Al tercer petó va començar a explicar:
En mig d'un prat molt segat, hi vivia una sargantana verda. Caminava entre l'herba i a vegades s'acostava al rierol no pas per l'aigua, sinó per trobar-hi brots petits de menta fresca.Un dia, damunt de l'herba, sota d'un arbre, que encara guardava el color tendre de primavera, va veure una noia. Duia una camisa de màniga curta d'un to d'oliva i seia amb les cames creuades just davant d'un noi. El mirava, absent a tot, submergida en aquells ulls tant verds com els seus.
La sargantana encuriosida, es va acostar i es va gosar passejar damunt del jersei que tenien allà al costat. I ho va sentir, va sentir allò que ella no hagués hagut de sentir mai, allò que per ella no tenia cap sentit.
Era com una música estranya, un so que sortia dels llavis, com un murmuri. Devia ser molt important i molt bonic. tenien la felicitat als ulls i emetien les mateixes vibracions, l'un que l'altre i que l'arbre, que l'herba, que ella. Va apropar-se fins al genoll que era gairebé arran de terra. Inesperadament van allargar una mà, s'hi va enfilar suaument per participar del moment màgic. Al primer moviment, la sargantana va fugir com només ella sabia fer-ho.
La vida de la sargantana és curta, i mai no va poder entendre quina màgia s'amagava en aquella música inacabable i fascinant que havia permès que s'acostessin a ella i participar per un breu segon d'un moment inabastable. Mai més no en va trobar cap.
Tot una delicadesa en verd. Molt acurat i tendre
ResponEliminaLa sargantana no va ser prou agosarada. Això, en un altre cas, li hauria servit per poder seguir gaudint del seu verd.
ResponElimina*Sànset*
La música té un llenguatge que crea complicitats entre tots els que la senten.
ResponEliminaNo m'agrada gaire el color verd, en general. M'apunto,però, al "teu" verd.
I la sargantana, sense saber-ho, va participar d'un instant d'amor...
ResponEliminaQuin conte verd més maco...i és calr les pomes verdes són un xic àcides...pobre sargantana...que es va acostar a el xiuxiueig de l'amor humà...amor que ella , no humana no podia copsar...preciós conte verd! i aqui el verd no és pas sinònim de "erotisme" sinó d'acidesa suau, de bellesa inabastable i de diferències entre espècies ...
ResponEliminaGràcies, garbí! Tu sempre arribes aviat!
ResponEliminaSón espantadisses, Sànset!
Pilar, el verd de l'herba... segur que sí que t'agrada.
Assumpta, potser per una sargantaneta, és difícil saber-ho... oi?
Gràcies, Elvira, has fet un comentari preciós, tens raó no volia pas un verd d'erotisme, sinó simplement de color: herba, sargantana, arbres, jersei, ulls... i després surt la bellesa inabastable, que és una sensació que a mi m'acompanya sempre... m'agrada que ho hagis dit. Una abraçada.
un conte precios..
ResponEliminano saps pas com m'agrada, encara mes que les pomes verdes!!
un peto de sargantana per tu
I fins tenien els ulls verds, el màxim que poden demanar... Segur que la sargantana ho dirà als seus i els explicarà la sensació que es sent amb l'estima... Segur que fan un puntet.
ResponEliminaQui sap si ja venien d'una concepció humana ell el SARGANT i ella ANA... Hi deu haver cada miracle en la natura si la comprenguéssim. Anton,
Ja espero el 3 de la trilogia, per on sortirà el tren?
Va fugir, sí, però si ens fixem com s'arrosseguen pel verd encara veurem les petges d'aquella melodia en les sinuoses oscil·lacions de la cua.
ResponEliminaUna delícia
Salut i Terra, Carme
Ps. També salut i terra per a les sargantanes.
Però en aquesta sargantana, se li allargà la vida! (aquest era el final!) Que trist... pobre sargantana... Me l'imagino VIVA, eh?
ResponEliminaLa música dels tendres petons, dels xiuxiueigs nerviosos, dels somriures inquiets, dels silencis compartits... aquestes vibracions segur que la van encuriosir, a qui no! Apa, sargantana, encara que no ho hagis acabat d'entendre, has participar en un acte ple de vida i ple d'amor! I les pomes saboroses i plenes de colors ens continuen envoltant!
ResponEliminaEls primers gestos del verd...
ResponEliminaEm muir de ganes perquè encetes la poma de color roig.
Una abraçada.
sargantana, potser la coneixes del barri la meva sargantaneta. :)
ResponEliminaAnton, no ho sé pas... m'embolico i després no sé com acabar... gràcies!
Salut i Terra, Francesc, una abraçada.
Anna, jo també la imagino viva... trist? VOLS DIR? per allò de la bellesa inassolible?
Cèlia, gràcies pels teus comentaris, sempre rics i plens de calidesa. Un petó.
Mercè, quins nervis, a veure com me'n surto d'aquesta!
T'estan quedant preciosos aquests contes de colors! Ja espero el vermell, a veure amb què ens sorprendràs!
ResponEliminaPer no dir que la idea em sembla molt original! Se m'oblidava...
ResponEliminaGràcies, xexu, a veure què surt. No cabo de trobar un ambient vermell...
ResponEliminaM'ha quedat regust de poma dolça..
ResponEliminaQuin conte tan bonic i els dibuixos, preciosos!!!
ResponEliminaStriper, gràcies!
ResponEliminaM'alegro que t'agradin, kweilan!
Vinc a donar-vos la bona nit a tu, a la sargantana...
ResponEliminaCom sempre, genial!
Gairebé em passa per alt aquest post, hauria estat una llàstima perquè m'ha agradat aquest conte encara que al final et deixa un regust una mica trist, una mica àcid. Clar que les pomes verdes m'agraden just per això.
ResponEliminaDoncs jo i la sargantana t'haurem de desitjar una bona tarda... gràcies!
ResponEliminaMc, gràcies per aquest comentari, a vegades ja passa això del regust àcid... o agredolç, d'allò que no es pot assolir i és tan bonic, oi?
Un breu segon, però dolç i intens que recordarà sempre.
ResponEliminaM'encanten els teus contes de colors i aquesta poma verda, en guardava un de molt i molt tendre.
;)
El conte és preciós... jo veig la tristor en el fet que la sargantana, pel fet de ser-ho, no pot entendre què és l'amor... pobreta! :-) Per cert, he llegit el conte de "La lluna al riu" i no només m'ha semblat una meravella, sinó que m'ha recordat un post que fa temps que vull esciure. Quan ho faci, prometo fer referència a aquest conte que heu construït. Gràcies pel recordatori. Ha estat inconscient, però realment no existeixen aquest tipus de casualitats màgiques? Un petó!
ResponEliminaassumpta, gràcies per ser-hi, de vosaltres em surt la tendresa.
ResponEliminaLaura, totes les casualitats són una mica màgiques... em farà molta il·lusió veure el teu post.