Ja ha passat el temps dels raïms
i encara en noto la dolçor.
Guardem la imatge
com si no hagués de tornar.
El record ja és una tornada.
Tinc mitja vida penjada
en un brostim de raïm...
Cada gra una peuada
cada pell un nou vestit,
el seu suc una abraçada
que em situa en l'infinit.
Retorna dolçor estimada
sigues sempre mon destí.
en un brostim de raïm...
Cada gra una peuada
cada pell un nou vestit,
el seu suc una abraçada
que em situa en l'infinit.
Retorna dolçor estimada
sigues sempre mon destí.
Anton
Ara que ja ha passat la dèria de les 12 campanades abelleix més la dolçor del raïm.
ResponElimina"La forma, en el record, se'ns presenta més pura". M'agrada. Sempre ens regales instants de color i sensació.
ResponEliminaSalut i Terra
Així, sense l'espassa de Damocles del coi de dotze campanades i el terratrèmol estomacal que suposa el brindis amb cava, fa molta millor fila.
ResponEliminaMira...ara tornaria a fer les dotze campanades......bons bons
ResponEliminaTinc mitja vida penjada
ResponEliminaen un brostim de raïm...
Cada gra una peuada
cada pell un nou vestit,
el seu suc una abraçada
que em situa en l'infinit.
Retorna dolçor estimada
sigues sempre mon destí.
...............Anton.
Si sabéssiu els quilos de raïm que han passat per les meves mans...!!!
I jo sense tastar-los... Quins contrasentits.
Quantes imatges i sabors ens porta no més imaginar un sol grà de raïm.
ResponEliminaDibuix i paraules; paraules i dibuix per omplir l'imaginació de bones sensacions.
El record és una tornada... no sé qui va dir que "recordar és tornar a viure" però tu ho expresses d'una forma més bonica :-)
ResponEliminaEls records de vegades venen ecadenats com els raims als racims.
ResponEliminaMmmm! M'encanten el raïm i la poesia, així que les dues coses juntes en un post és fantàstic :)
ResponEliminaQue maco Carme, com sempre, una feina impecable.... un dibuix dolç i unes lletres que evoquen el gust d'un bon raïm :) Petons reina!
ResponEliminaquanta dolçor en els gotims de raïm i en els mots!
ResponEliminaFelicitats un altre cop, Carme. Pel dibuix i la poesia. I també per l'Anton, el seu poema també m'encanta.
ResponEliminaPetons dolços com gotims de raïm
m'agrada el raïm i el poema que has fet
ResponEliminaFes de cada raïm un desig, i de cada desig, una realitat. Els records són negatius en color que ens mostren que som aquí i que hem viscut. Aprenem d'ells, gaudim d'ells...
ResponEliminaPreciós poema, com sempre... ;)
M'agrada el raïm i encara més, poder-me beure el fruit d'aquestes dolces paraules.
ResponEliminaAvui ho tinc molt clar... petonets ben dolços!
=)))
Aix, sí Noves flors... quina manera més estressada de menjar raïm, aquesta de les dotze campanades! Millor amb tranquil·litat.
ResponEliminaGràcies Francesc!
Així, òscar, amb calma, oi?
Garbí, tu que tens sempre marxeta, veus? no t'importaria fer les 12 campanades! Les tornem a muntar quan vulguis. Les 12 campanades de la catosfera!
Anton, ja vas dir un dia que no tastaves les cireres... el raïm tampoc? com pot ser? Se'm fa difícil d'entendre, eh? Gràcies pels versos.
Gràcies Ramon!
Assumpta gràcies també a tu. És verita
Tens raó Striper, d'un record a un altre... i un altre.
Neo, gràcies, si en vols una mica...
Petons Cris.
Elvira, dels raïms a les pomes, dolçor i dolços. :)
Petons Fra Miquel
Gràcies Khalina
Joanfer, aprenem dels records, és una de les seves millors coses!
-assumpta. gràcies maca, petonets dolços, per a tu també!