D'heura, el vestit
s'amaga les ferides,
la pell resseca.
Inventa instants
com aquells que van ser
tendres i càlids.
s'amaga les ferides,
la pell resseca.
Inventa instants
com aquells que van ser
tendres i càlids.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
M'encanta el detall de l'heura, i com guanya el dibuix amb una mica de color.
ResponEliminaGràcies, maco!
EliminaDoncs, jo cada vegada hi trobe més defectes.;-)
ResponEliminaA veure, a veure... digues! ;-) Potser n'aprendré una mica!
EliminaRes, ha estat un atac d'enveja podrida, però ja se m'ha passat.
EliminaAh! doncs fantàstic!
EliminaJo també tinc enveja podrida quan et llegeixo... estem empatats. :)
Certament, les heures ben enfilades amaguen les ferides, la pell resseca de les parets...
ResponEliminaM'agraden tots dos. El dibuix sense color quedaria molt xulu en gravat.
petó
Gràcies, Miquel! De moment amb els gravats no m'hi embolicaré pas! :)
EliminaQuè maco, CARME!!! :-)))
ResponEliminaPer cert, que ara he pensat que EL PRIMER DIBUIX JA NO EXISTEIX, doncs s'ha convertit en EL SEGON... però aquí, al blog, ha deixat el seu rastre, com les mandales ;-))
L'heura... maca, maquíssima!! Ets la meva artista preferida!! :-))
Exacte, el prime dibuix ja no existeix! Vaig estar temptada de deixar-lo sense pintar, però al final vaig decidir aquesta solució!
EliminaGràcies, Assumpta, m'encanta ser la teva "artista" preferida. T'han guanyat un original, si em dius quin t'agrada, te l'envio! :)
T'has guanyat, volia dir!
EliminaOstres!!!! Puc triar entre totes les teves aquarel·les? Uaaaaaaau!!! Jo accepto, eh? Hahaha no penso pas fer compliments!! :-DDD
EliminaEntre quines puc triar? Ja sé que la Moleskine Gegant no la vols desmuntar, no pateixis :-) però entre les altres, puc triar la que vulgui? :-)))
Doncs, això, la Molekine gegant, no... i de les altres la que vulguis. Les tinc totes al blog, menys les que eren impresentables.
EliminaS'ha de dir, essent realista, que ja n'he regalat unes quantes i podria ser que la que triessis ja no la tingués, però no sé com fer-ho per dir-te quines sí o quines no... o sigui que tu tria i si la tinc, ja és teva! I si no la tinc, sempre puc tornar-la a dibuixar.
Dues amigues, en moments diferents, em van dir d'una aquarel·la que els agradava molt i com que una era de la Moleskine i l'altre m'agradava especialment, les vaig repetir. Iguals del tot no van quedar, però força, força.
La que em sembla més difícil de repetir és la de la lluna, damunt dels arbres... dubto que em quedés igual, perquè em va sortir una mica per xurra, però la resta es pot fer.
En tinc quatre de seleccionades, però les hi vull ensenyar a en Josep Lluís perquè a mi m'agraden moltíssim les quatre i així m'ajudarà a decidir... I les de la Moleskine Gegant ja no les mirava... i les de la llibreta de camamilla tampoc ;-))
EliminaIupiiiiiiiiiii :-DDDDDDD
I la meva, també!
ResponEliminaMaremeva! quina preciositat poètica escrida, dibuixada i aquarel·lada!
Gràcies, Fanalet!
EliminaPetonassos!
L'heura amaga les ferides...sota l'aparença de vigor i frescor, qui sap quant de dolor i mancances s'oculten.
ResponEliminaMagnífic, Carme!
Com nosaltres que ens posem a vegades el millor "vestit" de somriures, ànims i empenta i amaguem les ferides a la pell...
EliminaGràcies, Glòria!
Uaaauuu!!! Mai se m'hagués passat pel cap pintar una heura, i mira que m'agraden ehhh! M'encanten els detallets que has dibuixat i després com guanyen amb el color... He de tornar a pintar! ;)
ResponEliminaDoncs, vinga, endavant, Alba! Esperem les teves pintures!
Eliminacrec que has immortalitzat el seu encant.....
ResponEliminaQue bonic, Joan, això que dius... :)
EliminaMolt bonica l'aquarel·la...Has posat una capa de maquillatge sobre les arrugues amb què el pas del temps, a obsequiat a les pedres...
ResponEliminaQue si abans ja eren formoses, ara encara en són més!
Les heures sempre embelleixen les parets.
Petonets.
Sí, són boniques encara que col·laboren a l'escrostonament!
EliminaBon dia, M Roser!
No se m'acut res original que dir. M'afegeixo a les lloances.
ResponEliminaGràcies, Laura!
EliminaRocabruna! quin nom tan bonic.
ResponEliminaL'aquarel·la m'agrada molt. Suposo que a la tardor canviarà de colors aquesta paret verda?
En nom i el lloc, que té el seu encant, és un petit nucli que pertany al terme municipal de Camprodon tot i que està molt apartat.
EliminaNo sé si aquestes heures són de les que canvien de color... jo diria que no.
m'agrada molt este dibuix, carme, pintat i quan encara no l'havies pintat.
ResponEliminam'ha fet impressió llegir que el primer "ja no existeix"... i m'ha alegrat llegir després això que et diuen, que gràcies a haver-lo guardat aquí, encara el podem veure. quin bon invent, poder guardar els "vestits", transparents, abans de tenyir-los.
i quina paciència has tingut cosint este vestit d'heura, noieta.
m'agrada el vestit, però també el trosset que no has volgut amagar del tot de ferides i de pell resseca, les parets, les teules amb les pedres...
bona nit, carme.
Gràcies, iruna, pel teu comentari. No sé donar textures pintant, tots els colors em queden llisos i plans i per això he de dibuixar l'heura. Em fa feliç que t'agradi, bonica!
EliminaBona nit iruna!
Quin amagatall és l'heura! ^0^
ResponEliminaNomés és heura.
EliminaAmagatall i vestit.
Potser nostàlgic.