Enllaçant amb l'Elfree
L'ànima pateix
cicatrius perennes.
La terra plora
la pell crida.
Cos i ànima són un.
Terra i homes som un.
Quantes armes diferents
per destruir
els epitelis de l'ànima.
dimecres, 25 de juliol del 2012
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Hi ha tantes formes de fer-nos patir i totes deixen cicatrius -en el cos o en l`ànima, o en ambdós- las de la Terra, las de la Vida.
ResponEliminaUn aferradeta.
Massa formes de fer-nos patir... massa. Clar que també hi ha motles formes de fer-nos gaudir o de fer-nos feliços i les podríem utilitzar més!
EliminaDues aferradetes.
Que bonic...epitelis de l'ànima...
ResponEliminaEstem tots un xic tocats, així que mereix més mèrit encara, ara et "penjo"
Petons, reina!
Petons, Zel... estem tocats, tocats, per tantes coses!
EliminaUna abraçada gran de propina!
Jo cada dia tinc més dubtes sobre si l'home i la Terra formem un tot. Cada cop veig l'home més fora de la Terra, molt més lluny, la trepitgem però no la vivim, la prenem pel nostre espai de desplaçament, d'especulació, de destrucció... no anem bé, Carme, no anem bé.
ResponEliminaTerra i homes som un... sapiguem portar-ho o no... de fet no existim separadament, existim junts. Seria genial que busquéssim la manera de ser una mica més terra tots plegats. I al mateix temps ser més humans en el millor sentit de la paraula.
EliminaNo anem bé, porquet, no anem bé... tens raó. Un potxó de consol.
L'ésser humà, que s'hauria d'estimar la Terra, perquè és el lloc on viu, a vegades sembla absolutament cec i no veu, ni entén, com l'hauria de protegir... El teu poema, una magnífica reflexió...
ResponEliminaL'estat natural, l'estat de gràcia, l'estat de felicitat és estimar la terra... sense ella no som. Un petonàs ben terrestre, Assumpta
EliminaCada cop que obro un blog i em trobo aquesta imatge se m'esborrona l'ànima...Trobo que és molt punyent i segurament s'adiu amb els fets actuals...
ResponEliminaHauríem de tenir present la frase d'un cabdill indi:" La terra no ens pertany, nosaltres pertanyem a la terra". Estimem la natura i segur que ens ho agrairà amb un esclat de colors, olors..i mil i una sensacions agradables.
Petonets.
Recordo aquesta frase del cabdill indi. És ben certa, també és cert el que tu dius...
EliminaPetonets.
Segurament i com sempre el temps ho acabarà esborrant i malauradament obrint noves cicatrius...
ResponEliminaNo se veure aquesta imatge, penjada al teu bloc Carme, tant diferent a la dolçor de les teves aquarel·les. Però les paraules són ben teves i molt boniques.
ResponEliminaUna abraçada.
Tan de bo aprenguéssim la lliçó!
ResponEliminaPerò oblidem ràpidament coses molt importants: que només tenim una Terra i que hauríem de estimar-la i protegir-la.
Entre les cicatrius, la pell i els epitelis, toques la fibra!!! , el del Elfree, també és preciós, em sembla que m'hi apuntaré a fer algun escrit......però li donaré un aire... amb una mica més d'humor que ho necessito. És preciós, em sembla que no he escrit cap poema des de itineràncies.......
ResponEliminaSón uns versos punyents, Carme. Jo també penso que l'home i la terra van plegats. Molt bon dia, i esperem que les cicatrius ens ajudin a recordar i a fer-ho més bé en el futur. Petons
ResponEliminaUns versos impressionants per a una imatge colpidora. "Terra i homes són un", tan cert que és i tan oblidat que sembla que ho tenim.
ResponElimina