D'una foto de l'Alba
Mai no van volar junts i això que ella li ho havia demanat. Ell se la mirava en silenci, sense saber què contestar-li. Pensava, però, que ja en tenia prou de volar sol, volar amb els records i les seves idees tan clares i al mateix temps tan confoses. Clares perquè sabia com volia que fossin les coses i s'hi esforçava amb constància, confoses, perquè no eren ben bé com ell volia, per més que s'hi entestés. I sí, volava sol, quan trobava un vent a favor que se l'enduia sense esforç. Mai no va voler que volessin junts. I per això ella es quedava al seu costat, amb les ales esteses o el parapent inflat, tant se val. Amb el desig de volar arrelat als budells i sense trobar-li sortida. Mai no se li havia acudit volar sola. No li sabia trobar la gràcia. Però no renunciaria a volar, això mai. Un dia va es va imaginar corrent pel vessant de la muntanya fins a deixar-se anar... sí... també podia fer-ho
Personalment també prefereixo volar acompanyat, però si la vida no ho permet, aprendre a volar sols és tot un què.
ResponEliminaSempre s'ha de saber volar sol, per quan ho necessites... tot un què!
Elimina
ResponEliminaMolt bonic Carme. Intente seguuir-te:
Contra el vent que l'envolta
no troba l'aire que l'empeny.
No gosa, l'alosa!
Et segueixo jo també:
EliminaSi cal inventa el vent.
Deixa créixer les ales.
Vola sola i gosa!
Volar sempre sempre acompanyats potser agobia una mica, necessitem moments per a volar amb companyia i moments per a volar sols.
ResponEliminaCert, aquest equilibri és el millor.
EliminaCal volar tot sol de tant en tant i llavors ...
ResponEliminaDes del cel
volant molt alt, com un ocell
veus al sol que s'amaga
i l'aire fred et tanca els ulls.
Mires cap avall i tot és més petit
més net, menys important
i la vida passa lentament.
Bona nit Carme.
La vida passa lentament
Eliminaperò la volem en un no res.
Bona nit, Pere.
El problema és que ell ja en té prou de volar sol i ella, pobreta, allà palplantada i resignada amb les ales o el parapent o el que sigui i mirant-lo volar... No ho sé, diria que aquest escrit diu més coses del que sembla.
ResponEliminajo rai, vols dir que no són tots els escrits els que diuen més coses del que sembla? Jo voto que sí! ;) Gràcies pel teu comentari.
EliminaN'hi ha que són independents, n'hi ha de més sociables. I no sempre van junts.
ResponEliminaBen bé així, Helena!
EliminaM'agradaria molt, molt, que la teva protagonista s'atrevís a tralladar tot allò que es va imaginar a la pràctica. Llavors ho sabria del cert, si és capaç de volar sola. Li desitjo molta sort en l'intent.
ResponEliminaUna abraçada!
Gràcies pels teus bons desitjos, Galionar.
EliminaSuposo que volar acompanyat(en bona companyia), sempre és agradable, en el sentit real, o si són els pensaments els que volen...Però fer via sol, de vegades també té els seus avantatges...Penso que l'important és ser capaç de fer-ho de les dues maneres, depenent del moment o de l'estat d'ànim...
ResponEliminaPetonets de diumenge.
Doncs sí, tens tota la raó... M Roser!
EliminaUn cert desencant, present en el pensament de la noia....potser no és la companyia que necessita, o potser és inabastable !
ResponEliminaBon diumenge i felicitar-te per l'aquarel·la, m'agrada molt !!
Gràcies, m'alegro que t'agradi el dibuix, Artur!
EliminaInabastable... doncs potser sí, podria ser-ho, és cert.
Potser el més important no és volar sol o acompanyat, sinó tindre la llibertat --i la força-- de poder triar quan fer-ho d'una o d'altra forma... Molt bonic, Carme.
ResponEliminaLLibertat i força, la claves Alfred. Si tenim aquestes dues coses, ja ho tenim tot. Gràcies!!!
EliminaCal volar sols i acompanyats, sinó els "junts" perd la seva essència...
ResponEliminaDes de que he vist la teva aquarel·la m´he quedat enganxada a dalt i s'hi està bé.
Nanit, nina.
Sí, si està prou bé a dalt!!! :) Nanit, bonica!
EliminaEl millor és volar en grups de quinze o vint persones, sempre que totes estiguen d'acord, clar.
ResponEliminaLa meva protagonista no sé què diria, però jo mateixa de bon grat m'hi apuntaria a volar en grups de 15 o 20... deu ser genial! En estol!!!
Elimina... companys alcem el vol...
EliminaSenyora Carme, no volia acabar el dia sense retornar-li la visita, que és cosa d'educació i sociabilitat. El dibuix és genial, ben resolt, amb una cromàtica preciosa i un tema poc habitual. M'ha agradat més, però, el seu text. Jo no m'animaria a volar tot sol, pateixo de vertigen crònic que se m'aguditza especialment els caps de setmana. Però em sembla que m'estic desviant del tema... Moltes Felicitats.
ResponEliminaSenyor Winston Strike, els meus dibuixets són sempre com de joguina. Sóc una aprenent que m'he despertat tard... però igualment volo amb els colors i les línies. M'alegro que li hagi agradat el meu text. Encara que es desvii de tema. Jo tampoc volaria amb parapent... la meva protagonista es pren els coses al peu de la lletra.
EliminaÉs més difícil llançar-se pendent avall que el fet de volar en si mateix. Ep, és una teoria no provada.
ResponEliminaÉs una teoria no provada, però em sembla prou encertada... opinió no provada, tampoc. ;)
EliminaNo t'ho creuras Carme, però just aquest matí he decidit que començaré a volar sola.
ResponEliminaVolaré en el cel que abasten els meus ulls. En el seu cel em falta espai, se'm fa petit i el meu vol es torna maldestre.I fins i tot molesto el seu.
Estic convençuda que hi haurà moments que ens trobarem. Una part del meu cel també és el seu.
Però n'hi ha una altra part què només puc gaudir jo. Volaré en aquest espai meu i en aquell altre compartit, li explicare, si vol, les coses que vist. I si no li explico m'ho notarà ens els ulls i en somriure.
Definitivament tu i jo estem conectades.
Ja t'ho vaig dir que si fóssim bedolls seríem bedolls de la mateixa riba... :)
EliminaFa 4 o 5 dies que tenia fet aquest dibuix i no tenia text, encara. Aquest matí sense saber ni com ni perquè m'ha sortit aquests text de dins, sense haver-lo pensat abans... me l'has dictat tu, potser? ;)
Bruixes que som... marededeusenyor... us trobareu, segur. Tu no has de demostrar-te res. Tu ja saps de sobres que saps volar sola. Que sigui un vol feliç, Mònica, n'estic segura que ho serà.
Una abraçada immensa... o dues.
Mai he volat com en el dibuix, però sí metafòricament. Atrau. És bonica l'aqüarel.la. També atrau.
ResponEliminaJo tampoc, no sóc gaire de volar, jo sóc més aviat de terra. Gràcies, rosana.
EliminaMés d'un dia em van dir de volant junts, i m'hi vaig distreure. D'altres ho he provat, i el vent no ha anat a favor.
ResponEliminaPotser la clau, rau, complexe, en saber sobrevolar diferents paisatges, solitaris i en companyia.
No sé si sé expressar el que m'ha colpit llegir-te...
Tots ens distraiem algun cop, fanalet. I tots ho provem de volar, diria jo. Jo trobo que t'expresses molt bé. I que hi ha moments per volar de totes maneres. I molts vols bonics. Una abraçadeta per colpir-te dolçament, preciosa!
EliminaEs pot volar sol o acompanyat. I pot ser plaent de les dues maneres.
ResponEliminaNo cal esperar a que et convidin, ni que t'autoritzin, si ets valenta.
Però es pot convidar, o al menys intentar-ho, no?
EliminaJo prefereixo fer volar coloms o estels...Fins i tot la imaginació. Així evito haver de trobar ales que m'acompanyin o a l'inrevés. Potser canviaré d'idea quan hagi aprés a caminar.
ResponEliminaJo també prefereixo aquests vols que dius, als vols reals, Pilar!
EliminaSentir el vent a la cara, fred, tallant.
ResponEliminaSaps? Tot i que volar junts és genial, potser, potser (i és la meva opinió que no té cap criteri, ja ho saps...) encara és millor trobar algú en el moment d'aterrar.
La llibertat del vol sols pot ser solitaria o, si més, no un xic distant, per no entrebancar-se amb els altres i poder maniobrar amb comoditat.
Però si en tornar pots explicar, compartir, regalar tots els somnis que t'han acaronat, i els reben amb un somriure...
En fi, ni cas. Darrerament estic molt metafísic... Kieerkegaaard, segurament... X¬DDDDDDDDDDD
O que intento recuperar al gamberru, que vaig perdre en algun revolt aquest darrers messos.
T'he dit que m'encanta l'aquarel.la?
Tens un do, Carme, que m'enamora!
Un petonet dolç dolç dolç nineta estimada
:¬)*************
La teva opinió, Barbo, tan vàlida com la meva, com qualsevol altra... :D la meva, saps! és que sincronitzar els vols és una de les millors coses de la vida. Per sort he pogut comprovar-ho abastament.
EliminaRecuperar el gamberro, em sembla una bona idea... a veure si el trobes. ;)
Gràcies, poeta, les meves aquarel·les no mereixen els vostres elogis desmesurats, però igualment em fan il·lusió.
Un petó, maco!
Per llegir-te i admirar-te em vull prendre sempre el meu temps. La sensibilitat que desprens no es mereix cap comentari rapid i alegre per mes bondados que sigui. Inspires bellesa. Moltes gracies per ser-hi sempre, i son unes gracies especials perque els que hi son sempre no permeten la tristesa de trobar-los a faltar. Molts no ho saben, pero ser-hi es una de les maneres d´ estimar mes brutals que conec. Volin o no.
ResponEliminaEnric, aquest comentari si que inspira moltes coses. Ser-hi sempre, és curiós com a vegades sent s que algú et defineix en allò més essencial de tu mateixa i et toca endins. Ho acabes de fer, Enric. Jo no sóc res més que aquest impuls, aquest desig, aquest intenció aconseguida o no, de ser-hi sempre. En els diferents àmbits i en les diferents maneres en que això és possible. A vegades fracasso estrepitosament, però a vegades me'n surto prou bé. Voli o no. ;)
EliminaBuf!...Crec que he llegit quelcom que no volia llegir...però només és una sensació. Una abraçada ben forta!
ResponEliminaNúria, em sap greu... :) una abraçadeta de disculpa...
EliminaDisculpa?...no, no...tot el contrari!...Sóc jo que llegeixo coses que no són en el text!...ha,ha,ha...perdona pel malentès!...Un petonàs!
EliminaQuan un decideix volar ho ha de fer sol... ha de ser decisió pròpia i totalment convençuda!
ResponEliminaSaps?? Jo també vaig pintar aquesta mateixa fotografia.... ^^ Ptonets!
:) No, no crec que sempre s'hagi de volar sol... es pot volar sol, però també acompanyat... si es troba la companyia adequada, clar!
EliminaEi! I no ens l'ensenyaràs?
Em referia a que quan un pren la decisió de volar és seva.... algú altre li pot donar suport i fins i tot acompanyar en la volada, però és una decisió pròpia i individual...
EliminaNo sé si l'ensenyaré! :))
Sí, sí, de fet s'entén prou bé... sóc jo que vaig interpretar malament... em sembla.
EliminaAquest relat se'm fa molt proper i alhora llunyà, avui. Perquè a diferència d'ella, jo si que volo, estic massa acostumada a volar sola. I he d'esperar, xò em seria molt més fàcil arrencar el vol i continuar vivint sola, com d'acostumada estic.
ResponEliminaCom et deia, m'ha arribat molt profundament. Gràcies.