D'una foto del Barbollaire
Si fossis mar, series un mar arrissat, ple de punts de llum dansant, alegres, però també inquiets, sota la seva mirada.
Si fossis mar, guardaries tossudament els teus tresors. Costaria molt de trobar-los i només els submarinistes més experts i més valents arribarien a albirar-los. Però ni ells arribarien a agafar-los.
Si fossis mar entre xiuxiuejos d'onades tendres, amararies la pell de qui ve a trobar-te.
Si fossis mar, enjogassat, et faries ona inesperada que agafa per sorpresa.
si fossis mar, aportaries aquella sal de la vida cada vegada que els teus abraços humits fessin acte de presència.
ResponEliminaGràcies per l'aportació... m'agrada molt.
Eliminasi fossis mar, pintaries de blau els ulls del dia, i la nit, recelosa, en arribar, els tornaria a pintar de negre -diàleg sublim.
ResponEliminaMoltes gràcies per seguir el fil...
Eliminasi fossis mar, seria la platja que t'espera...
ResponElimina:) que romàntic! :)
EliminaSi fossis mar, posaria peus despullats a l'arena per venir a conversar amb tu...
ResponEliminaxop.....xop..... xop.... les onades... les notes?
EliminaSi fossis mar, de dia, series el sol que brilla sobre les onades i de nit, el bressol dels estels...
ResponEliminaAvui els comentaris són d'allò més poètics!
EliminaSi fossis mar, aniries i vindries incansable, besant platges i penya segats, blau, gris, profund...
ResponEliminaPreciós, Judit!
EliminaSi fossis mar, m'endinsaria en tu perquè em beguessis de cap a peus...
ResponEliminaUna altra romàntica... :) com m'agraden les vostres aportacions!!!
EliminaSi fossis mar, m'acariciaries per no sentir-me sol.
ResponEliminaUn mar acollidor.
EliminaSi fos mar, et cercaria platja,
ResponEliminaper pessigollejar-te la nit.
Per besar-te d'escuma.
M'has fet pensar en aquesta cançó
Petonet dolcíssim, carinyo! (i gràcies per escollir un cop més una foto meva)
Gràcies per aquest poema tant dolç, Barbo. La cançó preciosa com no podria ser d'una altra manera amb el tandem Martí Pol i Ramon Muntaner!
EliminaUna abraçada!
I a mi, la platja de'n Barbollaire m'ha fet pensar en un poema de Margalida Pons i Jaume:
ResponElimina"LES ONES MORTES DEIXEN A L'ARENA..."
Les ones mortes deixen a l'arena
un dolç present d'escumes. Sense pressa
va allisant aquesta platja groga
feta de roques aspres, cabelleres
de núvols esquixants, obscurs presagis
de cançons de llaüt. Volen pedaços
pel mar antic, que esborra a cada passa
el llarg camí que ens va costar tants dies
d'anar plegats, desafiant l'onada,
sobtats pel vent entre crineres blanques.
La foto és preciosa!
I la pintura, amb el premís de'n Miquel Àngels (no se me enfade), més encara.
un munt de somriures!
Gràcies, Joana, que bonic, el poema! No el coneixia... m'ha encatat.
EliminaDe res!
EliminaÉs d'un poemari petitó (de tamany, no de contingut) que va ser Premi Salvador Espriu el 1985
Bon cap de setmana!