Si fossis un arbre, series un bedoll.
Amb el tronc blanc, net, suau, que fa goig de veure i de tocar.
Un arbre canviant amb els cicles del temps.
Ens atreu amb els verds més tendres
i ens encisa amb els torrats o ataronjats.
Amb minúsculs moviments de les fulles que obeeixen el vent,
mentre les branques es mantenen fermes en el seu lloc.
Amb un despullament volgut, com una renúncia, quan ve l'hivern.
Nu, sol, sense cap ajuda ni protecció, paradoxalment, i precisament per això: per sobreviure.
Els arbres també respiren... Anton.
ResponEliminaTambé viuen i respiren... i són forts i valents.
EliminaQuin final més bo! Fa pensar en la necessitat d'un hivern a vegades.
ResponEliminaGràcies Helena, en la necessitat de solitud, de no protegir-nos massa, i de tancar-nos en nosaltres mateixos, per sortir-ne més forts.
EliminaSi pogués ser un arbre triaria ser un bedoll,perquè el pas del temps em permetés canviar.
ResponEliminaCapaç de trasbalsar-me però mantenint alhora l'estabilitat i la fermesa.
I acceptaria l'hivern convençuda que el que quedés de mi sabria acollir-lo.
Si pogués ser un bedoll triaria que em dibuixessis tu.
Potser seríem un bedoll de la mateixa riba...
EliminaSi fos un arbre fora un salse per plorar-te al damunt tot el dia i abraçar-te amb llàgrimes verdes...
ResponEliminaMiquel Àngel, segur que m'acabaries fent plorar a mi també... ;)
EliminaÉs un punt de vista força curiós. Mai no m'havia plantejat si fos un arbre, quina marca i model m'agradaria ser. Després de reflexionar-ho abastament durant sis segons i tres centèsimes, em sembla que m'agraden els olivers: són forts i robustos, i a la seva manera bonics. Viuen molts anys (centenars, amb una mica de sort) són mediterranis fins al moll de l'os i a sobre donen olives, que m'encanten, i s'hi fa oli. Per tant, també seria útil. Això sí, m'agradaria ser dels que fan olives farcides d'anxova, una espècie força estranya en les nostres terres.
ResponEliminaHome, mirat així, jo tampoc m'ho havia plantejat mai. Jo el que m'he plantejat es intentar descriure aspectes concrets de les persones d'aquest a manera...
EliminaSi fossis un arbre series una olivera. Fort i robust i a la teva manera bonic. Resistent i de llarga vida. Molt arrelat a la teva terra Mediterrània.
Series una olivera especial, original, creativa, avançada a la teva època i al teu país: farien les olives farcides d'anxova!
Vindríem a aixoplugar-nos a la teva ombra i ens enduríem un berenar, i regaríem el nostre pa amb tomàquet del teu oli!
tots tenim el nostre instint de protecció, es com despullar-se per no mullar la roba quan plou. Sembla una bestiesa, però és una solució
ResponEliminaSí, senyor, molt bona interpretació... ja és això!
EliminaQuins bedolls! Un petó de bon dia, bonica!
ResponEliminahe, he, he... aquesta expressió m'ha fet molta gràcia!!! Bon dia, preciosa!
EliminaCanviaria de vestit al ritme de les estacions.
ResponElimina:) un arbre de fulla caduca, doncs, per reviure i renéixer cada cop que cal.
EliminaPer fer una mica de lloc, com ahir.
ResponEliminaTots portem un pollancre solitari a dins.
I si no el trobem, cal buscar-lo bé, sempre hi és!
EliminaA mi m'agradaria més ser un taronger, tot ple de vitamina C.
ResponEliminaSi fossis un taronger, tindries la intensitat dels seus colors, verd tossut i lluent i taronja que espurneja tot l'hivern
EliminaSi fossis un taronger
ompliries l'hivern de vitamina C!
Caram!, Carme. Tenia dues paraules i m'he quedat sense elles.
EliminaNo dissimulis, Jp, no dissimulis, que, de paraules, tu en tens moltes, potser les tens amagades... i les faràs eixir al moment menys pensat. A la teva manera, brillant com les fulles del taronger. Bon cap de setmana!!!
EliminaM'agrada això de l'arbre que es despulla a l'hivern, per sobreviure...ami m'agraden tots els arbres , però especialment els roures i les oliveres...
ResponEliminaPetons de capvespre.
A mi també m'agraden molt els arbres... Bona nit, M Roser
ResponEliminaAquest bedoll formós, m'ha trasbalsat els dins.
ResponEliminaTal vegada perquè fa fred. I, aquest fred, necessari per renovar la saba, s'ha fet un lloc als dins.
Allà on no se l'esperava. I ha "provocat" una resposta a casa...
No facis gaire cas. De vegades aquestes coses pasen...
Està clar que, fins i tot la nuesa d'un arbre, és visualment bella. Però acaronar uns llavis desota el brancam currul de fulles, és màgic.
És un post preciós. Dolç i bell. Com no podia ser d'una altre manera.
Gràcies Carme, nina estimada, per regalar-nos aquest arbre ple de poesia.
Una bosseta plena de petons dolços.
:¬)********
No es tracta pas que no et faci gaire cas, Barbo, però no entenc massa bé què vols dir... a vegades hi ha persones que fan com els arbres... i m'hi ha fet pensar.
ResponEliminaAbraçades, guapíssim!