dimarts, 26 de gener de 2010

Un conte verd, un conte groc i un conte vermell - 2 El verd


La Cristina  es  va  afanyar a ser  la següent.  Va agafar  la poma  verda  i  molt  decidida li va  fer uns  quants cruixents petons ...

Al  tercer  petó  va començar  a explicar:


En mig  d'un prat  molt  segat,  hi vivia  una sargantana  verda. Caminava  entre  l'herba  i  a vegades  s'acostava al rierol no pas per  l'aigua,  sinó  per trobar-hi  brots  petits  de menta  fresca.


Un dia,  damunt  de l'herba,  sota  d'un arbre,  que encara  guardava el color  tendre de primavera,  va veure  una noia.  Duia una  camisa  de màniga curta  d'un to d'oliva  i  seia amb les  cames  creuades  just  davant  d'un noi.  El  mirava,  absent  a tot,  submergida  en  aquells ulls  tant verds com els  seus.


La  sargantana  encuriosida,  es  va  acostar  i  es  va gosar  passejar  damunt  del jersei  que tenien allà al costat. I  ho va  sentir,  va sentir  allò  que  ella  no hagués  hagut  de sentir  mai,  allò  que per  ella no tenia  cap sentit.


Era  com una música  estranya,  un  so  que  sortia  dels  llavis,  com un murmuri.  Devia  ser  molt  important  i molt  bonic.   tenien  la felicitat  als  ulls  i emetien les  mateixes  vibracions,  l'un  que  l'altre  i  que  l'arbre,  que  l'herba,  que  ella. Va  apropar-se  fins  al  genoll  que  era  gairebé  arran de terra.  Inesperadament  van  allargar  una  mà,  s'hi  va enfilar  suaument  per participar  del moment  màgic.  Al primer  moviment, la sargantana va  fugir  com  només  ella  sabia  fer-ho.  


La  vida  de la sargantana  és  curta,  i mai no va poder entendre quina màgia  s'amagava  en aquella  música  inacabable  i   fascinant  que  havia  permès  que  s'acostessin  a ella  i  participar  per  un breu segon  d'un  moment inabastable.  Mai més  no en va trobar  cap.

25 comentaris:

  1. Tot una delicadesa en verd. Molt acurat i tendre

    ResponElimina
  2. La sargantana no va ser prou agosarada. Això, en un altre cas, li hauria servit per poder seguir gaudint del seu verd.

    *Sànset*

    ResponElimina
  3. La música té un llenguatge que crea complicitats entre tots els que la senten.
    No m'agrada gaire el color verd, en general. M'apunto,però, al "teu" verd.

    ResponElimina
  4. I la sargantana, sense saber-ho, va participar d'un instant d'amor...

    ResponElimina
  5. Quin conte verd més maco...i és calr les pomes verdes són un xic àcides...pobre sargantana...que es va acostar a el xiuxiueig de l'amor humà...amor que ella , no humana no podia copsar...preciós conte verd! i aqui el verd no és pas sinònim de "erotisme" sinó d'acidesa suau, de bellesa inabastable i de diferències entre espècies ...

    ResponElimina
  6. Gràcies, garbí! Tu sempre arribes aviat!

    Són espantadisses, Sànset!

    Pilar, el verd de l'herba... segur que sí que t'agrada.

    Assumpta, potser per una sargantaneta, és difícil saber-ho... oi?

    Gràcies, Elvira, has fet un comentari preciós, tens raó no volia pas un verd d'erotisme, sinó simplement de color: herba, sargantana, arbres, jersei, ulls... i després surt la bellesa inabastable, que és una sensació que a mi m'acompanya sempre... m'agrada que ho hagis dit. Una abraçada.

    ResponElimina
  7. un conte precios..
    no saps pas com m'agrada, encara mes que les pomes verdes!!
    un peto de sargantana per tu

    ResponElimina
  8. I fins tenien els ulls verds, el màxim que poden demanar... Segur que la sargantana ho dirà als seus i els explicarà la sensació que es sent amb l'estima... Segur que fan un puntet.
    Qui sap si ja venien d'una concepció humana ell el SARGANT i ella ANA... Hi deu haver cada miracle en la natura si la comprenguéssim. Anton,
    Ja espero el 3 de la trilogia, per on sortirà el tren?

    ResponElimina
  9. Va fugir, sí, però si ens fixem com s'arrosseguen pel verd encara veurem les petges d'aquella melodia en les sinuoses oscil·lacions de la cua.
    Una delícia
    Salut i Terra, Carme
    Ps. També salut i terra per a les sargantanes.

    ResponElimina
  10. Però en aquesta sargantana, se li allargà la vida! (aquest era el final!) Que trist... pobre sargantana... Me l'imagino VIVA, eh?

    ResponElimina
  11. La música dels tendres petons, dels xiuxiueigs nerviosos, dels somriures inquiets, dels silencis compartits... aquestes vibracions segur que la van encuriosir, a qui no! Apa, sargantana, encara que no ho hagis acabat d'entendre, has participar en un acte ple de vida i ple d'amor! I les pomes saboroses i plenes de colors ens continuen envoltant!

    ResponElimina
  12. Els primers gestos del verd...
    Em muir de ganes perquè encetes la poma de color roig.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  13. sargantana, potser la coneixes del barri la meva sargantaneta. :)

    Anton, no ho sé pas... m'embolico i després no sé com acabar... gràcies!

    Salut i Terra, Francesc, una abraçada.

    Anna, jo també la imagino viva... trist? VOLS DIR? per allò de la bellesa inassolible?

    Cèlia, gràcies pels teus comentaris, sempre rics i plens de calidesa. Un petó.

    Mercè, quins nervis, a veure com me'n surto d'aquesta!

    ResponElimina
  14. T'estan quedant preciosos aquests contes de colors! Ja espero el vermell, a veure amb què ens sorprendràs!

    ResponElimina
  15. Per no dir que la idea em sembla molt original! Se m'oblidava...

    ResponElimina
  16. Gràcies, xexu, a veure què surt. No cabo de trobar un ambient vermell...

    ResponElimina
  17. M'ha quedat regust de poma dolça..

    ResponElimina
  18. Quin conte tan bonic i els dibuixos, preciosos!!!

    ResponElimina
  19. Striper, gràcies!

    M'alegro que t'agradin, kweilan!

    ResponElimina
  20. Vinc a donar-vos la bona nit a tu, a la sargantana...
    Com sempre, genial!

    ResponElimina
  21. Gairebé em passa per alt aquest post, hauria estat una llàstima perquè m'ha agradat aquest conte encara que al final et deixa un regust una mica trist, una mica àcid. Clar que les pomes verdes m'agraden just per això.

    ResponElimina
  22. Doncs jo i la sargantana t'haurem de desitjar una bona tarda... gràcies!

    Mc, gràcies per aquest comentari, a vegades ja passa això del regust àcid... o agredolç, d'allò que no es pot assolir i és tan bonic, oi?

    ResponElimina
  23. Un breu segon, però dolç i intens que recordarà sempre.

    M'encanten els teus contes de colors i aquesta poma verda, en guardava un de molt i molt tendre.

    ;)

    ResponElimina
  24. El conte és preciós... jo veig la tristor en el fet que la sargantana, pel fet de ser-ho, no pot entendre què és l'amor... pobreta! :-) Per cert, he llegit el conte de "La lluna al riu" i no només m'ha semblat una meravella, sinó que m'ha recordat un post que fa temps que vull esciure. Quan ho faci, prometo fer referència a aquest conte que heu construït. Gràcies pel recordatori. Ha estat inconscient, però realment no existeixen aquest tipus de casualitats màgiques? Un petó!

    ResponElimina
  25. assumpta, gràcies per ser-hi, de vosaltres em surt la tendresa.

    Laura, totes les casualitats són una mica màgiques... em farà molta il·lusió veure el teu post.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari