Vaig plantar tots els silencis
a les jardineres dels balcons
i ja han florit.
Les flors obertes
et veuran quan arribis
i cada pètal
que voli fregant-te la pell
o que s'emporti el vent
estarà inevitablement
ple de sentit.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
LinkWithin
Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.
obra de Col·lecció de moments 2 està subjecta a una llicència de Reconeixement-Sense obres derivades 2.5 Espanya de Creative Commons
Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007
Regal de l'Anton.
Gràcies
Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010
Joc de El gabinet del Doctor Caligari
Ets una magnífica jardinera, fins i tot els silencis et creixen plens de vida ;)
ResponEliminaM'agrada molt aquest veïnat tan florit. Els del tercer segona no planten res?
Me'n vaig a plantar somriures i petons a veure si créixen aviat! hehe
Sílvia, és que tots, tots no floreixen... ni ha que es desintegren en no res... hi ha silencis de moltes menes. Els somriures i els petons han de florir meravellosament bé!
EliminaQuina bellesa que dels silencis floreixin carícies!!
ResponEliminaJo en tinc un munt plantats, veurem que en sortirà...
Bona tarda!
Bessets.
Ha costat, lluneta, ha costat, però finalment han florit.
EliminaAbraçades
quan les plantes tenen aquestes virtuds, fins i tot els silencis parlen o es deixen sentir.
ResponEliminaO bé a l'inrevés, quan els silencis parlen, fins i tot les plantes els acaben d'explicar.
EliminaI per això mateix donarà sentit també a l'aire.
ResponEliminaUn sentit afegit! I molt important!
EliminaA la recerca
ResponEliminade les xicotes en flor
tot sucant la madalena
de Proust
:) Quin comentari més afalagador... fer venir Proust fins al meu blog... he, he, he... Gràcies Gregori!
EliminaEm pregunto, quines flors deuran sortir de la llavor del silenci... Per fer carícies no els caldrà paraules, només una mica de ventet que faci volar els seus pètals, fins al rostre estimat. El remoreig de l'aire parlarà per elles...
ResponEliminaPetons de bona nit.
Són unes flors petitones, no gaire vistoses i que e s desfullen de seguida, però flors i per tant boniques, malgrat tot. Petons, M Roser.
EliminaEstimada Carme,
ResponEliminaSegueixes tan artista com sempre. Et visito i et recordo molt.
Un petó,
Glòria
Jo també et vaig visitant, Glòria! Una abraçada. M'has emocionat amb aquestes paraules.
EliminaHe pensat molt en les flors, però mai no havia pensat en la flor del silenci. Ho hauré de tenir en compte.
ResponEliminaÉs que jo he pensat molt darrerament sobre els silencis... :) i si dels pensaments en surten flors, per què no dels silenci? :)
EliminaLa veritat és qe hi ha silencis que poden ser com flors, però també hi ha silencis que poden no ser-ho.
ResponEliminaAra, del silenci, sempre floreixen pensaments.
Potser si tenim paciència tots podrien set-ho... Gràcies fanalet!
EliminaHi han silencis deliciosos que val la pena cultivar. Però en ni ha d'altres que només donen espines. I plantes urticants :(
ResponEliminaTens raó... sempre n'hi ha de dolorosos, però el repte és fer florir fins i tot aquests.
EliminaAquestes petitones flors del "silenci", fan olor de "silenci" i la seva flaira em dòna pau.
ResponEliminaGràcies per aquesta bona primera sensació del dia!!
Una abraçada.
Gràcies a tu, Montse! abraçades!
EliminaLes meves llavors deuen estar passades, perquè dels meus silencis,només hi neix tristor!!!
ResponEliminaM'emporto els silencis florits, per airejar la meva balconada!!!
Les teves llavors segur que no estan passades, Dafne, segur que no... potser encara no estan madures, qui sap? A vegades costen tant de madurar!!!
EliminaM'agrada molt.
ResponEliminaGràcies Helena!
EliminaEl silenci que floreix, observa i acaricia...quina imatge més maca!
ResponEliminaM'alegro que t'agradi, Pilar. Abraçadetes...
Eliminatens la mena de sensibilitat que a mi m, agrada, la sensibilitat intuida.
ResponEliminaHi han poetes que tenen un gran do, que les paraules es posin al seu servei i no al reves.
Moltes vegades llegeixo fil.ligranes que quan les acabo de llegir penso: si estan molt be, pero no m´ atrapen.
Crec que els bons poetes son els que son capaços de fer que un poema els abandoni totalment, com un pare que veu que el seu fill se,n surt per ell mateix.
i no en tinc cap dubte: tu ets un d´ ells.
molts i molts petons
Enric, m'emociona això que em dius... si algunes paraules de les que jo escric, connecten ni que sigui amb una sola persona, i sobretot si és una persona sensible com tu, ja em sento gratificada al màxim. Una abraçada immensa i agraïda per aquests paraules.
Elimina