Com l'estrella caiguda
damunt la sorra, enyora el mar...
damunt la sorra, enyora el mar...
La fulla seca que s'endu el riu
i no sap on va.
i no sap on va.
La closca buida i escrostonada
d'un cargol que ja no és...
d'un cargol que ja no és...
naufragi dels dies i de les nits.
M'agrada el poema i m'agrada el dibuix.
ResponEliminaUna abraçada
Salut i Terra
Tots un moment o altre ens sentim igual de perduts, amb aquella sensació de no saber ni on ets ni on vas. Espero que no sigui el teu cas, Carme.
ResponEliminaL'estrella t'ha quedat preciosa!
Que tinguis un feliç diumenge!
:)
Carmeta, si t'has perdut una mica, vine amb mi, a veure si entre totes dues trobem el camí...
ResponEliminaUna abraçada amb totes les branques de l'estrella.
Han perdut la pàtria
ResponEliminano han vençut la mort,
restes del que foren
prenen el record.
No seran inútils
estrella,fulla,cargol.
............Anton.
Què bonic! A mi m'ha vengut una mica al cap, mentre ho llegia, l'estiu. És potser perquè ja tenc ganes que arribi? Hehe
ResponEliminaFeliç any nou, Carme! :)
El misteri de una closca buida de cargol de vegades refugi del seu botxi.
ResponEliminaaixí tal qual estic jo ^^
ResponEliminaAvui és un dels dies en que podria assumir com a propis els significats d'aquests bells versos....
ResponEliminaEl que més ens cal es tornar a trobar el lloc doncs.....en algun lloc ha de ser
ResponEliminaTan bonic però tan trist...
ResponEliminaCom pots dir tant amb tan poques paraules? JO avui seria incapaç de tanta inspiració! Ets una artista, Carme!
ResponEliminaPetons
Gràcies Francesc! Una abraçada!
ResponEliminaSalut i Terra!
Tot són moments, assumpta, i els moments passen sempre i en podem estrenar de nous!
Vinc amb tu i la Tara a passejar, preciosa!
No seran inútils, Anton, tot ens serveix i el moment també i l'instant ens fa a nosaltres, mentre nosaltres ja anem fent el següent. Gràcies per ser-hi sempre. Una abraçada.
Molt bon any Caterina! I de moment gaudirem de l'hivern... que tot té el seu cantó bonic!
Striper, paradoxes de la natura.
Roquis... doncs ens acompanyem així, avui.
Elvira, doncs ens podem acompanyar una bona estona també...
Garbí, m'has fet somriure... tens raó, el lloc hi és, només ens cal anar-hi... :) gràcies, a vegades tot és més senzill del que pensem.
Assumpta, sí que és trist... però tot canvia i per tant deixarà de ser-ho. Un petó i un somriure per a tu.
Sílvia, gràcies maca! Una abraçada.
eiiiiii...
ResponEliminavaig tard!!!
un smile!
entranyable, carme...
ResponEliminauna abraçada, nina
Gràcies fanalet. Després del mil, ve el mil u... oi? Una abraçada.
ResponEliminaSargantana, una també per a tu!