dimarts, 25 de setembre de 2012

Els tres músics - Relats conjunts


Hi ha  mons  estranys
que semblen incomprensibles.

No importa  que sigui  així...
Mentre  les  melodies estiguin tenyides  de blau.
Mentre  siguem tant  junts  que,  a  moments,
s'esborrin els  límits  de tu  i de mi.
Mentre  ens  acompanyem  
amb la  mirada clavada  al mateix  horitzó.


38 comentaris:

  1. Tens raó. Pels de fora potser sembla un món incomprensible però si a ells ja els hi està bé, no els ha d'importar gens. Un bonic relat molt poètic. :-)

    ResponElimina
  2. Mentre la música continuï sent universal.Un mateix llenguatge.Ens entendrem :)
    una abraçada Carme

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ens entendrem, Joana, sense cap dubte, només cal voler-se entendre... oi?

      Una abraçada, Joana!

      Elimina
  3. N'has fet una molt bona interpretació, Carme. Jo em vaig mirar el quadre de totes les maneres possibles i no se'm va ocòrrer res de decent.
    Tornada ja a la rutina quotidiana, amiga?:) Una forta abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, tornada a la rutina quotidiana... amb les coses bones de la rutina i les més avorridetes... que sempre tot té dues cares, oi?

      Una abraçada estimada!

      Elimina
  4. Hi ha llenguatges que s'entenen sempre, per més incomprensibles que semblin, però surten de dins per tornar cap a dins.

    ResponElimina
  5. Estic amb Galionar... a mi el quadre no em diu gaires coses, però el teu blau m´ha fet pensar en una cançó de la Lucinda Williams que es diu "Blue" i es bellissima

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ui! Quina sort, Enric, si n'aprendré de músiques amb tu!

      Elimina
  6. El que importa és que les melodies no deixen de sonar

    ResponElimina
  7. Si tots mirem cap al mateix horitzó.... segur que ens sortim!
    Bona aportació Carme!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al menys sembla un bon començament, junts per aconseguir allò que ens importa...

      Gràcies, Alba!

      Elimina
  8. Crec que has definit una de les mil maneres del significat de la paraula amor.
    I ho has fet amb les paraules justes.
    bona nit, Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pep, vols dir que parlem mai d'altra cosa? :)
      Si m'hi aproximo una mica em dono per satisfeta!

      Elimina
  9. Encara que la visió sigui una mica surrealista, si tenim una bona connexió i tots plegats escoltem la mateixa melodia...Fins i tot, descobrirem que el quadre pot ser bell!!!
    Petonets.

    ResponElimina
  10. "Esborrar els límits" em sembla molt bonic.

    Genial sortida al quadre que no agrada a gairabé ningú!

    Aferradeta i bona nit!

    ResponElimina
  11. No sé com ho has fet, però has aconseguit fer-me veure la part bonica d'aquest quadre...
    De totes formes, el mèrit és teu, més que de Picasso... A mi, on hi hagi un bon "Carme" ;-)))

    ResponElimina
    Respostes
    1. he, he, he... un bon "Carme" em fas gràcia!

      La part bonica... de les coses... a vegades costa prou de trobar. Molt més que no pas en aquest quadre. Però m'hi entreno i m'hi entreno!

      Elimina
  12. La màgia del cubisme és la possibilitat de veure de manera lineal tres dimensions...Desapareixen les aristes i omplen el paisatge com una cadena pixelada, amb infinites combinacions.

    ResponElimina
  13. Sí, i tant! és la possibilitat de veure tots els punts de vista, des d'un mateix punt de vista, encara que sembli paradoxal i per això conté tanta riquesa dins i tanta sorpresa. Infinites combinacions, ben cert!

    ResponElimina
  14. Té raó l'Assumpta, saps trobar la part bella de tot! Molt bon relat, molt blau ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. :) Moltes gràcies, Sílvia! una abraçada

      Elimina
  15. Que bonic i què poètic! Felicitats per la proposta! ;)

    ResponElimina
  16. Boníssim, aquesta mirada a l'horitzó ens serveix per trencar cadenes i anar més lluny.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Més lluny, sempre molt més lluny, dels arbres caiguts que ara ens empresonen...

      Gràcies Montse!

      Elimina
  17. mentre ens tinguem els uns als altres anirem fent camí en aquests móns incomprensibles que tant ens destoroten.

    ResponElimina
  18. Un blau que uneix i fa somniar horitzons.

    ResponElimina

  19. M'agrada com el teu poema es desdibuixa i s'esmorteeix a mesura que avança, tal i com el quadre es difumina en les tres siluetes irreconeixibles, però el final és perfecte: mirar cap al mateix horitzó encara que s'esborrin els límits que ens contenen. Un exercici d'abstracció d'un nivell com el del quadre!

    M'ha encantat! :D

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Helena! Em fa molt feliç que t'agradi! :D :D :D

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari