Passa un trenet, d'aquells de turistes, pel passeig de mar, mentre asseguda al mur, escoltava la remor dels còdols moguts per les onades.
El segueixo amb la mirada mentre se'n va.
- Que t'agradaria pujar-hi? - em pregunta tornant-me a la realitat.
- No...
- Com que te'l mires tant!
- Pensava en la meva mare, a ella li agradava pujar-hi, sempre s'emportava tots els nens...
I després penso jo: "cal que passi un trenet per recordar-la"? Si... és que m'agrada molt recordar-la, recordar-los, tots dos.
Crec que és molt bunik recordar les persones que ens estimem en coses tan senzilles com aquest trenet verd. :)
ResponEliminaA Tgn n'hi ha un, prò no hi he pujat mai...
Ai, els records !! Anton
ResponEliminaHi ha coses que ens desperten els records...Poden ser trenets, poden ser olors, algún carrer, una expressió en la mirada, un munt de coses...que ens fan reviure amb intensitat la presència de l'absència.
ResponEliminaContinúen presents.
Una abraçada!
Al meu pare també li encantava agafar el trenet que anava de Comarruga a Calafell. Ara també m'has fet recordar-lo.
ResponEliminaels records venen i se'n van comun trenet!
ResponEliminaNúr, doncs sí, a mi em sembla bonic, m'agradaria que em passés més sovint.
ResponEliminaAnton, com més grans som... més en tenim d'acumulats!
Fanal blau, sempre continuaran presents. Una abraçada.
Kweilan, uf! aquest no el que jo vaig veure, però era precisament el que agafava la meva mare amb els nens... :) cada any, per les seves vacances.
Estrip, sí és així mateix, van tornant a passar un cop i un altre.
No crec que calgui que passi un trenet per recordar-la, just al contrari, qualsevol cosa ens pot fer recordar les persones que estimem. En aquest cas, això, i qui sap si els còdols de la platja també.
ResponEliminaXexu, je, je, ara vinc de casa teva, ens hem creuat. Tens raó, són tantes coses que ens els recorden!
ResponEliminaTrenet ple de records de vegadrs trobem records a llocs molt inverosimils.
ResponEliminaSí, Striper vénen així sense avisar...
ResponElimina