divendres, 22 de febrer de 2013

Mirant el cel

D'una foto  de Na  Joana  Bagur a Ciutadella

M'omplo de  llum.
La  potència dels  colors
s'escampa per l'aire,  
sobreeixint del seu àmbit.
El color  del cel em toca  el front
el color  dels edificis el sento a les mans.
No em fan nosa.
Encara  em  manca
un núvol flonjo,  de color  blanc.

38 comentaris:

  1. Mire el cel i no sé què fer. Tu creus que plourà a la vesprada? Estenc la roba fora o dins?

    ResponElimina
  2. No sé com està el cel per aquí al sud, Jp, si el miressis a casa meva, no tindries cap dubte: la roba dins... si no plou, nevarà una de dues...

    ResponElimina
    Respostes
    1. jo tp sabia què fer amb la roba!!

      Elimina
    2. Jo la tinc estesa fora i vaig mirant el cel (veig uns quants ocells voleiant calmats i tot de nuvolots grisos)… si comença a ploure aniré corrents i l'entraré

      Elimina
    3. Molt bon ull Carme! Ets la dona del temps.

      Elimina
  3. Hi ha com a mínim dues sinestèsies molt ben trobades en aquest poema.

    ResponElimina
  4. Avui molts estem mirant molt el cel, almenys esperant veure caure un floc... encara que avui no crec.

    ResponElimina
  5. Avui el cel anuncia neu, a veure si acabarà caient, però en tot cas, abriga't bé, que de fred en fa un munt!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fa molt de fred... a veure si caurà o no!

      Elimina
  6. El cel.... és tan maco!!! Estigui com estigui sempre té alguna cosa especial!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí! Blau és preciós però com el veig ara, gris molt clar i uniforme, també, potser perquè no el veig gaires cops d'aquest color.

      Elimina
  7. Els teus colors ens alegren el temps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Avui no fa dia per aquest post, o potser no fa post per aquest dia, però... cadascú per on l'enfila! ;) Bon cap de setmana, Noves Flors!

      Elimina
  8. Bellísima conjunció de pintura i poema.

    ResponElimina
  9. La teva pintura mha dut el record de la casa dels meus oncles, en un poble que, llavors,quan tenia quatre anys, era molt petit, que es diu Almoster, on vaig passar dos anys.
    Només mirar-lo mhi has transportat. I mha arribat el color disfrassat d'emoció.

    Gràcies per permetrem aquest viatge de sensacions retrobades

    ResponElimina
  10. M'has fet buscar Almoster al Google i n'he vist fotos. Al Web de l'Ajuntament, tenen un apartat que diu Finestres d'Almoster i hi ha unes finestres precioses... em sembla que en dibuixaré alguna. M'encanta dibuixar finestres!

    Gràcies per acompanyar-me Mònica. M'encanta trobar-te aquí.

    ResponElimina
  11. La pintura me recorda als carrers del casc antic de Palma. Podria ben bé està agafada d'allà. Vaja, és molt mediterrànea així com també el poema. M'he sentit les dues coses molt properes :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Podria ser i també podria ser que no fos gaire lluny... :) Una abraçada, Caterina.

      Elimina
  12. Una aquarel·la plena de llum, que fa sentir bé només contemplar-la. Una conjunció perfecta amb el poema.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Montse, abraçades immenses, bonica!

      Elimina
  13. Aquest groc ataronjat i aquest blau lilós, em recorden els colors que utilitzaven els impressionistes...
    El fanal, també sembla que mira aquest cel tan preciós...
    Petonets de llum.

    ResponElimina
  14. Amb les teves paraules ens fas tocar els colors! Jo vull tocar el blanc del núvol flonjo :)

    ResponElimina
  15. Fins i tot avui es possible que el núvol blanc i flonjo estigui escampat per totes les teulades.......com una manta blanca.

    ResponElimina
  16. Estic tan poc catosfèric, Carme. Molt malament que faig, em perdo les teves acolorides, alegres creacions. Celebro aquesta que veig avui :) Molts records,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per passar, Ferran! Una abraçada.

      Elimina
  17. Respostes
    1. Segur que el coneixes... ;) el carrer, la llum, el cel i els somriures...

      Petonassos, guapa!

      Elimina
  18. sentir els sentits a la punta dels dits per escriure, per pintar, per una caricia...
    digue´m Carme: existeix un privilegi mes gran?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Deu ser, certament un gran privilegi, Enric, :D. T'he de dir que jo si no el tinc, me l'invento... i a vegades me'l crec i tot!!! Gràcies, maco!

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari