Col·lecció de moments: Joc literari 253 - Un món tan fràgil

dissabte, 22 de setembre del 2012

Joc literari 253 - Un món tan fràgil

Era molt bell. Un món de llum, de reflexos, de colors vaporosos, de meravelles amagades...
Ja saps com era el meu món.
Jo pensava que també era el teu.
Sense saber com, va esclatar de sobte, un vespre, amb no més de quatre mots.

Ara, el no res.

Un altre Joc literari de J.M Tibau (sense utilitzar la lletra i)

28 comentaris:

Pere22 de setembre del 2012, a les 17:47
És que de vegades vivim dins d'una bombolla i no ens assabentem del que passa a fora ... o potser no ens interessa. És un escrit bonic.

Bona tarda Carme :)
ResponElimina
Respostes
zel22 de setembre del 2012, a les 19:26
Ara, els nostres mons són així...
ResponElimina
Respostes
M. Roser22 de setembre del 2012, a les 21:53
No diuen que els pols oposats s'atrauen? També deu passar amb els mons...El problema és que eren massa iguals...
Em va agradar molt i molt que compartíssim la benvinguda a la tardor, en una nit tan plena d'emocions.
Petonets.
ResponElimina
Respostes
sa lluna22 de setembre del 2012, a les 22:04
Una micona tristot l´he trobat, és que el no res no m´ha agradat mai...

Bessets de bona nit!
ResponElimina
Respostes
Galionar22 de setembre del 2012, a les 22:25
Que trist i que bonic, Carme. No feia cap falta, no, la "i" per explicar-nos aquest conte.
Una forta abraçada!
ResponElimina
Respostes
Pep22 de setembre del 2012, a les 22:36
Tots vivim en el nostre món, compartir-lo és cosa nostra.
Si intentem fer-nos nostre el món de l'altre, esclata... i després el no res.

Molt trist, Carme.
Però bonic.

un petó.
ResponElimina
Respostes
Garbí2422 de setembre del 2012, a les 22:42
Aprofitar l'estona que dura és vital, mai sabem quan durarà i el momentvde fer ploff
ResponElimina
Respostes
lolita lagarto22 de setembre del 2012, a les 23:29
sí que ho és de fràgil el món.. i ho som nosaltres i les nostres relacions potser també una mica, encara que costi creure-ho, o que fins i tot sigui millor creure que no han de ser fràgils sempre .. és terrible adonar-te que un món en comú deixa de ser, deixa d'existir..tan de bo les bombolles no esclatesin mai...
jo necessito creure malgrat tot, en la fortalesa de les relacions..
ResponElimina
Respostes
Glo.Bos.blog23 de setembre del 2012, a les 1:42
Hi han coses de gran bellesa, però fràgils, s'han de tractar amb molta delicadesa perquè no és destrueixin.
Molt bonic, Carme!
ResponElimina
Respostes
McAbeu23 de setembre del 2012, a les 9:21
Em sembla que la solució que jo dono per aquests casos al meu sonet d'avui no es pot aplicar al teu món de llum i reflexos.
Una molt bona participació, CARME. Que tinguis un bon diumenge!! :-)
ResponElimina
Respostes
Helena Bonals23 de setembre del 2012, a les 12:38
M'hi sento reflectida, en la bombolla del teu poema!
ResponElimina
Respostes
Sílvia 23 de setembre del 2012, a les 12:53
M'ha tocat la fibra aquest poema, és tot tan efímer... hi ha bombolles, però, que les podem fer durar molt, oi?! si les cuidem bé. Molt bon poema, i sense cap i!! Com us ho feu? ;)
ResponElimina
Respostes
Rafel23 de setembre del 2012, a les 17:25
Hi faltava la "I" per unir esperances i camins.
ResponElimina
Respostes
esborrall24 de setembre del 2012, a les 10:46
Les pompes de sabó, si ens hi fixem, són un dels nombrosos trucs dels il-lusionistes. Res és el que sembla i la màgia acaba si descobreixes com es fa...Malauradament.
ResponElimina
Respostes

Afegeix un comentari

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)