Perduda la innocència, només, per no haver-ne tingut cura,
ens quedarà per sempre el dolor i la solitud i tota la culpa
de tants gestos no fets, de paraules no dites,
i de tantes de mirades i de l'amor sencer, llençats al desguàs de la vida.
PD: última imatge del repte poètic sobre la solitud... FI. (o per fi!!!) ;)
La foto és maca, no tindria per què evocar solitud. Però depenent de les paraules que l'acompanyen pot ser tota una altra cosa.
ResponEliminaLa proposta dels Relats en català era sobr e el tema de la solitud... i mira! com a tantes d'altres propostes m'hi vaig enganxar.
Eliminallançem la solitud pel desguàs? és interessant la solitud, tal com l'has anat mostrant amb els diferents reptes. I és que en la solitud també hi reposen belles idees. La infància no l'hauríem de deixar escapar mai, almenys no en els records. Una abraçada!!
ResponEliminaI tant que sí, Sílvia! Millor que no pas llençar-hi l'amor! Una abraçada!!!
EliminaLa bendita inocencia de los niños es absolutamente intocable.
ResponEliminabuen fin de semana y feliz año.
un saludo.
Feliz año, Ricardo!!!
Eliminala única solitud bona és la buscada puntualment...les altres, ben lluny
ResponEliminaBen lluny, Joan!
EliminaEls nens no haurien de sentir-se mai sols...
ResponEliminaSobretot els nens, no, mai, mai!
EliminaEn llegir-te, m'ha vingut al cap un fragment d'un llibre que estic llegint, però em sembla una mica llarg per a un comentari. És interessant, així és que el posaré en un post, aviat però no immediatament… ;)
ResponEliminaEm fa il·lusió que el comparteixis amb nosaltres, esperarem... el que faci falta! Gràcies Noves Flors!!!
EliminaPerduda la inocència,perduts tots
ResponEliminasense perdó
Sense perdó!!! I tant!
EliminaLa imatge ens pot evocar diferents coses...Si fem que el nen se senti sol per culpa nostra, no ens mereixem ni un minut de descans...Però potser l'únic que fa, és buscar uns moments de tranquil·litat enmig dels jocs...
ResponEliminaSi és refereix a la nostra innocència d'infants, perduda per no haver sabut tenir-ne cura, potser ja és una mica tard perquè ens sentim culpables...
Petonets Carme.
O potser no, potser mai no és tard, potser tampoc fa tant de temps que l'hem perduda... recuperar una Nova Innocència (amb paraules de Panniker) no és mai impossible.
EliminaLa solitud no té perquè ser dolenta per si mateixa. La innocència es va perdent de manera inevitable a mesura que ens fem grans.
ResponEliminaEs va perdent... però no voldria mai perdre-la del tot!
EliminaNo sé si ja estava decidit des d'un principi que aquestes 'solituds' fossin sis, però em sap greu que s'acabin aquí. En queden tantes i ho fas tant bé!
ResponEliminaJo rai, gràcies, m'afalagues i em regales un bon somriure! Eren 6 les fotografies proposades per Relats en Català... i ara, ja està acabat el repte!
EliminaTant de bo s'acabessin aquí les solituds no volgudes, just en aquesta sisena entrega de la teva visió que ens has regalat.
ResponEliminaI encara que perdem a poc a poc la innocència, que bonic és el moment en què ens veiem sorpresos per alguna cosa i ens queda aquesta sensació de seguir sent nens, oi?
Aferradetes, NINA!