D'una foto treta de les Metamorfosis Andorranes. Com era la plaça d'Ordino fa molts anys.
Ordino va ser el primer lloc que vaig conèixer d'Andorra. El meu pare exiliat polític a l'any 58, se n'hi va anar a viure. Començar de zero, en un lloc desconegut i quatre fills no devia ser gens fàcil, però per mi (que tenia 6 anys quan ell se'n va anar, sol, i 8 quan hi vam poden anar nosaltres) era un món nou i interessant. De la Gran via de Barcelona a Ordino era un canvi espectacular. Aquesta foto i aquest dibuix crec que encara són de més abans que el 58. Però quan jo hi anava a veure el meu pare, Ordino era, encara, un poble molt petit i tenia el riu, preciós, i la riera de Segudet a tocar d'on estàvem i els prats per córrer i les grandalles al mes de maig. I un forn on feien una coca de pa boníssima, que a vegades ens compraven per berenar.
Temps difícils que ens van ajudar a créixer com a persones. I uns records que tenim ben guardats.
ResponEliminaA vegades massa guardats els tinc jo els records... Noves Flors, no sóc massa de recordar, a no ser que em trobi algun estímul o algun fil per estirar.
EliminaUn lloc preciós, Clar que quan vas als llocs per obligació... Realment ben diferent a la Gran via, però crec que ja sento l'olor de la coca, i el pas de l'aigua de la riera
ResponEliminaHe de dir, que a casa meva tots ens hi vam trobar bé de seguida. Andorra fa 50 anys era molt diferent d'ara. Molt més bonica, menys espatllada.
EliminaDiria que no hi he estat mai, com a molt hi devia ser de tan petit que ja ni ho recordo, quan estiuejàvem a la Cerdanya. A saber les escapades què feien els pares arrossegant-me a mi també.
ResponEliminaPer a mi Ordino, sempre serà una mena de paradís, encara que l'hagin espatllat una mica...
EliminaRecords d'infantesa... il·lustrats ;-)
ResponEliminaQuan ets petit, tot pot ser vist des d'una forma positiva (crec)... A vegades he vist imatges de llocs en guerra on els infants juguen i riuen... i potser no poden anar ben alimentats, o potser passen fred... però, en aquell moment, juguen i riuen :-)
És una sort que els records que et queden d'aquella època siguin tan macos! ;-)) Mmmmmm què bona la coca de forner!
(Ostres, quina xafogor que fa avui! Segur que a Ordino dormen més fresquets!) ;-)
Segur que sí, que dormen fresquets... i sí ho vam viure de manera molt positiva.
EliminaEls bons records queden ben repartits entre la Plaça Tetuan i les muntanyes. :)
En el 58 vaig néixer i tinc els meus primers records del 62, ballant per les festes del patró i sortint a corre-cuita quan em vaig adonar que els adults havien fet una rotllana al meu voltant.
ResponEliminaImagino que quan ets tan petit no ets conscient de la situació familiar, juguem i tot és nou per nosaltres.
M´ha encantat aquest post, dins les dificultats, records entranyables de la teva infantesa.
Uns bessets preciosa!!
El meu pare era un home d'acció, valent i decidit... tot i les dificultats, juraria que no ho va passar excessivament malament. La meva mare una mica pitjor, la veritat. Nosaltres, no. Ens va agradar Andorra, de seguida.
EliminaPetonassos, lluneta.
un bon país encara que no és pugés gaudir del tot per la tristesa de les separacions polítiques.
ResponEliminaTens raó, Joan, crec que per tots va ser més dur els dos anys de separació (amb el pare) que no pas el trasllat. :)
Eliminaun preciós record cridat des del teu dibuix...un petó, bonica!
ResponEliminaGràcies, Núria, un petó per a tu també!
EliminaRecords de temps d'exili; què dur devia ser, tot i que si més no ereu sentimental i geogràficament al costat del país, i en un de ben bonic...
ResponEliminaSí érem ben a prop, (no tant com ara) que ni els cotxes ni les carreteres no eren com ara, però a prop de totes maneres. Recordo que el viatge era de més de quatre hores, alguns cops gairebé 5.
EliminaD'Ordino els records que em queden són força més recents, aprendre a esquiar 4 diumenges seguits. Quan ara vaig per Andorra em costa trobar els records d'infantesa que hi expliques.
ResponEliminaPerò si retrocedim al 62 i la gran nevada de Barcelona, "Las autoridades" bé van córrer a demanar ajuda a Andorra.
Recordo perfectament la nevada del 62 (des d'Andorra, clar!) miràvem les fotos als diaris, i ens semblava increïble. I també recordo que Andorra va deixar les seves màquines de treure neu. :)
EliminaM'ha agradat moolt aquest dibuix Carme! ui dec ser de les poques persones en el món que mai ha anat a Andorra....hi haurem de posar remei
ResponEliminaSi vas a la muntanya, encara val la pena, per quedar-te a peu pla de carrers... dona, no gaire... :)
EliminaVas estar vivint a Andorra?? Oridno és un poble molt bonic! Aquest Nadal ja hi tinc pensada una escapadeta..... ^^
ResponEliminaSí! 10 anys, dels 8 als 18... tota una vida d'experiències i d'amics que encara tinc!
EliminaCaram Carme, a poc a poc anem desgranant les nostres vivències, i ens apropem cada vegada més. Exili, pors, canvis, i avui records que són la base del què som!!!
ResponEliminaM'agrada recordar, potser precisament perquè no ho faig gaire sovint. No hi tinc gaire tendència... i he d'aprofitar les ocasions que m'hi porten, com aquesta foto antiga.
EliminaOstres, Carme, quina diferència, la plaça, tal i com està ara! M'ha agradat conèixer aquests esquitxos del teu passat; et sabia andorrana però sense més detalls.
ResponEliminaMe n'hi vaig el dilluns dia 6, durant vuit dies. Hi ha pensada una ruta circular de 3 Km. que surt precisament d'Ordino. Si la faig ja te'n parlaré.
Una forta abraçada!
Nosaltres, aquest any, la trobada amb la colla la fem a Pessons.
EliminaUna abraçada!
Uff, els Pessons... D'una gran bellesa una mica agresta, però molt cansat una vegada a dalt, per anar d'un estany a l'altra. No crec que repeteixi, tal i com està la lesió del nervi ciàtic de la cama; em quedaré amb rutes més senzilles, especials per a les iaies amb bastó:) Ah, i recordo que hi havia uns cavalls molt macos i molt mansos que es deixaven tocar!
EliminaCaram Carme, vas viure a Ordino, de petita? Doncs segur que també tens bons records d'infantesa, ja que la mainada, normalment, té com a prioritat jugar com més millor...
ResponEliminaSuposo que pels teus pares, l'exili no devia ser agradable, però els que van viure la postguerra aquí, també les van pesar ben magres...
Petonets.
Bé, viure, viure, no. Hi anàvem durant dos anys que el meu pare va viure sol allà, a veure'l. Per vacances, viure a temporades... quan vam anar-hi definitivament ja no vam viure a Ordino sinó a Andorra la Vella.
EliminaL'Andorra que jo conec es la de pla de carrer, botigues i més botigues, però sempre m'han atret les seves muntanyes. Fa gairebé dos anys que una neboda s'hi ha traslladat per motius de feina. Hi s'ho passa dallò més be esquiant a l'hivern, que quasi no li veiem el pel, vaja. Ven diferent de l'estiu que enyora els banys d'aigua salada.
ResponEliminaQuan puguem disfrutar d'uns dies de muntanya andorrans pensaré en Ordino segur que te uns voltants preciosos. Me'l recomanes?
I tant que sí!!! Les pistes d'esquí que han espatllat molt la muntanya, també han proporcionat accessos per als cotxes fins a llocs ben bonics i tots els voltants carretera amunt, vagis on vagis són bonics.
EliminaNo hi he estat mai a Ordino, algun dia, algun dia.
ResponEliminaNova modalitat de dibuixos? o és el pas previ de l'aquarel·la?
Aquest cap de setmana m'han vingut moltes ganes de dibuixar els racons del cap de Creus, xò no duia llapis!!! una cosa més a dur al bolso!!!
Com que el vaig treure d'una foto en blanc i negre vaig decidir deixar-lo així!
EliminaUna cosa més a dur al bolso, i tant llapis o punta fina! Sempre!!!! :)
Quants records, quantes vivències!
ResponEliminaGràcies per compartir-les amb nosaltres, Carme.
El dibuix amb blanc i negre té una gran qualitat.
Gràcies a tu Glòria! Potser li falta un matis de gris... que no sé si sabré trobar!
EliminaBona nit, Glòria!
A mi m'agrada aixi, tan...rotund. Sense matisos.
EliminaCaram Carme... si abans t'he parlat dels records personals (en el post de després d'aquest... ja veus, vaig a la inversa) ara ja m'has deixat frepat amb la història d'exili del teu pare.
ResponEliminaPer cert, veig que l'afició pel dibuix ja et ve de molt temps enrere! Tens un pedigrí, eh? ;p
No, no, no, no... l'afició al dibuix és recent (tot just de 3-4 anys) el vaig fer fa pocs dies de la foto antiga. :)
EliminaSegueixo les metamorfosis andorranes que m'agrada molt, perquè hi tinc molts records i m'agrada veure les dues fotos comparades. En veure Ordino em va venir l'impuls de dibuixar les dues versions.
Potxonet, guapo!
Ufff, jo hi vaig estar, però ja fa tant temps que potser ja seria hora que hi tornés a fer una visita.
ResponEliminaTot canvia tant, jo mateixa... no ho coneixeràs!
Elimina