D'una foto de Joan Calsapeu-Layret, del seu blog Generació
He pintat de blau totes les parets i les finestres,
perquè no t'adonis gaire que només ens queda una escletxa de cel.
He pintat de blau totes les parets i les finestres,
perquè no t'adonis gaire que només ens queda una escletxa de cel.
Però el cel sempre hi és, només cal mirar cap amunt!
ResponEliminaNo et pensis, XeXu, si els edificis són gaire alts, només en veiem un retallet! :)
EliminaUna escletxa de cel, l'únic que cerquen les persones romàntiques.
ResponEliminaM'agrada molt aquest poema!
Gràcies, Helena!
Eliminam'agrada molt el color blau! un dibuix molt ben acompanyat dels mots!
ResponEliminaGràcies, Elfree, una abraçadeta.
EliminaEn veure el teu dibuix, lo primer que m'ha vingut al cap és "Què bé s'hi deu estar... no deu fer ni fred ni calor!" I no sé perquè he tingut aquesta sensació, però és així :-))
ResponEliminaAra, m'has fet somriure, perquè jo avui mateix he utilitzat aquesta frase de ni fred ni calor, però no parlava del dibuix. Deu ser la sensació del dia. Gràcies, Assumpta!
EliminaSi no veiem el cel cal sortir a buscal-lo, que és preciós fins i tot quan està núvol
ResponEliminaDoncs, això... a buscar-lo!
EliminaTot i ser només una escletxa, el blau cel és sempre infinit... i el teu poema, avui, és ben bé així...
ResponEliminaUn somriure, ben gran... pintat de blauet, és clar.
Infinit, el cel sempre ho és!
EliminaI si tanques els ulls veuràs el cel en blanc i negre, més lluminós que mai.
ResponEliminaBona tarda Carme.
Que maco que es veu!
EliminaBona tarda, Pere.
Si la mirem juntes, amb aquesta escletxa de cel en tindrem prou perquè si enlairin els nostres somnis. Si tot i així, els faltes blau, els ensenyarem a escolar-se per les teves finestres.
ResponEliminaUna proposta engrescadora, anònima! Abraçades anònimes.
EliminaÉs una bona idea, sempre he pensat que en aquests carrers d'edificis tan alts, s'havia perdut una bona part de cel...Tot i que també ens el podem imaginar, pintant somnis blaus...
ResponEliminaPetonets.
Gràcies M Roser... pintarem el que calgui... petonassos.
EliminaPer poc cel que es vegi sempre ens farà pensar en l'infinit
ResponEliminaSempre e s fa infinit, el blau!
EliminaM'agrada molt aquest poema, Carme; podria encapçalar moltes vides.
ResponEliminaUna forta abraçada!
Gràcies, Montse! Podria, sí... si cal... em faré pintora de finestres i façanes.
EliminaPer un moment he pensat en Blade Runner (la pel·lícula), tot de vides ran de l'asfalt sense percebre mai què hi ha més enllà de les alçades. Potser la vida de moltes persones és això, la recerca constant d'una escletxa de llum que les il·lumini.
ResponEliminaNo parem mai de buscar-la, Joan... tant de bo que no parem mai!
EliminaM'agrada molt aquesta aquarel·la tot i que m'agradin poc els edificis massa grans.
ResponEliminaEscletxes de cel, però, encara ens en queden moltes, eh?
:)
Sí... en queden, en queden... gràcies, fanalet!
EliminaEls blaus m'enamoren, però aquests edificis, sincerament, no m'agraden gens, per blaus que siguin.
ResponEliminaLa aquarela·la, preciosa!
A mi tampoc m'agraden els edificis, però en canvi em va enamorar la foto d'en Joan! I em va agafar així, de sobte per pintar-la! Gràcies, Glòria!
EliminaMirar el cel, sempre, encara que siga per una escletxa i encara que ens coste pintar-la.
ResponEliminaMirar el cel i l'infinit, sempre, encara que per aquí baix sigui tot tan estret...
Eliminaens dediquem massa a les finestres quan el que hauriem de fer es obrir.nos les persianes del cel, d'on prove la unica llum que es de veritat.
ResponEliminaUltimament et trobo molt inspirada i aixo, en un poeta, no se si es bo o dolent.
Per nosaltres bo... i per tu.....
Enric, gràcies... miraré si trobo les persianes del cel ...
EliminaFinalment d'una manera o altra sempre és bo que surtin els mots... Enric, però, t'agraeixo la teva manera de dir les coses, que toca endins.
una petita escletxa pot donar moltíssima llum. Aquests edificis em recorden els del meu barri. Sovint tb he d'aixecar molt la vista per veure el cel quan passo entremig. Xò hi és i des de casa, de vegades sento que el toco.
ResponEliminabon diumenge!
Bon diumenge, rits... toca'l des de casa, doncs! Jo no em puc pas queixar des de casa meva veig una immensitat de cel.
EliminaEl blau pintat mostra una generositat increïble. Profund!
ResponElimina:) Gràcies, Pilar! Abraçades profundes.
EliminaSi em manca, en que sia una encletxa de cel, no sóc jo.
ResponEliminaÉs una brillant idea la de pintar de blau parets i finestres, fins i tot clucar els ulls i imaginar-ho.
Aferradetes d'un blau intens.