Ens apropem ...
amb les instruccions ben escrites,
amb somriures i recte al nas.
Arribada amb claror minvant.
Des de la terrassa, contemplo
el paisatge proper que enamora.
No m'afanyo a fer la fotografia i ve la nit.
Recança de paisatge perdut.
Surt la lluna...
fa el seu camí com cada dia.
Em fa somriure: avui tenia cita amb un cedre.
(primer intent a la llibreta de camamilla)
La miro a través de les branques.
No tinc imatges i les invento de memòria.
(segon intent amb paper aquarel·la)
Tot això era abans de començar...
Després, abraçades, somriures i riures a dojo.
La poesia, en tres actes: intensitat, emocions,
quotidianitats poètiques i síntesis vitals suggeridores.
Calma i placidesa.
Sorpresa de reconèixer cadascú.
I la nit i la lluna, fidels.
I el final, sempre, sempre, massa aviat.
PD: Moltíssimes gràcies a tots, per ser com sou, poetes i somiadors, amics i riallers. Fins a la propera trobada.
PD2: No sé si era un cedre o un avet... ara no ho sé!
A mi també em fa somriure que tingués una cita amb el cedre! Ho has recreat molt bé, amb les paraules però sobretot en aquestes estampes. Pel meu gust la segona, sobretot, és genial.
ResponEliminaÉs que al moment que la vaig veure, estava ben bé al darrere d'ell i en canvi és veia perfectament. :) Gràcies guapa!
EliminaM'encanten els teus dibuixos, CARME. Són una preciositat. Un petó.
ResponEliminaAnava a posar un comentari, però primer he vist aquest i no he pogut resistir a dir que estic TOTALMENT D'ACORD!! :-)))
EliminaGràcies a tots dos, doncs!
EliminaM'agraden molt tots dos!! ;-))
ResponEliminaJo... ehem... ni idea de com és un cedre... vaig a googlejar-ho :-P
Ui, ja ho he vist... S'assemblen molt!... Jo no els sabria pas distingir al natural :-))
ResponEliminaJo sí el tingués davant sí, però de record simplement no!
EliminaHe,he, a mi també m'ha passat més d'una vegada que m'he quedat embadalida i quan he reaccionat i he anat per la càmera ja no he pogut fer la foto adequada... Molt bonic.
ResponEliminaJo no hi penso gaire en les fotos, primer el moment... si queda temps la foto i no sempre en queda.
EliminaEn arribar la nit, la lluna recita versos acompanyada de la música de l'aire que es cola entre les branques dels arbres. Cada un té la seva escala musical i et transporta a paisatges idílics.
ResponEliminaTinc una foto...Te l'envio.
Gràcies per la foto, és maquíssima i també per les teves paraules poètiques...
EliminaJo voldria ser un cedre, i tenir una cita amb tu, lluna estimada.
ResponEliminaAmb la teva claror faria veritat els teus somriures i le teve il·lusions.
Les teves aquarl·les són veritables obres d'art.
Semblaven enllaçats, Pep, el cedre i la lluna!
EliminaGràcies, maco!
Arriba la tardor.... i el fred..... i no m'acaba d'agradar.... Ja he tret les mantetes pel sofà jo!
ResponEliminaEncara no fa fred, Alba... hem d'aprofitar els poquets dies que no fa ni fred ni calor i gaudir-los al màxim... si cal, amb mantetes al sofà! :)
EliminaPreciós!
ResponEliminaEl segon intent és magnífic!
Gràcies, deric!
EliminaCedre o avet t'ha quedat preciós. Ho has dibuixat tal i com jo ho recordo i ho he reconegut immediatament. Ets una artista!
ResponEliminaPetons.
M'hi faig fixar com embadalida... Em fa il·lusió no haver estat l'única! Gràcies i petonassos!
EliminaRes de conte, Carme; va ser una realitat bella com un somni de les mil i una nit, amb els seus moments eròtics en forma de poemes ídem. Els dibuixos de l’arbre i la lluna m’encanten… Però no t’ho creuràs, no m’havia adonat que hi hagués cap arbre tapant la lluna! Em pensava que s’havia amagat i prou, o ni això, perquè vaig estar veient resplendors durant tota la nit:)))
ResponEliminaPer cert, ningú no s’ha trobat amb dificultats a l’hora de deixar-te comentaris? Escric i no surt cap lletra fins al cap de molta estona. Aquestes ratlles te les puc deixar gràcies al “cortar y pegar”.
Una forta abraçada!
És cert, va ser una realitat...
EliminaI la gràcia, Galionar, és que precisament l'arbre no tapava la lluna, es veia la lluna a través de l'arbre. Això passava quan feia poc que havíem arribat i feia poc que era fosc... després va lluir i va passejar-se amb totes les ganes.
Em sap greu que tinguis problemes per als comentaris... a mi no em costa contestar-los.
Una abraçada ben grossa!
a mi m'agrada la primera intentona
ResponEliminapero si les teves paraules ja no eren prou maques...tota aquesta colla les enriqueix mes amb els seus comentaris, no has equivocat els calificatius gens ni mica
petons
La primera intentona, és la que reprodueix millor la realitat. L'arbre transparentava a la lluna, ben bé així. El segon intent el vaig voler fer tant bé que l'arbre em va quedar massa espès. M'alegro que t'agradi el primer perquè és el de la teva llibreta. :)
EliminaNo sé com pots inventar tantes poesies. Els dibuixos que vas fent m'agraden molt. Tens bones idees amb els colors de les tendes que has anat posant.
ResponEliminaM'he posat poc, i no podia posar comentaris, no m'acceptava les frases. Avui n'he pogut posar , ara provo aquí.
Et felicito, tens "fusta" de creadora, artista,,,i moltes altres.
M Antònia, a vegades, és com un joc. Miro la botiga que he pintat del color que sigui i li parlo (o parlo d'ella) com si fos una persona i sempre acaba sortint alguna cosa que identifica les persones de veritat. Darrerament les imatges em donen les idees. Gràcies!
ResponEliminaJo no em vaig fixar en quin tipus d'arbre era, però és clar, amb tantes abraçades i somriures sembla que hi va haver-hi un despiste general a l'hora d'observar la lluna...ai Carmeta, que era quart creixent(gep a ponent) i tu l'has feta quart minvant(gep a llevant)i això que la Roser que no veu un bou a set passes, se'n va adonar, he,he...
ResponEliminaPetonets.
segur que tens raó, Roser... no en tinc cap dubte, però com que ho vaig fer de memòria, vaig dibuixar la lluna així... tal com em va sortir! Despiste del tot, és que no es pot estar per tot, no, no es pot. Bona nit, preciosa i petonassos!
EliminaSaps la manera en què jo evito equivocar-me? Utilitzo una citació: La lluna és mentidera. Quan creix, decreix (D) i quan decreix, creix (C).
EliminaÉs cert que costa fer comentaris. :-(((
Gràcies, Pilar, però el problema que tenia era que quan dibuixava vaig recordar la lluna així... i no era així.
EliminaNo té cap importància Carme, potser és perquè jo m'hi vaig fixar molt i fins i tot ho vam comentar amb el Jordi.El que importa és el dibuix, que és molt bonic...
EliminaJo també tinc algun problema amb algun blog...
Gràcies, Roser... una abraçada
EliminaA mi com a la sargantana m'agrada més el primer. El segon em sembla massa detallat, s'allunya del teu estil.
ResponEliminaDoncs, saps, Jp? M'encanta que hi hagi gustos per tot! :) gràcies!
EliminaPrecioses totes dues!
ResponEliminaAmb tota la dificultat que suposa dibuixar els records, m´has portat fins allà com si fos real.
Bona cita de la lluna amb el cedre i una excel.lent companyia per la vostre nit.
Aferradeta i bona nit!
Gràcies, lluneta, a mi em costa molt dibuixar inventant o recordant, si no tinc model estic perduda... :) però el moment l'havia de guardar, no totes les nits puc ser testimoni de les cites que té la lluna ... ;)
EliminaQuin bon homenatge a la trobada. De veritat he de triar entre tots dos? son diferents maneres de veure'l i pintar-lo.
ResponEliminaNo, no cal triar, no... gràcies, rits!
EliminaTn se val si era un cedre o un avet...la veritat és que és veure'ls i llegir-te i posar-se a somniar!
ResponEliminaBon dia de tardor, carme!
Tant l'arbre, com la posició de la lluna, en lavivència de l'instant eren irrellevant, en eloment de voler fer-ne la imatge i el dibjuix no n'eren tant... no sabia com fer-ho, però volia fer-ho.
EliminaPotser faré el tercer intent amb una foto d'un cedre qualsevol...
Bon dia, fanalet!
No és per fer-te la pilota, però m´agrada moltissim el tractament del color que fas a les teves pintures. Chapeau jefa!
ResponEliminaGràcies, Enric :) millor que no em facis la pilota... millor que no... que els bloggers ja tenim prou fama de fer-nos la pilota sempre!!!! :)
EliminaAmb una mica d'eclipsi i tot!
ResponEliminaEc lipsi en el seu punt just de meravella!
EliminaPetunarrus...em sembla que és cedre...va ser fantàstic i m'han encantat els teus dibuixos...com sempre, és clar!...Un petonàs!
ResponEliminaA mi també m'ho sembla... més en el meu cap que no pas en la imatge, crec que el tornaré a intentar.
Eliminamolt bonic post carme, tant els dibuixos com els teus mots
ResponEliminai va arribar el final aviat, com sempre, massa aviat ...
una abraçadeta
joan
Una abraçadeta de tornada, Joan!
ResponElimina