Hi ha mons estranys
que semblen incomprensibles.
No importa que sigui així...
Mentre les melodies estiguin tenyides de blau.
Mentre siguem tant junts que, a moments,
s'esborrin els límits de tu i de mi.
Mentre ens acompanyem
amb la mirada clavada al mateix horitzó.
Tens raó. Pels de fora potser sembla un món incomprensible però si a ells ja els hi està bé, no els ha d'importar gens. Un bonic relat molt poètic. :-)
ResponEliminaGràcies, Mc!
EliminaMentre la música continuï sent universal.Un mateix llenguatge.Ens entendrem :)
ResponEliminauna abraçada Carme
Ens entendrem, Joana, sense cap dubte, només cal voler-se entendre... oi?
EliminaUna abraçada, Joana!
N'has fet una molt bona interpretació, Carme. Jo em vaig mirar el quadre de totes les maneres possibles i no se'm va ocòrrer res de decent.
ResponEliminaTornada ja a la rutina quotidiana, amiga?:) Una forta abraçada!
Sí, tornada a la rutina quotidiana... amb les coses bones de la rutina i les més avorridetes... que sempre tot té dues cares, oi?
EliminaUna abraçada estimada!
Hi ha llenguatges que s'entenen sempre, per més incomprensibles que semblin, però surten de dins per tornar cap a dins.
ResponEliminaGràcies, XeXu!
EliminaEstic amb Galionar... a mi el quadre no em diu gaires coses, però el teu blau m´ha fet pensar en una cançó de la Lucinda Williams que es diu "Blue" i es bellissima
ResponEliminaUi! Quina sort, Enric, si n'aprendré de músiques amb tu!
EliminaEl que importa és que les melodies no deixen de sonar
ResponEliminaQue no parin, que no parin!
EliminaSi tots mirem cap al mateix horitzó.... segur que ens sortim!
ResponEliminaBona aportació Carme!
Al menys sembla un bon començament, junts per aconseguir allò que ens importa...
EliminaGràcies, Alba!
Crec que has definit una de les mil maneres del significat de la paraula amor.
ResponEliminaI ho has fet amb les paraules justes.
bona nit, Carme.
Pep, vols dir que parlem mai d'altra cosa? :)
EliminaSi m'hi aproximo una mica em dono per satisfeta!
Encara que la visió sigui una mica surrealista, si tenim una bona connexió i tots plegats escoltem la mateixa melodia...Fins i tot, descobrirem que el quadre pot ser bell!!!
ResponEliminaPetonets.
I tant que sí!!!! petonassos,
Elimina"Esborrar els límits" em sembla molt bonic.
ResponEliminaGenial sortida al quadre que no agrada a gairabé ningú!
Aferradeta i bona nit!
M'alegro que t'agradi, lluneta!
EliminaSorprenent i bellíssim, Carme!
ResponEliminaMoltíssimes gràcies, Glòria!
EliminaNo sé com ho has fet, però has aconseguit fer-me veure la part bonica d'aquest quadre...
ResponEliminaDe totes formes, el mèrit és teu, més que de Picasso... A mi, on hi hagi un bon "Carme" ;-)))
he, he, he... un bon "Carme" em fas gràcia!
EliminaLa part bonica... de les coses... a vegades costa prou de trobar. Molt més que no pas en aquest quadre. Però m'hi entreno i m'hi entreno!
La màgia del cubisme és la possibilitat de veure de manera lineal tres dimensions...Desapareixen les aristes i omplen el paisatge com una cadena pixelada, amb infinites combinacions.
ResponEliminaSí, i tant! és la possibilitat de veure tots els punts de vista, des d'un mateix punt de vista, encara que sembli paradoxal i per això conté tanta riquesa dins i tanta sorpresa. Infinites combinacions, ben cert!
ResponEliminaTé raó l'Assumpta, saps trobar la part bella de tot! Molt bon relat, molt blau ;)
ResponElimina:) Moltes gràcies, Sílvia! una abraçada
EliminaQue bonic i què poètic! Felicitats per la proposta! ;)
ResponEliminaMoltes gràcies, Nymnia!
EliminaBoníssim, aquesta mirada a l'horitzó ens serveix per trencar cadenes i anar més lluny.
ResponEliminaMés lluny, sempre molt més lluny, dels arbres caiguts que ara ens empresonen...
EliminaGràcies Montse!
mentre ens tinguem els uns als altres anirem fent camí en aquests móns incomprensibles que tant ens destoroten.
ResponEliminaFent camí, rits, sempre...
EliminaUn blau que uneix i fa somniar horitzons.
ResponEliminaEl blau és molt potent, Rafel!
Elimina
ResponEliminaM'agrada com el teu poema es desdibuixa i s'esmorteeix a mesura que avança, tal i com el quadre es difumina en les tres siluetes irreconeixibles, però el final és perfecte: mirar cap al mateix horitzó encara que s'esborrin els límits que ens contenen. Un exercici d'abstracció d'un nivell com el del quadre!
M'ha encantat! :D
Moltes gràcies, Helena! Em fa molt feliç que t'agradi! :D :D :D
Elimina