D'una imatge de Joan Calsapeu-Layret
La porta era tancada. Pensava que tenia les claus. Però les claus que tenia no l'obrien. Després creia poder-la forçar, ja que el pany era molt antic i atrotinat. Però la porta no cedia ni un mil·límetre. No va marxar ni es va neguitejar colpejant-la. Tampoc va demanar ajuda. Simplement va seure al primer graó, esperant que l'obrissin de l'altre cantó. No li feia res esperar. Podia somiar mentrestant que tot anava bé.
Però sabem segur que algú intentarà obrir-la per l'altre cantó?
ResponEliminaNo, no, és clar que no, això no ho podem saber mai del cert! :)
EliminaUna porta senzilla que amaga un misteri, molt bonic
ResponElimina:) Gràcies!
Eliminasi la porta no es pot obrir deu ser per alguna cosa. No cal forçar-la, potser posar-hi oli, cuidar-la, embellir-la, potser la porta necessita un temps.
ResponEliminaHi ha un poble al Marroc, Chefchouen, que és preciós. Les portes i les cases estan pintades de blau. Tot és per una plaga de mosquits que van tenir, es veu que el blau els allunyava (o alguna substància que portava la pintura), xò va quedar un poblet preciós.
Esperar, a vegades, pot ser tot un art, ben difícil.
EliminaAra vaig a buscar fotos d'aquest poblet al Google!!!
Que no sigui una espera gaire llarga.....
ResponEliminaNo diu un proverbi que si t'asseus a esperar, amb paciència, veuràs passar (vençut, supose) el teu enemic?
ResponEliminaNo sé, si pintant-la de blau, la porta, com tu l'has pintada, així de bonica, pintant-li al damunt el blau preciós dels somnis, s'acabarà obrint. Els somnis són poderosos.
Els somnis són poderosos, si els somiem intensament i ens els creiem ni que sigui una mica. Gràcies per recordar aquest proverbi que va tant bé a la meva porta!
EliminaCarmeta veig que et fascinen les portes i és veritat que tenen un no sé què de misteriós...Quin neguit voler entrar i que no hi hagi manera d'obrir-la! Si sabéssim que tenint paciència algú l'obrirà, però...
ResponEliminaPetonets de color blau.
:) Si qur m'agraden, les portes i les finestres i els balcons. Esperar o no depèn ben bé de cadascú. Petonets M Roser
Eliminaa mi,això d'obrir portes se'm dona molt bé,no m'agrada esperar que potser algú les obri des de l'altre banda!
ResponEliminaPotser t'haurem de venir a buscar, doncs! he, he, he... :)
EliminaTard o d'hora la porta s'obrirà. Confiem que, després de tanta espera, el convidin a entrar...
ResponElimina:) Si no m'han de convidar a entrar, no cal que obrin!
EliminaJa ha arribat la primavera al blog de la CARME!! :-))) Preciosa capçalera! ;-)
ResponEliminaPer cert... jo m'he fet la mateixa pregunta que en XEXU i, clar, la teva resposta m'ha deixat molt parada... i si no obren? Quant de temps hem d'esperar?... Si finalment ens convencem que no obriran... marxem i ja està? o ens sentirem angoixats i començarem a pensar allò de "va, espero cinc minuts més... va espero cinc minuts més"...
Primavera no! L'ametller de casa meva floreix pel gener... Aquesta foto no és de casa meva, però no deixa de ser una celebració del fet.
EliminaM'agrada l'opció que planteges, perquè és ben bé així i només depèn de nosaltres. Hem d'estar convençuts d'una cosa o de l'altra. Si marxem és ben bé el que creiem que hem de fer i si esperem més, és perquè volem. :))
Sí, però si marxem... serem capaços de fer-ho sense dubtes? sense pensar "segur que marxo i al cap de cinc minuts arriba algú"...
EliminaÉs difícil saber prendre decisions i acceptar-les nosaltres mateixos. Que sigui el que sigui el que fem, ho puguem fer "sense patir".
(Ehem... així que floreix pel gener... hehehe... no veus que jo no hi entenc gens d'això? A mi pregunta'm de futbol... o de Dickens :-)
Tens raó, és difícil, però crec que precisament es tracta d'això, bé vull dir que d'això volia reflexionar. Hem d'aprendre a prendre decisions sense patir. I també a acceptar les coses tal com són.
EliminaM'espero... tranquil·lament i si no passa res, marxo i em dedico a fer una altra cosa. Difícil, sí!
Difícil... però genial si ho aconsegueixes :-))
EliminaLes portes tancades, que es resisteixen a obrir-se, esperen temps propicis...
ResponEliminaPetonet!
Segur que sí!
EliminaSi les claus que tenia eren d'aquesta porta i ara no obrien, és, segur, que havien canviat el pany.Potser no volien que tornés a entrar...De vegades esperar i sommiar que tot va bé no ajuda...És millor afrontar la realitat i girar cua....Altres portes hi haura que sempre estaran obertes!!
ResponEliminaM'agrada aquesta pinzellada de primavera que ens regales a l'entrar.
Una abraçada.
Potser es tracta de pensar que tot anirà bé, encara que no obrin... aquesta espera, si ningú obre, és un temps de canvi un temps frontissa, necessari per a reconduir les situacions. Un manera d'afrontar la realitat també i que no quedin dubtes. Com un KEEP CALM i sigues tu mateix. Una abraçada!
EliminaBona filosofia, esperar amb calma de vegades dóna bons resultats. Jo també esperaria, una porta de color blau tan bonica com aquesta segur que s'obrirà de bat a bat en algun moment. Bona setmana, Carme!!
ResponEliminaA vegades val la pena esperar, perquè acaben obrint, moltes vegades... :) Bona setmana, preciosa!
EliminaExcel·lent pintura: un interior que parla.
ResponEliminaOlga X.
Gràcies, Olga!
EliminaLa paciència, gran virtut!
ResponEliminaDepèn també del que s'espera o a qui...
M'agrada la flor de l'ametller, aviat en tindrem a tot arreu!
Aferrades.
Aquí ja han començat a florir!
EliminaVull obrir-la i mirar a dins perquè la porta és preciosa. Una petó.
ResponEliminaUn petó, Jordi, Gràcies!
Elimina