dijous, 14 de febrer de 2013

Joc literari 269 è de tens un racó dalt del món



Fugir,
enfrontar-te  amb  el no res...  
només  amb les deixalles  de la vida. 
Endur-te amb tu  
tots els  fantasmes  que t'acompanyaven   
i dels quals  volies  escapar-te

Un vagó  equivocat,  
l'has  triat  o t'ha  tocat...  
no saps si importa  massa...  però...
No pots  marxar,  
alguna força  més  gran que tu  t'ho impedeix.  
Sempre pots canviar el vagó.  
Si cal despertes  els estaquirots.   
Finalment  sembla  ser  que és  tot el que tens.



28 comentaris:

  1. Només cal triar bé l'estació on baixar per començar de nou.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, però és que no hi ha cap estació... que no ho veus?

      Elimina
  2. Em quedo en el vago dels que saben on van, encara que a vegades vulgui creure que un desti millor m'esperaria en un altre.
    No vull fugir del que m'ha tocat.
    No l'he triat. Les coses essencials no es trien.
    I accepto el trajecte amb tot el bagatge, sense saber si al final podre destriar que em quedo i que deixo. Sense saber si finalment allo que m'endugui sera allo que era per mi.

    Bona nit bonica. Des del meu vago m'arribes. En tinc prou

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les coses essencials no es trien. L'error a vegades és pensar-nos que sí.
      T'arribo... però... Vols dir que no anem al mateix vagó, Mònica? Abraçades immenses.

      Elimina
  3. Buf!
    Fa trontollar el teu escrit. És com un cop de puny a la templa. Estaborneix els dins.
    És com veure lliscar la sorra o l'aigua entre els dits.
    És aquesta maleïda obligació d'haver d'escollir, sempre.

    Sobretot quan hi han coses en les que no es pot fer.
    Hi son. Son així.

    No és gran cosa però... una abraçadeta immensa?
    una bosseta plena de petons dolcíssims? de colors?

    Cuida't molt nina estimada.
    El blanc, el negre... fins i tot el gris, també són colors.
    I, en alguns moments, també poden ser càlids.(jo crec que en alguna foto ho he trobat...;¬) )
    :¬)**********************************

    ResponElimina
    Respostes
    1. Barbo, que no volia ser agressiva, eh? això dels cops de puny, t'asseguro que no és el meu fort.

      En tot cas la culpa serà del Woody Allen, que em fa veure fantasmes i tot.

      Però aquesta escena, tots com fantasmes caminant entre les deixalles, perduts però empanats, com si no passés res i tot fos normal... colpidor és. Massa. Tant sovint fem com si no passés res, com si tot fos normal...

      Doncs sí, una abraçada... gràcies. :)

      Elimina
  4. Si quan marxes, també t'emportes els teus fantasmes mai arribaràs massa lluny. Un text colpidor, Carme, m'ha agradat molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sembla pas que se'ls vulgui emportar, oi? Simplement el segueixen, tenen el mateix destí. A vegades no saps com evitar-ho.

      Elimina
  5. Canviar de vagó abans no sigui massa tard, sí! Molt bo i molt d'acord amb les sensacions que em va despertar l'escena de la pel·lícula.

    ResponElimina
  6. El teu tren, Carme, me'n recorda un altre. I no és el de mitjanit, no. És un altre. Un que surt de dia, amb algunes esperances.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, em sembla que el teu tren m'agrada molt més! Molta sort!!!

      Elimina
  7. És molt crua aquesta escena, tot i així no deixa de ser molt real. No totes les eleccions són bones ni sempre es pot escollir, però si ser conscient de tot el que fas, del que vols i allò que no, i ser honest amb un mateix i amb la resta.

    Amb el teu escrit m'has posat la pell de gallina.
    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aferradetes, sa lluna. Hi ha escenes que realment impacten amb força.

      Elimina
  8. Mentre el tren no siga el de Calders, tot té solució, difícil, molt difícil, però no impossible!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A vegades sí, hi ha trens que em recorden el de Calders... vols dir aquell tren que no tenia ni via ni estació? :)

      Elimina
  9. m´agrada mes el teu poema que l´ escena. M´ agrada Woody Allen pero sempre he pensat que es exagerat.... hi han alguns tostons iniguantables i molt molt pedants.
    Bon cap de setmana guapa

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també m'agrada Woody Allen, en general, però tens raó, hi ha coses inaguantables...

      Bon cap de setmana, Enric!

      Elimina
  10. Uf, molt impactant aquesta escena del vagó. Fa pensar. La mediocritat ens fa por. La nostra i la dels altres. Potser la veiem en els altres perquè és un reflex de la nostra, i llavors encara ens fa més por. O potser no, potser en els altres veiem allò que no volem ser i per això volem fugir cap enlloc...
    Bon cap de setmana amb millors ànims, bonica! Una gran abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bon cap de setmana, Montse!!! Una gran abraçada!

      Elimina
  11. Penso que fugir dels fantasmes, no és la millor solució, val més enfrontar-si...Perquè canviar de tren, de vegades no és gens fàcil...I pel què veig sovint és sortir del foc per caure a les brases...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest fragment de pel·lícula, la teva entrada i les de tots vosaltres, em colpeixen molt, no sé per què. Crec que és molt esperpèntic, a vegades Woody Allen ho és molt.

      Elimina
    2. Tens raó, és força esperpèntic, però tot sigui per participar!!! :)

      Elimina
  12. canviar de vagó però no perdre el tren
    c'est ça
    Allen genial

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari