Cerco els colors del teu cel.
Els més suaus. Els més intensos.
Com podria dibuixar
els infinits colors d'un instant de núvols?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Hi han molts ressorts en els teus dibuixos, no sols color i ratlles.
ResponEliminaCrec que vas avançant per altres camins, l'experiència de les mans van trobant noves fites i no volen anar enrere.vas passant del dibuix a la pintura i et veig contenta amb les paraules que hi poses.
Anton,
Crec que avui soc el primer. Ja he caminat uns dos kilòmetres per en mig de les bestioles i mentre poso quelcom al ventre, em delecto amb aquestes meravelles,cansadet de cames l'esperit vola...
Ahir el meu fill em deia, mira mama, el cel com a tu t'agrada, lila... I ens vam quedar els dos ben extasiats d'aquell morat, de tots els colors del cel. I avui tu el transportes aquí per a tots, gràcies!
ResponEliminaSegur que tu pots dibuixar-los!!! ;)
ResponEliminaBon dissabte, carme!
Recordo que una vegada, fa molt de temps, en un petit poema vaig escriure que els colors dels núvols eren inabastables a la paleta del pintor... ara m'hi has fet pensar :-)
ResponEliminaEls teus dos dibuixos són genials!!!
Només els nostres ulls poden eternitzar un cel rogent, tot i que t'hi acostes força.
ResponEliminaNo només captes els colors sinó també les sensacions... Preciós, Carme!
ResponEliminaPetons!
No sé qui et va dir en un comentari que havies de fer una exposició amb els teus dibuixos...jo crec el mateix :una exposició de dibuixos i paraules o un llibre Carme...perquè no....és preciós aquest cel....
ResponEliminaun poemari-dibuixari :)
ResponEliminaCarme, el que fas és preciós!!!
Amb mil i un colors al menys.
ResponEliminaAnton, matiner i treballador, les bestioles no saben de dissabtes ni diumenges... oi? Gràcies per les teves paraules. Jo vaig fent, com un joc
ResponEliminaGràcies, Cèlia! Una abraçada.
Fanal blau, impossible! Tots, tots... si sabessis quants n'hi ha! ;)
Assumpta, inabastables, és la paraula, inabastables en colors, inabastables en paraules... però si no ho intentés... em perdria molts moments bonics!
Garbí, només ho intento, però mentrestant ja tinc el moment guardat!
Gràcies, Rita, petonets...
Elvira, crec que amb una exposició no m'hi atreviria mai... amb un llibre ja no dic, ara que m'hi he posat, potser sí! Em costa tant fer una tria... els vaig descartant tots i em quedo amb res...
Arare, poemari-dibuixari... inventant paraules, eh? mare meva, farem el que podrem.
Striper, al cel més i tot! :)
Bona paleta de colors per parlar dels colors de cada cosa...M'agrada!!
ResponEliminaHe repassat les entrades anteriors i veig que em vaig perdre una celebració i amb pastís i tot.M'imagino que seria molt bo, perque tenia molt bona pinta.
Com diuen que els aniversaris tenen capvuitada, veig que encara hi soc a temps i aprofito per felicitar-te i desitjar-te que siguis molt feliç!!
Una abraçada molt forta!!
La teua capacitat té un espectre tan ampli com els colors possibles. Tu vés dibuixant, dibuixant i ja veuràs ;)
ResponEliminaCom sempre no tinc paraules per expressar lo bonic que em sembla el que escrius i el que dibuixes.
ResponEliminaMontse, moltes gràcies per la felicitació... la paleta de colors és molt més limitada que la teva... però cadascú amb la seva dèria, oi?
ResponEliminaNoves Flors, ja vaig fent... ja ho veus, gràcies pels ànims, bonica!
kweilan, doncs moltes gràcies a tu també. M'alegro molt que us agradi.
És que si són inabastables és perquè, com diu el teu poema, són de colors infinits :-))
ResponEliminaEn el llibre "La noia de la perla", de Tracy Chevalier, que és una novel·la de ficció sobre el fons històric de la vida de Vermeer, hi ha un moment en que Vermeer li pregunta a la noia que de quin color són els núvols i no recordo exactament el que ella respon si grisos o blancs... el que sí recordo és que ell li diu que miri bé :-) llavors ella s'adona de la gran quantitat de matisos que hi ha dins d'un sol color :-)
Inabastables... infinits...
Per això són tan màgics els núvols :-)
Com? Preguntes com? Doncs, tal qual ho fas, Carme, millor impossible... Dius cada tonteria!
ResponEliminaEts uns artista. L'única cosa que et fa falta: CREURE-T'HO.
No paris, no paris, no paris!
con los colores del corazon podemos crear infinitud de colores ... el empeño que pongamos en cada cosa es el resultado de los colores...
ResponEliminaun beso, carme, hace tiempo que no paso por tu espacio ...me encantó tu colorido
Assumpta, sí, sí, ja recordo aquest fragment de "La noia de la perla" és veritat els colors dels núvols són infinits... i els de moltes altres coses, també!
ResponEliminaAnna, gràcies maca, no pararé, perquè m'encanta jugar amb els colors... però tens raó, no m'ho crec, sempre em sento aprenent, aprenent. Però de parar, no en tinc cap ganes. Una abraçada...
Gracias, Sauze, una barazo para ti.
Hi han persones que veuren colors a priori inexistents. Tu ho fàs. El dia que la majoria ho aconseguim...
ResponEliminawizard, gràcies maco!
ResponEliminaEn el meu cel colors naturals,
ResponEliminala intensitat la posen els elements...
Un instant de núvols és com una carícia fugisera, un instant efímer. De vegades hi ha coses que només les podem viure, no són dibuixables, però estic segur que tu, te'n sortiràs...
Una abraçada.
onatge