedaç i ombra,
i allà, asseguts sota les llànties d’aram, s’endureixen,
conserven les runes.
No ho saben, però són presoners d’aquell luxuriós reticulat de taules i cadires.
Desprevinguts,
no reconeixen la farsa ni la carussa alcohòlica i desdentada
que els acull i els bressola.
El cafè de nit regalima drings i llosques,
setembres encerclant les copes,
postures de billar i angoixes.
molt bo Carme! m'agrada molt com expliques un munt de coses amb quatre ratlles.
Amb poc has donat molt. Quantes versions poden sortir de la visió d'una foto ? Innombrables.Per que, quantes en faries i en farien d'altres ? Anton
Un final de festa trist, sempre queden els cors solitaris. Bona proposta.
No saber on anar...
Ja sabia que tard o d'hora t'inspiraries, i renoi si t'has inspirat! Que dir de tot el que dius en aquest breu relat... Fantàstic Carme, petonets.
A part de no saber on anar, potser tampoc sabien d'on venien... Ni que fer amb ells i la seua vida.
Ets plena de Colors!!!
ohhh Carme, com ja diuen per aquí, és admirable tot el que dius amb poques paraules. M'ha encantat!
Els relats que he anat llegint dels altres també tenen un caire trist. Per què serà? Era el que pretenia Van Gogh?
Molt bon relat amb poques paraules.Potser el quedar-se preferien estar recollits fora del soroll de la ciutat.
Finalment t'has inspirat i ho has fet d'allò més bé. M'agrada el contrast entre l'alegria de la festa i la solitud de la nit. Molt bo.
Caterina, els Relats Conjunts, proposa cada mes (aproximadament) una imatge i tothom pot escriure sobre ella lliurement.
Assumpta, a vegades no sé ben d'on em surten les coses. Surten i ja està!
Frannia, gràcies pel teu poema, com tot el que escrius és preciós.
Gràcies Jordi!
Anton si ens hi poséssim, en faríem una pila cadascun i milers entre tots...
Xexu, gràcies!
Striper, deu ser ben trist, oi?
Gràcies, Anna! Nanit!
Ramon, potser tens raó, no saber on anar, sovint, ja és senyal d'altres coses...
Khalina i això que els colors són ben alegres. Ja m'agradaria a mi saber què pretenia Van Gogh.
Mª Antònia, gràcies, una abraçada.
Kweilan, al final alguna cosa ha sortit, sí! Gràcies!
I és que quant més imminenet és la tancada sempre queden els que tenen menys coses a fer o pocs llocs on anar... ho has descrit molt bé! m'ha encantat
Breu, prò molt intens, la veritat! I amb un punt de tristor... M'agrada! :)
Hola passo per aquí atreta pel relats conjunts i em trobo un micro relat en prosa poètica? o una poesia narrativa? tant és el nom! el cert és que és un retrat molt ben fet!!!
I és que no hi ha gaire més, oi?
Molt bo Carme!
I trist...
Publica un comentari