D'una foto de Fanal Blau
Suraven flors damunt de l'aigua,
com pensaments suren endins.
Secretament jo les cuidava
però creixien només per mi.
Sento una pena de flors marcides,
d'una bellesa que ja té fi.
El conte:
PREFERÈNCIES
el van convidar a pensar però preferia oblidar
Una pintura preciosa, preciosa, per un nou poema trist! "sento una pena de flors marcides"...
ResponEliminaCom ho farem perquè sentis alegria de flors noves? :-)
El van convidar a pensar i va imaginar un futur millor... va tancar els ulls, va bufar... i es va convertir en realitat!
Em sembla que això només depèn d'un mateix, Assumpta, ja vaig fent, ja...
EliminaUn conte més! :)
Les flors surant a l'aigua amb tot el seu esplendor...Si les cuidaves tu, les flors són agraïdes...
ResponEliminaTu pensa en la bellesa que tenen ara, ja arribarà l'hora de marcir-se!
Petonets.
Cert, s'ha de viure el moment... petonets.
EliminaLes flors del pensament no es marceixen mai, només s'impregnen de tristesa o d'il·lusió o de neguit o de pau... i si ara tenen un color apagat ja n'agafaran un altre de més viu, no patisques.
ResponEliminaAvui, ja tenen un altre color... :) gràcies, bonica!
Eliminaquina preciositat tot plegat! Però la bellesa externa és efímera. La interior creix
ResponEliminaEns retrobem diumenge! Petonets
Ei! que bé! Ens retrobem diumenge!
Eliminaaquestes que tu has dibuixat ja no es marciran mai...
ResponEliminani mai perderan la seva olor
gaudim-les dons !!
una abraçada
Les conservarem, aquí, en aquest slow-blog! ;)
EliminaTot el que es marceix ho fa fora. A dins es conserva fresc i ple de vida.
ResponEliminaSegur que tens raó, Pilar... a vegades cal saber veure-ho.
Elimina