D'una foto de Na Joana Bagur a Ciutadella
M'omplo de llum.
La potència dels colors
s'escampa per l'aire,
sobreeixint del seu àmbit.
El color del cel em toca el front
el color dels edificis el sento a les mans.
No em fan nosa.
Encara em manca
un núvol flonjo, de color blanc.
M'omplo de llum.
La potència dels colors
s'escampa per l'aire,
sobreeixint del seu àmbit.
El color del cel em toca el front
el color dels edificis el sento a les mans.
No em fan nosa.
Encara em manca
un núvol flonjo, de color blanc.
Mire el cel i no sé què fer. Tu creus que plourà a la vesprada? Estenc la roba fora o dins?
ResponEliminaNo sé com està el cel per aquí al sud, Jp, si el miressis a casa meva, no tindries cap dubte: la roba dins... si no plou, nevarà una de dues...
ResponEliminajo tp sabia què fer amb la roba!!
EliminaJo la tinc estesa fora i vaig mirant el cel (veig uns quants ocells voleiant calmats i tot de nuvolots grisos)… si comença a ploure aniré corrents i l'entraré
EliminaMolt bon ull Carme! Ets la dona del temps.
EliminaHi ha com a mínim dues sinestèsies molt ben trobades en aquest poema.
ResponElimina:) Gràcies!
EliminaLa vista i el tacte, sí, m'encanten.
EliminaA mi també!
EliminaGràcies a vosaltres també, Noves Flors i Sílvia!
EliminaAvui molts estem mirant molt el cel, almenys esperant veure caure un floc... encara que avui no crec.
ResponEliminaFa un cel de neu... però ja veurem.
EliminaAvui el cel anuncia neu, a veure si acabarà caient, però en tot cas, abriga't bé, que de fred en fa un munt!
ResponEliminaFa molt de fred... a veure si caurà o no!
EliminaEl cel.... és tan maco!!! Estigui com estigui sempre té alguna cosa especial!
ResponEliminaSí! Blau és preciós però com el veig ara, gris molt clar i uniforme, també, potser perquè no el veig gaires cops d'aquest color.
EliminaEls teus colors ens alegren el temps.
ResponEliminaAvui no fa dia per aquest post, o potser no fa post per aquest dia, però... cadascú per on l'enfila! ;) Bon cap de setmana, Noves Flors!
EliminaBellísima conjunció de pintura i poema.
ResponEliminaMoltíssimes gràcies, Olga!!!
EliminaLa teva pintura mha dut el record de la casa dels meus oncles, en un poble que, llavors,quan tenia quatre anys, era molt petit, que es diu Almoster, on vaig passar dos anys.
ResponEliminaNomés mirar-lo mhi has transportat. I mha arribat el color disfrassat d'emoció.
Gràcies per permetrem aquest viatge de sensacions retrobades
M'has fet buscar Almoster al Google i n'he vist fotos. Al Web de l'Ajuntament, tenen un apartat que diu Finestres d'Almoster i hi ha unes finestres precioses... em sembla que en dibuixaré alguna. M'encanta dibuixar finestres!
ResponEliminaGràcies per acompanyar-me Mònica. M'encanta trobar-te aquí.
La pintura me recorda als carrers del casc antic de Palma. Podria ben bé està agafada d'allà. Vaja, és molt mediterrànea així com també el poema. M'he sentit les dues coses molt properes :)
ResponEliminaPodria ser i també podria ser que no fos gaire lluny... :) Una abraçada, Caterina.
EliminaUna aquarel·la plena de llum, que fa sentir bé només contemplar-la. Una conjunció perfecta amb el poema.
ResponEliminaUna forta abraçada!
Gràcies Montse, abraçades immenses, bonica!
EliminaAquest groc ataronjat i aquest blau lilós, em recorden els colors que utilitzaven els impressionistes...
ResponEliminaEl fanal, també sembla que mira aquest cel tan preciós...
Petonets de llum.
Bona nit, M Roser!
EliminaUn petó.
Amb les teves paraules ens fas tocar els colors! Jo vull tocar el blanc del núvol flonjo :)
ResponEliminaJo també vull tocar-lo!!!!
EliminaFins i tot avui es possible que el núvol blanc i flonjo estigui escampat per totes les teulades.......com una manta blanca.
ResponEliminaQuina nevada més maca, Joan!
EliminaEstic tan poc catosfèric, Carme. Molt malament que faig, em perdo les teves acolorides, alegres creacions. Celebro aquesta que veig avui :) Molts records,
ResponEliminaGràcies per passar, Ferran! Una abraçada.
EliminaDiria que conec aquest carrer...:)
ResponEliminaSegur que el coneixes... ;) el carrer, la llum, el cel i els somriures...
EliminaPetonassos, guapa!
sentir els sentits a la punta dels dits per escriure, per pintar, per una caricia...
ResponEliminadigue´m Carme: existeix un privilegi mes gran?
Deu ser, certament un gran privilegi, Enric, :D. T'he de dir que jo si no el tinc, me l'invento... i a vegades me'l crec i tot!!! Gràcies, maco!
Elimina