No totes les teulades tenen el mateix pendent, ni la mateixa mida i la pluja hi cau igual. L'aigua hi flueix pendent avall. Fluirem submergits en la vida, com l'aigua llisca pels teulats. Què importa si més ràpids o més lents, què importa si més intensament o més pausadament. Finalment l'aigua, en una mesura o altra sempre fa camí cap al mar...
Deixar que la vida flueixi al ritme que ens pertoca, de vegades més ràpid, d´altres més lentament... més tard o més d´hora arribarem.
ResponEliminaUns bessets de bona nit!
Fluir, tan fàcil que sembla i tan difícil que ens ho fem de vegades...
EliminaUna abraçadeta.
Que és el seu camí natural. I els camins naturals s'han de seguir, o deixar que es facin.
ResponEliminaBen bé, així!
EliminaDe vegades l'aigua queda embassada, llavors s'evapora i ha de tornar a començar.
ResponEliminaQuan és poqueta, tens raó, quan és molta tira avall, avall...
Elimina
ResponEliminaJo ho deia en poeta "Nuestras vidas son los rios...
Sembla molt senzill...però a vegades resulta tot tan complicat!
Massa, massa complicat... :)
EliminaTot canvia, res roman. L'aigua del riu no és mai la mateixa, sort dels canvis. És bonica la pintura!
ResponElimina"Sort dels canvis", sempre és una fantàstica manera de mirar-ho, ja que els canvis és l'única cosa a la vida que tenim assegurada. Tot canvia... ben cert.
EliminaPetonassos, bonica!
Bona observació i reflexió sobre la vida!!...Si tot va bé, a poguè ser, què aquest fluir sigui lent, intens i ple de bones vibracions!!
ResponEliminaCaldrà fer algún treball a aquesta teulada perquè no deixi lliscar l'aigua massa depresa!!.
Una abraçada.
he, he, he... tunejar la teulada de la vida, perquè no passi tan ràpid.
EliminaMontse... quina gran idea! ;)
Passejaré pels teulats a pit descobert mirant al lluny i a l'aprop ,sentint la gatzara del carrer i embrocant-me a galtes el sol, l'airet dolç i el cant dels ocells... I em vindrà a veure la empatia de sentir-me tocant el cel havent pujat del baf de la terra que em va veure néixer. Em convertiré en predicador de les veritats que he pogut copsar en ma estança en el lloc de la pau i l'amor i la llibertat, tres aspectes que no son de franc i ens hem de guanyar amb les suorades de cada dia... Anton.
ResponEliminaAnton, ja m'agrada que segueixis sent predicador de veritats, sempre des del teu lloc, prediques precisament tot això: pau, amor i llibertat. I no, no són de franc tot té un preu i ens l'hem de guanyar. Molts gràcies, Anton!
EliminaCarme, no t'has plantejat dedicar-te professionalment a la pintura? Aquesta aquarel·la supera amb escreix la de molts artistes d'ofici. És preciosa!
ResponEliminaSí, tota aigua fa camí de la mar... Em quedo amb la reflexió.
Una abraçada!
Montse, no, no, no m'ho he ni plantejat, jo jugo i aprenc... res més. A vosaltres us agrada i m'animeu molt. Si no fos per vosaltres mai no hagués agafa t un pinzell, però aquí molta gent m'hi ha animat i ha estat una generositat per part vostra que jo he anat aprofitant per creure-m'ho una mica.
EliminaUna abraçada, Montse!
Vaja, que filosòfica estàs! He, he.
ResponEliminahe, he, he... a vegades surten les coses com surten... sense pensar-hi massa, filosofia "patillera" que diria el meu fill. :)
EliminaNo sé si els homes són com l'aigua, sempre van contra corrent. És l'origen de la vida, anem de la mar ... a la terra.
ResponEliminaBona nit Carme.
Bona nit, Pere! Ben tornat! feia dies que no et vèiem!
EliminaNo som com l'aigua, no. Els homes som molt diferents de l'aigua, i massa sovint anem contracorrent, és cert.
Però a vegades sento desitjos i anhels de ser com l'aigua... i mentre ho expresso així, espero que això no molesti ningú. :)
A la vida, com l'aigua, tots anem a un ritme diferent, que només és nostre... Encara que ens encaminem cap al mateix horitzó.
ResponEliminaL'aigua, però, sempre avall...
Preciós el poble, precisament per aquests ritmes diferents, que tan bé has representat.
Bona nit.
M'alegro que t'agradi, M Roser! A vegades seria bonic saber fer com l'aigua que sempre agafa el camí més natural i el més senzill. :)
EliminaBé, dels camins de l'aigua i de com tots anirem a parar al mateix mar ja t'han comentat.
ResponEliminaAra jo et diré que, veient les teves aquarel·les (Vilopriu 2 també) i llegint les teves paraules... M'agafen ganes d'anar a viure a Vilopriu! :o)
petó
:) he, he, he... si mai te n'hi vas, avisa'm! que per allà ens podem trobar de tant en tant! ;) Un petó!
EliminaSí, l'aigua sempre acaba en el mar, però de vegades s'entreté on se la necessita. ^0^ Preciós el dibuix. Tal vegada sigui pels colors de l'aigua que el componen.
ResponEliminaM'agrada la teva frase, Pilar! M'agradaria fluir com l'aigua, però també entretenir-me on se'm necessita, si en sé i si me n'adono... Gràcies, gràcies!
Elimina