dimarts, 9 d’abril del 2013

La porta de la prunera morada

 

Si ens  trobem,  
vull que aquests  siguin els colors
càlids  i potents
barrejats  i intensos.

Per  vèncer  el  gris
de pedres  i de distància...
jo  ja  he agafat els  pinzells
per  preparar-nos l'estança.

29 comentaris:

  1. i és que la vida l'hem de pintar nosaltres de colors !!!
    molt suggeridor tot plegat carme !!
    ptonets
    joan

    ResponElimina
  2. És que la distància és mooooolt grisa!!
    Té raó en Joan, l'hem de pintar si volem uns altres colors.
    Aquest "si" condicional no atura la intenció, ni l'acció.

    M'agrada molt l'arbre ben definit, enmig de tot.
    Aferradetes!!

    ResponElimina
  3. La realitat s'hauria d'adaptar a la imaginació, molt sovint.

    ResponElimina
  4. Tu ho tens fàcil Carmeta, si un lloc t'agrada i no té colors, agafes els pinzells i ho pintes com més t'agrada...I veig que avui has triat colors càlids, ja veig que tens ganes que vingui la caloreta.
    Bona nit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Només hi ha dos colors de veritat en aquest dibuix: la prunera morada i les herbes de la dreta... les parets en realitat són de pedra, grises, i la porta marró molt fosc. :)

      Elimina
  5. Sí Carme, al final ho vaig entendre. Si hem de trobar-nos que sigui en el color i no en el gris. Que sigui per fer l'estada millor i mes confortable i no pas mes feixuga i costosa.
    I vaig entendre també que no era només tasca d'una ni que succeiria per atzar, sinó que calia treballar-ho.

    Preciós el dibuix. I el canvi provocat per l'encoloriment tota una lliçó en el nostre aprenentatge.

    Gràcies mestra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No succeeix per atzar no... cal treballar-ho i a vegades així i tot costa prou.

      Gràcies a tu, preciosa, la millor "aprenedora" que mai he tingut!

      Elimina
  6. Aquest bocí de paisatge amb els tons tan càlids convida a totes les trobades i a tots els somnis del món. Però compte, que de vegades els somnis existeixen per evadir-nos de la realitat, però altres vegades només existeixen perquè siguem capaços de sentir l'alleujament en despertar-nos...
    Una abraçada molt gran!

    ResponElimina
    Respostes
    1. :) hi ha somnis de moltes menes, és cert! En canvi les abraçades... per a tu sempre seran molt molt grans!!! :)

      Elimina
  7. doncs cal trobar-se, i si cal més d'un cop es fan les que convinguin, el cas és posar color a les nostres vides

    ResponElimina
  8. M'encanta quan ens mostres els dos dibuixos, el gris i el colorit, m'agrada saber que allò gris sempre acaba sent pintat! Ptonets Carme!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si vols i només si vols hi poses el color... de tant en tant, en deixo un sense pintar. A vegades perquè m'agrada poc, a vegades perquè m'agrada molt tal com està. :)

      Elimina
  9. collins, carme... voler colors càlids i potents i mirar i només veure "el gris de les pedres i la distància", fa mal i tot només de llegir-ho :(

    sort que saps agafar-te als pinzells quan te convé.

    saps que també m'agrada quan "ne dixes algun sense pintar", i que digues això últim... "a vegades perquè ja t'agrada tal com està". t'imagines quina faenada si haguéssem de tenyir-ho tot? me sembla que no podríem sobreviure la vida si sempre fos "càlida, potent, barrejada i intensa". potser per això van inventar el gris, lo fred i les sensacions més tènues, per pura supervivència :)

    una abraçadeta

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres!!! he canviat un vers... no vull que faci mal, ni a tu ni a ningú. A vegades les paraules ens traeixen o exageren... tens raó, massa contundent. I a més amés inexacte, en aquest moment.

      I sí, agafo els pinzells.

      Per pura supervivència, els grisos... hi pensaré. És una molt bona idea.

      Gràcies, bonica, abraçadeta per a tu també.

      Elimina
  10. Ara em sembla veure la síntesi entre dos estils... un el "dibuix-pintura" en sentit estricte... que a mi m'agrada moltíssim... i l'altre, la pintura sense dibuix que, tot i que alguns son força macos, en general no "m'arriben" tant com els primers... Ara hem trobat el punt mig... i he de dir que també el trobo maquíssim! Tot hi haver la base de dibuix, aquest ja no és tan detallat... i la pintura és molt més aigualida, té més llibertat per moure's i dominar la fase dibuixada.

    Si ens trobem, també em semblen molt bé aquests colors!! :-))

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs coincidim, a mi aquest també m'agrada especialment... aquest mig camí. Tot i que quan l'he tornat a intentar no em queda pas com aquest... què hi farem!!!

      Si ens trobem, que tot sigui càlid... molt millor!!!

      Elimina
    2. És qüestió d'anar provant, insistint, assajant, experimentant... ;-))

      Elimina
  11. Tan clar que tenia que els blaus eren els meus colors preferits, i ara amb aquests tons tan bonics, els ocres, els siena que també m'agraden tant...em fas dubtar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser els uns donen frescor i els altres calidesa, no?
      Segons està l'anim.

      Elimina
    2. Doncs sí, potser ens fan falta tots, fins i tot el gris i el blanc...

      Gràcies!!!

      Elimina
  12. Càlid acolliment dels vers i del color encès...

    ResponElimina
  13. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  14. Segur que quedarà una estança tan acollidora que no hi haurà distància que es resisteixi, ni gris que no en fugi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies porquet, necessito compartir optimismes i em sembla que no me n'havia sortit prou bé. T'agraeixo la teva aportació d'optimisme.

      Elimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails

Podeu agafar imatges del meu blog, esmentant d'on les heu tret i mantenint el nom.

Protected by Copyscape Plagiarism Scanner

Quant fa que col·lecciono moments - des del 13 de maig 2007

Daisypath - Personal pictureDaisypath Anniversary tickers

Regal de l'Anton.

Regal  de l'Anton.
Gràcies

Centenari Màrius Torres

Centenari Màrius Torres
30 d'agost 2010

Joc de El gabinet del Doctor Caligari