T'amagues, com qui baixa una porta metàl·lica,
com qui només sap retornar imatges exteriors.
Sempre hi ha un gest que et justifica
i que t'explica, gairebé a traïció...
com si fos una llum que il·lumina sempre
tots els moments i les converses compartides.
M'agrada la metàfora i el desenllaç del poema, el color vermell i el reflexe en el vidre de la porta del restaurant. Bravo, Carme!.
ResponEliminaGràcies, Ramon, m'afalaga molt que t'agradi!
EliminaAvui, m´agrada moltíssim el poema
ResponEliminareforçat amb el vermell de la aquarel.la,
és un pensament tan proper, tan conegut...
Bon diumenge!
Bessets
És molt, molt conegut, sa lluna, ho sé. Moltes persones s'hi poden sentir identificades, d'una banda o d'una altra. Les coses són com són i les persone s també. No podem pretendre que ningú sigui a la nostra mida.
EliminaNo faràs mai una exposició amb totes aquestes aquarel·les? m'agraden molt...
ResponEliminaUix! I desfullar tots els meus quaderns? :)
EliminaPreciós, Carme.
ResponEliminaAquarel·la i poema
Petó
Petó, Miquel, moltíssimes gràcies!
EliminaPotser et semblarà una mica fora de lloc, però en veure la teva aquarel·la, m'ha vingut al cap el TEMPLE BAR, deu ser que encara porto ressaca de la sortida que vaig fer divendres. Bona tardor, Carme!!!
ResponEliminaNo, s'hi assembla molt!! Bueno, jo també vinc de dormir poc ;) Carme, dibuixes de conya!!!
EliminaTeniu raó, s'hi assembla, però no ho és. Gràcies, precioses.
EliminaBona tardor a les dues!!!!
Qué bonic! M'agradaria entrar a aquest restaurant
ResponEliminaHauràs d'anar fins a Paris!
EliminaAquest cafè-restaurant és preciós ... donen ganes d'entrar-hi.
ResponEliminaDins col · leccionen moments i tertúlies.
Bon dia Carme.
Hi entrem, doncs, Pere?
EliminaEntrem-hi, entrem-hi.
ResponEliminaAmb la llum de les paraules.
Entrem-hi, va! Trobada blocaire al Café des Musées! :) Poètica, per descomptat!
Eliminaets genial Carme! de debò!
ResponEliminaMoltes gràcies, preciosa!
EliminaCada cop m'agraden més els teus dibuixos. Fan ganes d'entrar-hi
ResponEliminaEndavant!
EliminaSí que és bonica l'aquarel·la, cada vegada ho fas millor, sens dubte. El roig, la il·luminació... tot.
ResponEliminaMoltíssimes gràcies, Noves Flors!
EliminaA mi també m'ha recordat el carrer de Dublin, el Temple Bar. Però personalment, dels vermells en defujo una mica... Però l'aquarel·la és molt, molt maca!
ResponEliminaUna abraçada!
Un dia te'n regalaré una que no sigui vermella! :) Abraçades, Montse!
EliminaEl blau és el color que prefereixo, però he de reconèixer que aquest vermell de la teva deliciosa aquarel·la em resulta encisador. Preciós!
ResponEliminaGràcies, Glòria! Un plaer tornar a compartir vetllada amb tu!
Eliminael vermell m'ha cridat l'atenció,
ResponEliminaperò avui el que més m'ha colpit són les teves paraules...
és com si reflectissin un gest familiar i estimat...
m'has fet pensar i molt!
un petó bonica!
Com li deia a sa lluna, tots ens hi podem identificar, d'un costat o d'un altre. Hi ha gestos que ens són molt comuns a tots, i estimats, per descomptat. Estimar és estimar tots els gestos, mentre siguin de bona fe i de bon rotllo.
EliminaUn petó estimada!
Els teus colors han fet un bon salt, han passat del blau fred al càlid vermell...amb el grog una mica indiscret de la llum, que il·lumina les converses...
ResponEliminaPetons de bona nit.
Així són els colors del carrer... de sobre l'un i al moment un altre...
EliminaPetons de bona nit, M Roser.
M'ha deixat sense alè la vermellor de la pintura. És fantàstica!
ResponEliminaM'alegro que t'agradi, tu ets la meva entesa preferida... que em va saber donar l'empenta en el moment oportú i amb la força oportuna, la meva fada padrina.
EliminaM'has fet envermellir i m'he endinsat dins del quadre.
EliminaParlem de la teva disponibilitat i del teu tarannà obert i de la teva capacitat d'escoltar i del teu "donar-te", tot donant-li sentit a la gratuïtat???
T'abraço ben fort, preciosa!
EliminaPel que fa a les paraules que l'acompanyen, degraden del gris al groc, com una carícia que demana atenció i convida a buidar els ulls de reflexos.
ResponEliminaEstic ben convençuda que si sabem mira r i escoltar, fins i tot els que més s'amaguen, ens diuen moltes coses impensadament... o sense volar-ho, es traeixen a ells mateixos amb un petit mot o gest o somriure o silenci.
EliminaMagnífiques paraules però el que m'ha cridat més l'atenció és el dibuix. Una meravella i sempre tan bonics i poètics, amb el seu aroma a cafè, les cafeteries parisines! :)
ResponEliminaEnamoren els passos... els colors del carrer!
Elimina