divendres, 28 de setembre de 2012

254 è Joc literari de Tens un racó dalt del món

Ara  el no res..,  us  deia  jo.

Però quan vaig  obrir  els ulls  de  veritat,  no vaig  pas veure  el no res.  Vaig  veure  les  runes  del  que havia estat  el nostre  món.  Encara  hi eren.  Provocadores  i trasbalsadores. El seu polsim em feia  plorar  els  ulls, mentre  s'esllavissaven   davant meu despulles de  tota mena.

Hi  trobava  portes  que no anaven enlloc  i  bigues  inútils  per  aguantar  qualsevol sostre  que  volguéssim construir de  nou.  Cap  paret  que  ens  protegís  de mirades  o  tempestes.

Enderrocar  o reconstruir,  aquesta  era la qüestió.

Aturada  al llindar  del món,  encara  veia  com havia  estat  de bonica la dansa  entre  tu i jo.  I  com es  mantenia  impensadament  blava  la  claror  que  ens  havíem dibuixat,  un dia, l'un a l'altre.

Aturada,  encara,  al   mateix llindar  del món,  vaig  començar  a  recuperar  objectes  i  emocions  perdudes  entre  les nostres  runes.  I vam ser  prou  rics  per  bufar-nos  una  bombolla  de nou,  un altre  món per  nosaltres.

33 comentaris:

  1. Precisa pintura escrits. Clarivident.
    Enric mobil

    ResponElimina
  2. "Recuperar objectes i emocions perdudes"
    Què maco!
    Un relat positiu, esperançador i ple de poesia.
    M´agrada Carme!!

    Molt bona tarda, preciosa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, lluneta! M'agrada que el trobis positiu i esperançador! Molt bona tarda i bon cap de setmana!

      Elimina
  3. oooooh, sí que hem pres els mateixos elements nostàlgics de la casa i és curiós la lectura la fem ben diferent. M'agrada sobretot el final, aquesta bombolla que dóna pas a l'esperanca (m'han pres la ce trencada del teclat, perdó). Molt bonic!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi m'han pres la ce trencada del mòbil!!! :( o sigui que et comprenc molt bé. Fa molta ràbia que l'esperança no sigui ben bé com la voldríem i que tampoc les abraçades ens surtin senceres, tal com ens agradarien...

      Gràcies, guapa!

      Elimina
    2. Al mòbil jo ho he d'escriure així... esperanc,a i abrac,ades... què hi farem :-))

      ççççççççççççççççççççççç

      :-)))

      Elimina
  4. Oh!, quanta tristor per a una vesprada de divendres tot i estar plovent. Sort que hi ha un bri d'esperança.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és només un bri... és una esperança sencera, de la de veritat, no creus? :)

      Elimina
    2. Tens raó, Carme. És que no duia les ulleres.

      Elimina
    3. :) Gràcies, Jp, per saber veure l'esperança sencera!

      Elimina
  5. Venint del verd de l'apunt anterior, i de la lluna del cedre, res no és impossible, Carme.
    La bombolla, tot un món, un món que comença.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Res no és impossible... doncs, gràcies, Jordi!

      Elimina
  6. Si se'ns enderroca un món sempre podem intentar reconstruir-lo amb les seves runes, o fer-ne un de nou, encara que aquest no tindrà imatges balladores...
    Un coliri de sentiments, per aquests ulls que ploren per la pols de l'enyor...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo sempre tinc tendència a voler reconstruir... amb pols o sense, si cal ja passarem el drap!

      Elimina
  7. Un altre món dins una bombolla....poètic Carme.Precioses paraules

    ResponElimina
  8. Magnífic, Carme. Sense paraules.
    Una gran abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegro que t'agradi... Moltes gràcies!

      Elimina
  9. Carmeta...les emocions sempre amunt i avall..
    m'ha agradat molt aquest escrit, de dalt a baix o de baix a dalt..
    al principi m'ha recordat el País de las últimas cosas del P. Auster, però el teu final és molt millor..:)
    bon capde7-mana!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, lolita! Jo és que em sembla que no sé escriure de res més que d'emocions... què hi vols fer?

      Petonassos i bon cap de setmana!

      Elimina
  10. tornar a començar sempre ha de ser la última oportunitat

    ResponElimina
  11. L'esperança d'un mon nou, sorgeix de les cendres (o pols)que ens omple d'emocions.
    Quin relat més tendre. Ves, jo no el trobo trist potser perque el sento real.
    Petonicos i bon cap de setmana

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tampoc el sento tant trist! menys mal que m'entens! petons i bon cap de setmana, Montse!

      Elimina
  12. Uns privilegiats! No sempre és fàcil trobar una bombolla per fer un món nou.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dona, bufant no és tant difícil de fer una bombolla! :) Ara saber fe r d'aquesta bombolla un món... ja és més complicat.

      Elimina
  13. Iupiiiiiiii final feliç!! M'ha sorprès molt!! Mira que anava llegint i pensava que això acabaria malament... així que, quan he vist un final amb futur, m'ha agradat molt!! ;-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla que vaig tornant definitivament cap als finals feliços... :) Gràcies!

      Elimina
  14. Tot submergint-nos en les nostes entranyes, renaixem novament com l'au Fènix i aconseguim la plenitud.
    De vegades la bellesa és trista, però no per això és menys bella.
    M'has emocionat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em fas reflexionar sobre la relació entre bellesa i tristesa.

      La bellesa pot ser trista també, és cert. I a vegades fins i tot la bellesa que no era trista abans, a partir d'un canvi de circumstància o de punt de vista s'hi torna de cop. Recuperar la bellesa, trista o no, em sembla molt necessari.

      Gràcies pel regal de les teves emocions!

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari